EPÍLEG

«El final és l’inici d’un nou principi».

JUAN ARTOLA

    L’any 2003, l’Ajuntament de Catarroja, amb la col·laboració de la societat musical L’Artesana, commemorava un acte d’homenatge a El Empastre. Aquest esdeveniment va ser arreplegat en el diari El País, en la crònica escrita per Joan M. Oleaque, el 9 de febrer de 2003. I entre altres comentaris s’afirmava que la banda havia deixat d’estar activa l’any 2000.

«Tot el que naix ha de morir i El Empastre no era una excepció.»

«Va nàixer i va morir en el segle.»

    Són les paraules testimonials de Juan Marí Asins. Marí va ser l’últim apoderat d’El Empastre, ànima de l’agrupació, que ha estat portant la marca de la banda fins el final. A ell li tocà viure els moments més tristos i penosos. Veure esfondrar-se tota una arquitectura artística i social, amb una solera de més de huitanta anys.

EL PAíS
El final de El Empastre
El Ayuntamiento de Catarroja celebra un acto que hace oficial
la desaparición de la legendaria banda còmica.

    El tio Juan, per a les últimes generacions –Chopera 1 per a les anteriors i Juanito Marí per a les primeres–, era fill de Juan Marí Albert Botja. 2 Portava la música en les venes i la saba d’El Empastre per les artèries. Havia nascut i criat en família de músics, i músics d’El Empastre.

    Va ingressar en la banda molt jove, 1946. Encapçala la llista de músics de 1953 tocant el bombo i en el segon viatge que fa la banda a Amèrica, 1954-1955, està en la llista per tocar el trombó, el seu instrument. Com que tenia estudis superiors de música, feia arreglaments per a la banda i componia.3 També dominava l’acordió.

Drets (e/d): Francisco i Juan Marí Albert, germans. Asseguts: Juan i

José Marí Asins, germans i fills de Juan. Any 1956. Fotografia de F. Marí.

    En un moment determinat, en el qual calia prendre una decisió per afrontar una situació delicada, assumeix provisionalment la direcció musical d’El Empastre,4 des del 30 de juliol de 1961 fins al 12 de desembre de 1961.

     La preparació musical, adobada amb la qualitat artística, juntament amb l’entrega i l’amor per la institució, era suficient per a afrontar i superar el problema que s’hi presentara.

     I tot açò no passava desapercebut per a la resta de companys. Tenia planta. Era decidit i jove. Tenia coneixements i preparació. Es comptava amb ell i no ho rebutjava.

     El 1965, José Almarche Alapont,5 apoderat general de la banda, per motius d’edat i salut, va presentar la dimissió. No tardaria l’Assemblea General a proposar la persona que podia seguir i portar a terme les gestions i els compromisos de l’agrupació. I en la mateixa sessió, celebrada el 30 de juny, tots els components coincidiren a elegir per unanimitat Juan Marí Asins com a nou apoderat d’El Empastre. 6 Càrrec, responsabilitat i treball que ha exercit fins que la banda s’ha dissolt i, més enllà, fins que va morir.

     I és que mantenir la línia d’actuacions de la banda durant tant de temps no ha estat gens fàcil. Canvia la societat, els gustos i les preferències. Hi apareixen noves ofertes… la televisió, les millores socials, les noves normatives per a la festa taurina, el proteccionisme i el tancament de places… resten espectacles i audiència. Són les situacions reals a què s’ha hagut d’enfrontar l’agrupació: l’oferta de novetats en l’espectacle, artistes, paròdies, trucs… fins que va arribar a estructurar la plantilla de la banda reduint-ne a quinze els components –catorze més el director (1987). Tot això no ha pogut pal·liar un imparable procés de decadència encetat a les darreries dels anys huitanta.

Retall de Vivir cada dia amb la información

del programa. Document de F. Tarazona

     A finals de 1982, en la Junta General, s’analitza la situació de la banda, les dificultats per les quals passa i la falta de contractes. 7 Dues posicions generen dos grups de músics, cadascun partidari d’una: un volia mantenir l’estructura conservadora i taurina de l’espectacle, i enriquir-lo amb les novetats del moment i de moda. L’altre proposava invertir en l’oferta musical, en l’orquestra, els concerts... recuperar els principis d’El Empastre i deixar l’element taurí en segon lloc. Es va votar i va guanyar la idea que defensava la posició taurina.

     Aquest resultat provocà un traumatisme en l’agrupació. Prompte demanaren la baixa el grup de músics que hi estaven en desacord, un grup important de set, quasi tots de Catarroja. Aquesta baixa fou acceptada, no sense provocar una gran ferida, ja que es va veure esbiaixada la carn d’aquell que ho vivia com a cosa pròpia. Al problema que s’intentava resoldre se li afegia el de la falta de la meitat de la plantilla.

Fotografia de Benjamín Garzón.

    Ho deixaren, se n’anaren, abandonaren? Van ser coherents amb la idea, amb l’esforç i el sacrifici que significava, perquè, com a grans músics que eren, hi estaven esperançats i no va poder ser.8 «Millor perdre que més perdre.»

    I allí estava Juan Marí Asins, l’apoderat i abanderat de la banda, amb tota la dignitat i l’experiència acumulades, lluitant per mantenir el que era la seua vida i il·lusió: El Empastre.

    Va viure els darrers quinze anys intensament. El 1985 i 1986 actuaven per a la TVE en els programes Gente Joven i Plató Vacío, respectivament. L’any 1987, la TVE filmava a Catarroja per al programa Vivir cada día, un documental basat en la història de la banda i la vida dels músics que la formen.9

    D’un percentatge elevat dels seus anteriors components, tots de Catarroja, els autòctons passen a ser una minoria. En una llista d’actuació, en Paredes de Navas, corresponent al 1987, formaven la banda catorze músics més el director i l’apoderat, dels quals només dos eren de Catarroja. A Sueca l’any 1992, en la desfilada no apareix cap músic de Catarroja. De València, Torrent, Riola, Albal, Alginet, Alaquàs, Benimaclet, Picassent, Beniparrell, Sueca, Sedaví... grans i jóvens; desfilades, cavalcades i alguna correguda de jònecs. La cosa no dóna per a més. La famosa i imaginària espantà taurina, que tanta fama li va donar a l’espectacle d’El Empastre, s’ha fet realitat en la banda i els músics.

Retall del diari valencià Levante-EMV, en la secció «Comarcas», del dia 1 de novembre de 1998 en el

reportatge de Maria Gradolí. S’hi mostra el típic barret, de la vestimenta del músic. En la cadira la

jaqueteta i el barret, fent conjunt, que vestia Gloria Hernández, de Picassent, que els últims anys 

exercia com a directora. Com a fons detall del ventall que utilitzaven 

quan interpretaven l’himne regional de Valencia. 

     Encara ressonen les paraules que pronuncià en l’entrevista per al diari Las Provincias Mª Ángeles Arazo (1970): «nuestra banda parece una gran familia, empezamos porque todos son de Catarroja y hay una fidelidad tremenda al espíritu que le dieron los fundadores».

     No s’hi pot seguir, cal ser realistes.

     I ell s’encarregaria de liquidar el tresor que s’havia anat acumulant. Es reparteixen entre les societats musicals de Catarroja els materials d’El Empastre: partitures, records, fotos, trucs...10

    De la resta, intenta fer donacions, possiblement al Museu Taurí de València, associacions… És tant que… La guitarra, donada a la Unió Musical, ocupava una part de la paret del local d’assajos de la banda.

     L’acadèmia, el local on assajaven, treballaven, conservaven, planificaven i discutien, és arrendada i, encara que l’Ajuntament els subvenciona el pagament, no té sentit mantenir-la, cal buidarla. S’hi conserven més indicis de la banda. Intenta negociar, regala, proposa, vol salvar el que queda de memòria i, finalment, els serveis municipals s’encarregaran de liquidar el material dipositat i abandonat al carrer. Tot saldat. La casa personal de Juan Marí és hui un verdader arxiu i museu d’El Empastre.

     L’any 2004, amb motiu de l’exposició «El toreo cómico. La otra tauromàquia», que un fill de don Canuto, 11 Francisco Villaverde, va organitzar al Museu Taurí de València, va rebre la distinció que se li feia a El Empastre per la gran aportació que havia fet a aquest món de l’espectacle.

     Juan Marí Asins, mentre ha viscut, ha personificat l’agrupació còmica, taurina i musical El Empastre de Catarroja i aquesta història s’acabarà si es fa realitat el desig expressat en les seues paraules:

Que es reconeguera la labor que durant tants anys ha realitzat esta banda, fent gaudir i riure amb la
música i les paròdies a grans i menuts, portant el nom de Catarroja i València arreu del món.

    Aquesta és la veu d’un que no demanava per a ell. Aquesta és hui la veu d’un poble, que també vol que la història acabe, amb la glòria i el reconeixement que El Empastre mereix.

Fotografia de Tomás Villaverde, fill de don Canuto. En primera línea: E/d.-Toronto.

Angel Villaverde. F. Arévalo. Isabel Dutrús Pérez, filla de Rafael Dutrús Llapissera. Juan

Marí Asins. Darrere: Fills d’Ángel Villaverde, Paco i José Luis, bombero torero i el gran

KiKi, diputat, responsables del museu .

1 Empresari taurí molt famós de la meitat del segle XX. Manuel Martínez Chopera era tota una autoritat en l’espectacle taurí dels anys huitanta. San Sebastián, 1927-2002.

2 Juan Marí Albert, músic degà i fundador d’El Empastre. Tocava el requint.

3 És l’autor dels pasdobles Feria de Manizales, La Artesana, Feria de Cali.

4 El mestre i director Alberto Muñoz pateix un atac al cor i hagué d’estar convalescent.

5 Músic degà i fundador, apoderat de la banda des de 1941 fins el 1965.

6 En el moment de l’elecció ocupava la Presidència de la Junta Directiva.

7 L’estadística de les actuacions realitzades en els últims anys mostrava que els contractes havien disminuït de tal manera que la rendibilitat econòmica no assegurava les necessitats personals i familiars. La continuïtat en el treball quotidià no podia estar supeditada a les escasses actuacions de la banda.

8 Els músics que s’ho deixaren també ho varen sentir. Hi havia alguns que feia quinze anys que estaven en la banda. No obstant això, no van perdre ni l’amistat ni el contacte i encara ajudaren quan feia falta.

9 En el documental intervé com a director de la banda José Cabo, el Corretger, que havia deixat la banda el 1985. El director oficial era Julio Sánchez Infante.

10 La societat musical L’Artesana conserva en els expositors de les seues vitrines part del material: vestimenta, instruments dels trucs, fotos, pergamins… i La Unió Musical, la joia d’un quadre amb il·lustracions artesanals, que li lliurà a El Empastre una penya d’admiradors de Barcelona (1933), on apareixen fotografiats els músics de la banda i els directius de la penya. També conserva partitures i arreglaments als arxius.

11 Torero còmic establert a Catarroja. Va actuar amb El Empastre durant diverses dècades, des del 1964, fent de Cantinflas; amb ell, els seus fills i el seu germà.