UNA TAUROMÀQUIA AL VOLTANT D’EL EMPASTRE I EL TOREIG CÒMIC
ANDRÉS VERDEGUER TALÉNS
Periodista i crític taurí
La relació de l’home i el bou ve marcada de ben antic. Als pobles que han navegat el Mediterrani és evident. El bou apareix treballat a la pedra, representat als mosaics, momificat inclòs o idealitzat a la mitologia. A les grans civilitzacions com Egipte, Grècia o Roma, també a les menudes, i fins i tot més enrere en el temps encara.
La primera vegada que l’home es va representar a si mateix en una pintura, ho va fer davant d’un bou, o per ser més exactes, davant d’un animal amb banyes, corpulent, fort i amb agressiva actitud, en una escena que transmetia violència i que per la importància que tenia o per ser un fet destacat per a aquella societat va ser pintada i recordada. Per comprovar-ho ens hem de remuntar vint mil anys abans de Crist, als temps de l’home de Cromanyó. Estem a França, a la Grotte de Chavet, a la catedral geològica de Villars, a uns 100 quilòmetres de Nimes. L’home i el bou; el bou i l’home. Tots dos, junts ja, a l’inici de la civilització. Un cita, l’altre envesteix.
 | ||
| Tierras taurinas. Editorial Terres taurines,Opus 27, França 2014. |
El bou i l’home, en una relació sustentada pel respecte i l’enfrontament, l’admiració i l’entrega, han conviscut al llarg dels temps. Primer de manera natural, després natural alhora que ritual –pura mitologia–, i finalment solament ritual (i real): tota una història de convivència fonamentada en el respecte de qui és capaç d’exercir-lo fins al punt d’arriscar la seua pròpia vida per la bravura de l’altre. El bou és bou i ha mantingut o li han permés mantindre els seus principals atributs, aquells pels quals al bou, ahir i hui, l’anomenem brau, i l’home ha continuat acceptant eixe repte ancestral i que ha arribat fins als nostres dies amb tota la riquesa i diversitat cultural, artística i ecològica que arreplega la tauromàquia expressada segons la pluralitat dels pobles, a Espanya, Portugal, França, Mèxic, Colòmbia, el Perú, Equador o Veneçuela.
El fil d’aquesta història és ample, divers i vertebrador. A l’antic Egipte al bou li diuen Apis, és fill de la vaca Isis, fecundada pel Sol. A Apis el van venerar com déu solar i de la fertilitat. També el van anomenar Osiris. Fins i tot les arrels del vell continent, Europa, s’enfonsen en la mitologia grega amb el bou com a principal protagonista. Així, és Zeus qui, enamorat d’Europa, es va convertir en bou per seduir-la i raptar-la.
A Creta, el bou és l’animal a batre i al mateix temps és qui exerceix un enorme poder de suggestió, capaç d’enamorar i donar peu a altre mite grec, el del minotaure, meitat bou, meitat home. Això trau el pitjor del bou, que sembra el pànic per allà on va fins que el derrota un heroi com Teseu. Sí, només un heroi podia vèncer el bou.
S’enrama el bou a l’ADN de la cultura de la mediterrània. Culte a la vida i a la mort per a garantir la pervivència d’aquest lligam al llarg del temps. Es pot traçar aquesta línia fa 20.000, 15.000, 5.000, 3.600 o 800 anys. Els ramats de bous braus poblen la península Ibèrica, del Pirineu a Andalusia. Han arribat pel sud i pel nord. Ja els pobladors ibèrics feren ús del bou com a arma contra el general cartaginés Amílcar Barca (290-229 aC.) i les seues tropes. Aprofitant la nit, varen encendre boles de foc a les banyes d’una rajada de bous, feren fugir l’exèrcit cartaginés i provocaren la mort del mateix Amílcar Barca. El bou, el foc, la nit. Elements mediterranis en essència.
L’admiració reconeguda al llarg dels segles acaba per ficar al bou com a centre de qualsevol celebració. Primer tenen caràcter noble i cavalleresc. Només la gent amb certs privilegis pot optar a fer demostració d’orgull i valor davant la bèstia. El toreig encara està lluny de ser concebut com a tal. Primer són els cavallers, el poble no hi té accés. Però, podem començar a parlar d’un toreig andalús i altre pirinenc, com també a diferenciar el bou per la seua casta. Fort i corpulent, però més noble, és el bou andalús. Menut, fort de potes i àgil és el bou navarrés. I per la diferència amb els terrenys on habiten, les tasques de pasturatge al sud són amb l’ajuda del cavall i al nord, no en queda altra, peu al terra. I ací tornem a recordar aquella estampa que trobàvem en una cova al sud-est de França fa més de vint mil anys o les imatges que ens dóna Pamplona amb els encierros, que no són altra cosa en la seua essència que un acte de pasturatge per guiar el bou d’un recinte a un altre. El toreig va obrint-se amb diversos vessants.
Ja estem en el segle XIV. Mentre al Regne de Castella el rei Alfons X El Savi diu a Las Partidas que «son enfamados los que lidian con bestias bravas por dineros que les dan», condemnant així a aquells que lidien bous per diners, es a dir, professionalment –a la península ja hi ha homes que s’enfronten als bous i reben diners a canvi. Això ja passa a Navarra, al País Basc o a la Corona d’Aragó. Ho sabem, com recull El Cossío, per les paraules del Carlos II de Navarra el 1385: «mandó pagar cincuenta libras a dos homes de Aragón uno cristiano et otro moro que Nos habemos fecho venir de zaragoz por matar dos toros en nuestra presencia en la nuestra ciudad de Pamplona». Eixos dos homes són coneguts com matatoros. No hi ha cap intenció artística més enllà encara, tampoc el mínim ordre en la lídia. La lluita és lluita.
El segle XVIII és clau per a començar a entendre tots els canvis. Tant per a la tauromàquia com per a la societat. Definitivament, el ritu del bou i l’home, les corregudes, es converteixen en espectacle i reben l’atenció del poble, reis, governants i artistes. L’obra de Goya serà fonamental per a entendre tot açò. La tauromàquia pirinenca i l’andalusa continuen vigents i estan condemnades a entendre’s. Políticament i socialment és temps per a la Il·lustració, la raó vol tindre el protagonisme. Taurinament aquest període conclourà amb l’ordre de la lidia, pràcticament tal com hui la coneixem, i amb els tractats escrits o dictats pels famosos matadors Pepe-Hillo (1796) i Paquiro (1836). La tauromàquia s’ha convertit en espectacle de referència: les ramaderies de braus es varen especialitzar i és a partir de 1768 quan ja en coneixem el cens, els toreros es varen professionalitzar, fins i tot es crea l’Escuela de Tauromaquia de Sevilla el 1830 i el públic que vol veure i gaudir de l’espectacle creix i creix ja durant tot el segle XIX.
 |
| Tauromaquia, Goya |
La revolució següent i definitiva succeeix ja en els primers anys del segle XX. Els dos grans protagonistes entre 1913 i 1920 són José Gómez, Gallito, i Juan Belmonte. En només set anys el toreig assoleix la perfecció i adquireix definitivament la profunditat artística i dramàtica de la mà de Belmonte i la clarividència de Joselito. És l’anomenada edat d’or de la tauromàquia i ho és en tots els aspectes. Creix el públic i la passió es multiplica i sorgeixen d’eixa necessitat les places monumentals: més aforament i preus més baixos perquè tots en puguen gaudir. I l’espectacle també s’enriqueix i es diversifica fins al punt de confirmar-se aleshores la variant del toreig còmic i la seua força entre el públic. Fins aleshores les pantomimes i moixiganga eren una cosa, fins i tot, extra taurina, pràcticament aliena. El toreig conreava el vessant artístic, dramàtic i poderós i les pantomimes no deixaven d’apostar per allò més grotesc, sense besllum de toreig. Però això canviarà.
València en general i el poble de Catarroja en concret tindran el seu protagonisme particular i aportaran el seu granet d’arena en aquest moment clau en què es troba la tauromàquia en les primeres dècades del segle XX. Tota la història que hem anat repassant fins a remuntar-nos a la prehistòria, la portem impresa en el mateix caràcter, la relació amb el bou no l’hem perdut. La seua força i l’admiració pel misteri de la bravura encara ens atrau amb més força i tot, i també ens inspira i impregna el llenguatge i les diferents manifestacions artístiques: literatura, pintura, música...
A Catarroja un mestre d’escola trenca amb tot i inicia una carrera efímera i fatídica: és Antonio Carpio. D’altra banda, un grapat d’amics amb ganes de fer i compartir música, divertir-se i fer riure provoquen el naixement de la banda còmica El Empastre, que ràpidament es convertirà en autèntic fenomen i referent no només musical, sinó també taurí. Torna a aparèixer el bou, sempre el bou.
Breu semblança d’Antonio Carpio
Quan encara les influències belmontistes no s’havien pogut assimilar, ix de Catarroja el torero Antonio Carpio Asins (Catarroja, 1895). És mestre d’escola, però el cuquet del toreig el té totalment seduït des dels tretze anys. A sa casa, igual que el varen aconsellar per a tindre estudis, també li varen dir que si volia ser torero, havia de fer tot el possible per aconseguir-ho. El 1913 és l’any quan comença la competència més gran i revolució al món del toreig. És quan Juan Belmonte pren l’alternativa i s’instaura la parella que canviarà els fonaments del toreig: José i Juan. Els principis revolucionaris
 | |
| Antonio Carpio | . |
de Belmonte es poden resumir amb un només: el moviment tendeix a reduir-se. El catarrogí Antonio Carpio assimila aquesta rupturista base teòrica molt ràpidament. El 25 d’octubre de 1914 Carpio es presenta com a joneguer a la plaça de bous de València. L’èxit és incontestable. El valor i la quietud de Carpio impacten i el torero és tret a muscles per la porta gran… i portat fins a Catarroja! Però, tot el valor demostrat per Carpio fa aigües per l’absència tècnica. Així i tot, es converteix en un dels màxims atractius per a la temporada del 15. Torna a València, es presenta a Barcelona, Saragossa o Madrid. Els èxits i els rebolcons són pràcticament diaris. Les cornades, també. Eixe any Catarroja viu, a més, l’espontània fundació de la banda El Empastre.
El 1916 Antonio Carpio té per davant una gran temporada, amb l’alternativa programada per a l’octubre. El seu toreig espanta, l’anomenen «el rei del paró». Madrid, Màlaga, Gijón, Sant Sebastià i així fins a vint jonegades i altres tantes per davant quan arriba a Astorga (Lleó), el 27 d’agost de 1916. Al cartell, el matador Serafín Vigiola, Torquito, i el joneguer Antonio Carpio. El destí de Carpio es va creuar amb Aborrecido, un jònec de la ramaderia de Rivas, de mansa actitud i que va fer per ell per dues vegades. La primera, torejant de capa, li va deixar una puntada. La segona, després d’una bona faena de muleta. En un canvi de mà, ja preparant l’estocada, va arribar la fatal cornada a la cuixa. Per la femoral partida se’n va anar la vida de l’arriscat torero de Catarroja.
Tot el poble va quedar consternat i els seus somnis ofegats. Carpio va ser soterrat a Astorga mateix i no es va procedir al seu trasllat fins que no es va celebrar un festival benèfic organitzat per Rosario Olmos a la plaça de bous de València, el 3 de desembre de 1922. Hi varen intervindre Flores, Llapissera, Barajas, Chaves, Olmos i Martínez Jiménez. Amb les set mil pessetes recaptades, el cos d’Antonio Carpio va tornar per fi a Catarroja el 8 de maig de 1923. A pesar que havien passat prop de set anys de la seva mort, les mostres de condol varen ser de gran intensitat. Un veí de Catarroja havia assimilat abans que ningú els preceptes belmontistes i els havia portat fins a límits insospitats amb dramàtic resultat, i ho havia fet molt abans que acabaren sent predominants: Antonio Carpio Asins.
El toreig còmic: Llapissera, Charlot… i El Empastre.
A l’agost de 1915, El Empastre comença a donar els seus primers passos al barri de les Barraques de Catarroja, al carrer del Peix, La Canya, del Rall, de Baix i dels Bous. També al Perelló, al xalet del mestre Serrano i així va estenent-se la seua fama, provocant somriures allà on van. La popularitat de la banda anirà en augment. En paral·lel, aleshores, transcorre el toreig còmic, que viu en aquests moments, en plena edat d’or de la tauromàquia, la seua particular eclosió. Abans, i ja hi hem fet referència, existia allò que s’anunciava com pantomimes i moixigangues. El valencià don Tancredo amb els seus experiments –així anomenava ell les seues actuacions– es converteix de manera efímera en el gran referent. La força de l’espectacle de don Tancredo no va durar més d’una temporada, la de 1901. Això sí, el tancredisme va quedar per sempre al nostre vocabulari.
El toreig per fer riure porta des de la seua creació el segell de Rafael Dutrús Llapissera, valencià de Xest, i del català de Barcelona Carmelo Tusquellas Charlot. Així ho reconeix El Cossío: «van crear aquesta faceta del toreig, lleugera si es vol, però d’indubtable transcendència en el modern». A partir de 1915-1916, el toreig còmic es va guanyant un lloc a totes les fires grans, mitjanes i menudes. Moltes vegades es diu d’aquest tipus de festeig que és salvador del resultat econòmic final per als empresaris. També cal ressenyar la influència en el toreig seriós. Passes com la chicuelina, la manoletina o els circulars troben el seu precedent en el toreig bufo.
Els toreros còmics normalment són toreros que no tingueren sort en el toreig dramàtic i trobaren una eixida gràcies a la seua vis còmica i el valor davant el bou. És el cas de Rafael Dutrús Llapissera, que primer va ser torero còmic i després apoderat d’El Empastre, d’altres toreros i empresari taurí. El mateix Llapissera li va contar a López Pinillos, Pármeno, en l’obra Lo que confiesan los toreros com va trencar la seua carrera pel toreig còmic: «Per a mi no hi ha hagut més carrera que la taurina, ni més ideal que contractar-me de banderiller per arribar a matador i aterrir a la gent amb el meu toreig dramàtic. Perquè, al meu entendre, el toreig havia de ser dramàtic». Però per casualitat es va trobar fent riure a la gent.
Jo em presentí a València, que és el meu poble, en una jonegada sense picadors, com Belmonte – el primer gran èxit de Juan Belmonte va ser de joneguer a València. Vaig arribar a la plaça disposat a torejar en una catedral, però en aparèixer el meu jònec, que era una insignificança, em va entrar una tristor tan gran que per poc no em vaig tirar al sòl.
I Llapissera es va posar a jugar amb l’animal i fins i tot li va besar al morro. A partir d’eixe moment començà a fer carrera perquè, com ell reconeix, els públics «amb tot allò que se m’ocorre es parteixen del riure».
El 9 de juliol de 1916 Rafael Dutrús, Carmelo Tusquellas i José Colomer formen la primera quadrilla
còmica. Ells són Llapissera, Charlot i el seu botones. La presentació la fan a la plaça madrilenya de Tetuán de las Victorias. Contractats per Eduardo Pagés, aquell mateix hivern ja fan campanya al continent americà. El toreig còmic ha mamprés. L’espectacle obliga a estar constantment renovant-se per a sorprendre els públics temporada rere temporada. Per això, sovint les quadrilles còmiques canvien i sorgeixen nous espectacles. Però, el ben cert és que el toreig còmic des de 1916 fins a pràcticament finals del segle XX serà fonamental a totes les fires i un segur en la taquilla.
El Empastre: banda còmica, musical… i taurina
Llapissera i Tusquellas ja no formen quadrilla. Estem a l’any 1928. La banda El Empastre ja és coneguda i suma 81 actuacions a infinitat de teatres, places de bous, pobles i ciutats: Teatre Russafa de València, a Madrid, a Barcelona… El seu espectacle també s’ha de renovar constant ment. Als mesos d’agost i setembre de 1928 El Empastre està de gira pel Baix Maestrat i les Terres del’Ebre. Amposta, Alcanar, Ulldecona, Vinaròs.
Per a eixa temporada de 1928, El Empastre ha inclòs un nou número per a desenvolupar, sobretot, als recintes taurins. Es tractava d’un popurri ple de sorprenents girs còmics. Quan tots pensaven que la peça havia finalitzat, trompetes i tambors feien el característic avís per donar eixida al bou. El públic buscava l’animal i els músics corrien a amargar-se. És clar, el bou mai eixia, i al seu lloc, probablement, feia aparició un bou humà i el públic trencava a riure.
 |
| 28 d'abril de 1930. Primer Empastre a València. |
La banda de Catarroja va emprar la part taurina en el seu repertori ja per sempre. L’anècdota de Vinaròs va servir per a créixer més. El Empastre es convertia en la primera banda còmica, taurina i musical del món. Crearia tendència, però, sobretot, la popularitat de la banda va créixer més encara, fins i tot traspassant fronteres.
En la col·lecció de cartells taurins de la Diputació de València, El Empastre apareix per primera vegada anunciat el dilluns 28 d’abril de 1930, festivitat de Sant Vicent Ferrer. La publicitat resa: «Grandioso acontecimiento cómico taurino musical en el que tomará parte la famosa banda El Empastre con un colosal programa taurino». I ja en eixe any, El Empastre és part fonamental de les nits a la plaça del carrer de Xàtiva durant a la Fira de Juliol, i juntament amb Llapissera, l’innovador espectacle és programat per a les vetllades dels dies 26, 27, 30 i 31 de juliol, i 1 i 2 d’agost.
Llapisera, Charlot i El botones. Cómicos.
La otra tauromaquia.
Diputació València 2004.
L’agenda de la banda s’ompli de contractes, i queda reflectida eixe doble vessant artístic. Per un costat, la que li donava personalitat a El Empastre i merament musical i, per l’altre, El Empastre amb l’afegit taurí que va fer obligada la seua contractació a totes les places i fires taurines del món. D’aquesta manera, eixe grup de músics, de Catarroja la major part d’aquests, ara estaran acompanyats
per una quadrilla de toreros còmics, toreros amb ànima d’artistes i amb la capacitat de fer riure a partir d’un espectacle tan seriós i dramàtic com és el toreig. A més, els músics també ampliaren la seua faceta artística i durant molts anys ells mateixos també varen bregar amb els animals per recollir somriures entre el públic. D’aquesta manera, li pegaren la volta al món i els tractaren com a casa allà on anaven. La seua, sens dubte, era la Fira de Juliol de València, però, també les dues places de Barcelona, la Monumental i les Arenes, on arribaren a torejar en doble funció: primer en una plaça, després en l’altra, o dijous a les Arenes i diumenge a la Monumental. Fora d’Espanya, a tot el continent americà, i a Colòmbia feren pàtria i li posaren música a dues de les fires més importants d’aquell país, la Feria de Manizales i la Feria de Cali.
Els toreros d’El Empastre
Llapissera va ser la primera gran figura del toreig bufo i, per descomptat, el primer torero d’El Empastre al costat dels mateixos músics. Referent i inspiració, creador de noves sorts, que, una vegada passades pel tamís de les regles i preceptes de la tauromàquia, crearien escola. Hi queden els circulars, les chicuelines o les manoletines, inspiració d’eixe Rafael Dutrús, Llapissera, vestit de frac, una indumentària molt semblant a la del mateix director de la banda, Filiberto Rodrigo, per la qual cosa els varen confondre més d’una vegada. Eren dos grans mestres per a completar un gran espectacle.
Ben prompte, la quadrilla còmica es veu ampliada amb noms de referència, entre els quals hi ha el primer Bombero Torero, Pablo Celis Cuevas, qui després formaria el seu propi espectacle i seria el primer referent d’una amplia dinastia de còmics als rogles. També el valencià, natural de Manuel, Juan Losilla Micó, Laurelito, qui, després de no tindre sort en el toreig seriós, va fer carrera com a còmic, començant amb El Empastre.
 | ||
| Filiberto Rodrigo i Llapissera, observen la lidia per un músic. Llibret de la Falla El Charco de Catarroja. |
Els anys 1934 i 1935, el nou espectacle made in Catarroja travessava la bassa gran per a donar-se a conéixer a Mèxic amb, entre altres, el valent Jaime Lleonart, Espartero, que és un altre cas de torero seriós frustrat i del qual El Cossío arreplega que es va presentar a Madrid «lluitant davant un bouet de Santos».
Després de la Guerra Civil (1936-39), la vida ha de mamprendre de nou i la societat busca herois i moments de felicitat per als temps de penúries. El torero Cordovès Manuel Rodríguez, Manolete, és l’heroi indiscutible i El Empastre, amb les seues funcions, garantia d’un bon grapat de rialles. Així, a la Fira de Juliol de 1940 ja s’anuncia el col·lectiu catarrogí i el 1943 són tres nits les que estarà present en un cicle en què el gran protagonista és Manolete amb cinc vesprades en el cartell. Però, les tres nits d’El Empastre els dies 21, 22 i 25 de juliol són exemple del seu tiró taquiller i de la confiança en l’espectacle que organitzen els de Catarroja. A més de Rafael Dutrús, també està Francisco López ramper, de qui el Cossío destaca que era «un genial caricato» i que va durar
molts anys en la professió del toreig còmic: des de la dècada dels quaranta fins a la dels setanta, quan va tornar a les files d’El Empastre. Però les desgràcies amb el bou sempre estan presents. Així, cal assenyalar el trist desenllaç de Jaime Hurtado Serne get, amb el nom artístic de Pamplinas. Torero còmic i nascut el 1910. Des del 1931 es va desenvolupar en la professió també amb els noms de Ramper II i Guerrita. El Cossío, a més, arreplega que va actuar a València el 9 de maig de 1943, davall la direcció de Llapissera. El primer jònec, elva voltejar, i li va provocar una forta commoció cerebral a causa de la qual va morir abans d’arribar a l’Hospital Provincial. La tragèdia també existia en plena comèdia.
 | ||
| Passeillo. Llapissera, Bombero, Charlot… Fotografía de Cómicos. La otra tauromaquia | . |
Sens dubte, després de l’aparició de les xarlotades l’any 1916, la dècada dels quaranta marca l’inici de la gran etapa d’aquesta faceta de la tauromàquia, menor si es vol, però de gran tiró popular, bressol de grans aficionats que començaren a entrar de ben menuts a les places amb aquests espectacles, entre els quals el d’El Empastre era el gran referent i a partir del qual en varen nàixer molts altres, sempre oferits per un gran nombre d’artistes, així com per toreros. Així, tal és la competència ja al toreig còmic, que l’any 1945 i amb l’espectacle de la banda de Catarroja, la parella formada per Llapissera i Carmelo Tusquellas, Charlot, es va tornar a reunir.
També eixe mateix any està inclòs en la quadrilla d’El Empastre Juan Pascual, Valenciano. El cognom Pascual i el nom artístic de Valenciano tornaran a aparèixer en les files del col·lectiu més endavant. La dels Pascual serà una família de tradició taurina, molt integrada en la professió. Uns van provar sort en el toreig seriós i altres aconseguiren galons de figura al toreig còmic de la mà de companyia de Catarroja arreu del món.
El primer Valenciano, José Pascual Olmos, va nàixer a València el 28 de desembre i, després d’una etapa com a joneguer en la qual va haver de marxar al continent americà per buscar contractes i on, a més, a Lima (Perú), va rebre una greu cornada en novembre de 1898. Els paisans el varen portar fins a l’alternativa el 18 d’octubre de 1903 de mans de Bombita. Va arribar a confirmar el doctorat a Madrid i després va torejar poc i sempre a les províncies de València, Castelló i Alçant. Va ser torero valent, però sense gaire sort, i va deixar una descendència que va arreplegar l’afició i els somnis davant del bou. Així ho recull l’obra de referència de la tauromàquia, El Cossío, i ací la història entronca amb El Empastre i Catarroja. Vicente Pascual és el primer dels germans a provar sort. Nascut a Gandia l’any 1916, es va presentar a Madrid el 1941 i el 1942 apareix en la temporada taurina del cap i casal, però, com que no progressava, es va fer torero còmic, i va entrar en l’agrupació d’El Empastre, com també un altre germà, Juan Pascual.
Rafael Pascual Llosà, El Valenciano
Dels fills d’aquell matador de bous, José Pascual, Valenciano, ens fixem amb més interés en Rafael Pascual Llosà (1921), qui també ho va intentar amb decisió en el difícil món dels bous i es va establir a Catarroja, on va formar la seua família. Rafael Pascual, ja de ben jovenet, començà a crear ambient entre els aficionats. Així, amb només setze anys, es va presentar a la plaça de bous de València.
En plena Guerra Civil, el 12 de setembre de 1937 i a benefici de l’Hospital Provincial un becerrista anomenat Rafael Pascual, El Valenciano, juntament amb un altre que s’anomena Vicente Serrano, Serranito, estan anunciats al rogle del carrer de Xàtiva. Destaca el cartell que els dos torerets compten amb nombroses simpaties entre l’afició valenciana. La lluita de Rafael Pascual va continuar. El 8 de juliol de 1943 es va presentar a Madrid en una jonegada nocturna, el varen repetir a la mateixa plaça, bon senyal, el 14 d’agost següent i el 29 d’agost a València fa el paseíllo al costat de qui és màxima figura dels joneguers, Jaime Marco, El Choni. Eixe dia, Rafael Pascual apareix en el cartell com «Valenciano Chico». L’any següent, el 8 de juny de 1944, es torna veure anunciat a Madrid. No obstant això, arribant la dècada dels cinquanta i com que no trobava més oportunitats, Rafael Pascual va ingressar a les files d’El Empastre i es va convertir en torero còmic de referència i en una de les figures principals d’aquesta modalitat.
Procedent de Gandia, va fixar la seua residència definitivament al carrer Nou de Catarroja amb la seua família, molt prop de la seu social d’El Empastre. En els cartells de l’espectacle musical, còmic i taurí des de l’any 1952, va compaginar les tasques artístiques amb el treball al camp. Als rogles solia aparèixer amb uns bons bigots, barret bombat i jaqueta amb flor al trau. Al llarg de la seua carrera va adquirir diverses personalitats còmiques: va ser Don Aurelio el 1952 i en la temporada 1963-1964 a Colòmbia era Don Nicolás.
En un d’aquells viatges al continent americà, en els anys 1966-1967, Rafael Pascual va patir una enganxada a la plaça de bous de San Cristóbal (Veneçuela). El risc era evident. Era còmic, però també torero. En la temporada 1971-1972 era Don Nicolás, El Mejicano. I així fins a completar més de vint anys com a figura còmica en la quadrilla d’El Empastre fins vora la meitat de la dècada dels setanta. Malauradament, al poc de retirar-se va faltar, quan només tenia 55 anys. Era l’any 1976. Rafael Pascual, El Valenciano, havia viscut i participat dels anys de més força d’un espectacle total, el d’El Empastre, amb el qual es va involucrar fins al punt de convertir-se en un catarrogí més.
Diferents cartels on apareix Rafa, el Valenciano, a la plaça de bous de València.
Cantinflas: d’Arévalo a Don Canuto
L’actor mexicà Mario Moreno va popularitzar al cine el personatge de Cantinflas als anys quaranta i cinquanta del segle XX. Però, abans d’això, aquest Mario Moreno va destacar com a torero còmic. La popularitat que va assolir després davant les càmeres no li va impedir continuar omplint places fins que es va convertir en un referent a imitar pel seu estil i moviments peculiars davant dels jònecs. Qui primer s’hi va atrevir fins a aconseguir un gran paregut va ser Paco Arévalo a les files d’El Empastre. Però la important càrrega còmica de Mario Moreno interpretant Cantinflas, fins al punt que actor i personatge cinematogràfic es podien arribar a confondre, feren del Cantinflas un recurs pràcticament obligat en el programa d’aquestes comèdies taurines. Després de Paco Arévalo, pare de l’humorista amb el mateix nom, qui va continuar fent de Cantinflas en l’espectacle d’El Empastre, va ser José Navarro Polet, de qui el Cossío destaca que va ser un torero còmic que va actuar als rogles durant els anys cinquanta i, a més, destaca que va pronunciar una conferència al Club Taurino de València en la qual parlava sobre el toreig bufo, disciplina de la qual, sembla, estava perfectament documentat. Durant una dècada, de les temporades 1954-1955 a 1964-1965, va ser Polet el Cantinflas a les representacions d’El Empastre.
 |
| Don Divino (Jaime), Rafa, el Valenciano i Don Canuto(Villaverde) junt amb Juan Gisbert, Barila, a la Plaça de bous de València. Fotografia de J. Gisbert. |
Ángel Villaverde Villasante
El relleu en la imitació del personatge del famós actor mexicà el va agafar Ángel Villaverde, més conegut com a Don Canuto; membre d’una estirp molt relacionada amb el bou. Ben prompte es va instal·lar a Catarroja amb la seua família. L’any 1964 Ángel Villaverde va entrar en la quadrilla d’El Empastre amb el seu germà Ricardo, també conegut amb el nom artístic d’El Gran Kiki, el qual també va tindre una llarga carrera com a torero còmic.
La història d’Ángel Villaverde mamprén, com la de molts, volent obrir-se camí en el toreig seriós. com que no va ser possible, decideix prendre el camí de son pare, també torero especialitzat a fer riure i que era conegut com La Paleta Manuela. Els dos germans Villaverde, Ángel i Ricardo, es varen estrenar amb l’espectacle que el seu propi pare havia configurat: «Toros y claveles». No obstant això, Don Canuto aspirava a més i prompte va fer el salt a les «Galas de arte», un altre espectacle produït per Llapissera. Hi va estar huit anys.
En l’any 1960, València era bressol i camp de cultiu del toreig còmic. Entre els artistes valencians, la competència era enorme, però el gran referent continuava sent, per descomptat, El Empastre. De com va entrar a formar part d’aquest espectacle, el mateix Ángel Villaverde ho contava així:
un dia torejant a la Monumental de Madrid s’acostà un senyor i em va dir: «Don Canuto, he de parlar amb vosté, em dic José Almarche… A vosté li interessaria torejar amb El Empastre?» Em vaig quedar de pedra, li vaig dir que sí i em digué que havia de torejar quatre corregudes de prova. No sé què els semblaria, però he estat 25 anys amb un dels millors espectacles taurino-musicals.
Durant la seua carrera, Ángel Villaverde va viatjar dotze vegades a Amèrica Llatina. Amb la quadrilla d’El Empastre va creuar quatre vegades l’Atlàntic (temporades 64-65, 66-67, 70-71 i 74- 75, aquest últim amb el seu germà, El Gran Kiki). Sens dubte, tota una experiència com per a sentir-se figura o part integrant del millor espectacle còmic, taurí i musical del món.
Don Canuto sempre es va mostrar orgullós de ser empastrero i d’haver-se convertit, tot i ser madrileny de naixement, en un valencià i catarrogí més, poble on va viure i va participar activament de la seua vida social durant més de quaranta anys, fins que va morir, als 78 anys, el 2 de gener de 2009. Però tornem enrere, quan el 1970 el nou Cantinflas d’El Empastre era Ángel Villaverde, qui també va aconseguir un grandíssim semblant amb l’autèntic. O el 1966, quan es reuneix una quadrilla pràcticament catarrogina amb Don Canuto i Rafa, el Valenciano, juntament a El Gran Kiki, per a l’espectacle. El fills d’Ángel Villaverde continuaren vinculats al bou. José Luis Villaverde Illescas tingué certs èxits com a joneguer; finalment es va convertir en un banderiller lluït amb bones vesprades a Las Ventas i va actuar a les ordres, entre altres, d’Enrique Ponce o Vicente Barrera. Tomás Villaverde Illescas, El Gran Tomasín, també va ser torero còmic i l’any 1987 va entrar a formar part d’El Empastre de la mà de Julián Melero, El Toronto, i en la temporada de 1988 apareix com a Don Canuto Júnior. Paco Villaverde continua vinculat al bou des del periodisme i l’escriptura.
 |
| Propaganda toreros-còmics. Fotografia de Vicente Esteve. Levante (Valencia). F. Tarazona. |
Fora dels rogles des de 1990, la retirada definitiva d’Ángel Villaverde Villasante es va celebrar a Catarroja i en plenes festes patronals de Sant Miquel. El 25 de setembre de 1993 es va a anunciar Don Canuto per a lidiar un jònec de Román Sorando amb els seus fills Tomás Villaverde, Víctor Villaverde i Don Chispita. Per davant va obrir el festeig un jove joneguer, José Manuel Montoliu, fill del gran banderiller Manolo Montoliu, a qui només un any abans un bou a Sevilla li havia arrancat la vida.
Agustín de la Vega Pérez, El Gran Sabadeta, natural de Gallur (Saragossa), és una de les últimes figures còmiques d’una companyia que mai va deixar de tindre a Catarroja el seu centre neuràlgic des d’on va eixir per a actuar arreu del món: Mèxic, Bogotà, Cali, Manizales a Colòmbia, Equador, els Estats Units i, sobretot, a totes les grans fires taurines d’Espanya. A partir de l’any 1975, amb l’adéu de Don Canuto, comencem a trobar ja les segones o terceres generacions de còmics. Els Villaverde, però, també passen per la formació de les noves referències del Bombero Torero. I un cas curiós: Francisco López, rámper, tornà a fer el paseíllo amb El Empastre per a concloure una carrera de més de trenta anys fent riure. Perquè fer riure ha estat la màxima pretensió d’aquesta faceta de la tauromàquia. Fer riure a grans i menuts, sembrant i introduint molts en la tauromàquia. Eixa era la gran virtut i grandesa d’aquests artistes que, sabent fer bé les coses, torejar de manera seriosa i artística, ho feien malament i de manera còmica per a dibuixar com més somriures, millor.
Any rere any l’espectacle es renovava totalment. Les paròdies eren teatralitzades davant els braus i tant els protagonistes com els continguts estaven relacionats amb tot allò que estava de moda i actualitat. Des que el bou comença a formar part d’El Empastre (Vinaròs, 1928) són nombrosos els gags ideats. Així, la relació mamprén amb «El toro humano» o «El manso humano» (un clàssic del toreig còmic encara vigent, on dos membres de quadrilla disfressats tracten de fer-li creure a l’animal que és de la seua espècie) i continua amb «Nerón y su carro»; «El sultán»; «El faquir» (probablement una modificació del tancredisme), «El balancín» (dos membres de la quadrilla juguen amb el bou i l’enganyen pujant i baixant, també és una sort que hui estiga encara vigent); «Gitanos y gitanas» (1930); «Escaleras», «La maja», «El chispero» i «La calesa encantada» (1931); «Una boda accidentada» i «María de la O» (1940);
 |
| Don Canuto parodiant «rejoneo a escoba». Fotografia de Cómicos. La otra Tauromaquia. |
«El Don Juan Tenorio taurino», per un Arévalo en Cantinflas l’any 1949 a la Monumental de Barcelona; «Frankestein» (1951), precedent del «Trasplante de corazón»; «La niña de fuego» (1954), una imitació de Lola Flores i Manolo Caracol; «La boda de Rainiero de Mónaco i Grace Kelly», representada pel torero còmic Julio Sánchez Infantes, qui anys després seria director d’El Empastre; «La boda de don Cicuta» (inspiració del programa de televisió Un, dos, tres...); «La cacería de King Kong» i «Rejoneo sobre escoba» (1966); «Cirujanos del año 2000», «Lidia al estilo stop» (una altra evolució del tancredisme) i «Judo contra el toro» (1969), representades a les Arenes de Barcelona; «Tarde de fútbol» (1974); i «Boda y divorcio a la espanyola» (1980), entre moltes altres.
 | |
| Revista Aplausos 1991. |
En la dècada del 80 i 90 es varen introduir els nans amb grans dots toreres a l’espectacle de la mà del Bombero Torero i compartiren cartell amb El Gran Sabadeta, El Cochero Torero o El Popeye Torero, este ja al cap de la quadrilla còmico-taurina de El Empastre fins l’any 1993. Són anys de decadència per al toreig còmic. Altres festejos taurins com els populars o els de retalls ocupen el seu lloc a moltes fires. L’última aparició de l’espectacle còmic, taurí i musical de la banda El Empastre de la que tenim referència a la seua Fira de Juliol de València és en l’any 1996.
Els toreros de «El Empastre»
1929: El Empastre contracta amb Rafael Dutrús Llapisera.
1930: Llapissera i As Charlot, Bombero Torero i Laurelito.
1931: Llapissera, As Charlot, Bombero Torero, Laurelito i Trifulcas.
1932-1933: Lerín, Feito, Guardia Torero.
1934-1935: Viatge a Mèxic. Organitzat per Jaime Lleonart, Espartero, amb els còmics Juan Losilla,
Laurelito, i Porfidio.
1936: Llapissera, Bombero Torero, Don José, Charlotito i Laurelito.
1939: Llapissera, Bombero Torero, Carmelo Tus que llas (Charlot) Don José, Don Servando, Ramper
Torero II.
1940-1941: Professors de la banda i Bombero Torero.
1942: Llapisera.
1943: Llapisera, Charlots, Ramper i Tío Caracas.
1944: Llapisera.
1945: Llapissera, Carmelo Tusquellas, Gabriel Mar tínez (Caravaca), José Martínez, (Martine tes)
1946: Francisco Rodríguez (Arévalo) en Cantinflas.
1947-1948: Charlot-Martí Tanque, D’Aurelito-Cantinflas, El Tío Vivo.
1949-1950: Arévalo en Cantinflas.
1951: Tío Caracas, Tío Vivo i Hombre de Piedra.
1952: Felipe Sanz Peña (Tío Caracas), Rafael García Pérez, (El Hombre de Piedra) i Rafael
Pascual.
1953: El Tío Caracas, El Hombre de Piedra, Juan Llorca Pérez (Poly Torero), Eduardo Fernández
Palacios.
1954-1955: En la gira per Colòmbia: Mario Vivo (El Tío Vivo), José Navarro (Polet), en Cantinflas,
Francisco Vidal (Don Quien), Martínez (Hombre de Goma) i Juan Feito. En la part seriosa: Enrique
Belenguer (Chatet) i el banderiller Juan Gómez. Peraletes, Gonzalo Casanova (Gordet), Amador
Forundarena. Mossos: Pedro Cascales i Emilio Feito. Tío Chalo, Botones, Valera (Alpargatero),
Antonio Ruiz (Pachón), Juan Pascual (el valen ciano), Aurelio, Alfonso López (Dandy), Sereno
Torero, Messie Caracol.
1955-1956: En la gira per Colòmbia: Ricardo Dionisio Guerrero (Don ricardo), Juan Llorca (Poly
Torero) i Antonio Augusto.
1956-1957: En la gira pel Perú i Colòmbia, la quadrilla de toreros còmics està formada pel
Bombero Torero, Laurelito, Coyote i Manolín.
1958-1959: Don Ricardo, Antoñete, Míster Harold i Cantinflas Español.
1960: Don Ricardo, Míster Harold, Polet en Cantinflas.
1961: Polet en Cantinflas, Don Nicolás, Tin Tan.
1962: Don Ricardo, Antoñete, Míster Harold.
1963-1964: A Colòmbia participen Polet en Cantinflas, Rafael Pascual en Don Nicolás, Juan
Pascual (Don Cleto) i Don Divino.
964-1965: En la gira per Colòmbia en la quadrilla d’El Empastre, participen Polet en Cantinflas, Ángel
Villaverde (Don Canuto) i Ricardo Villaverde (El Gran Kiki).
1966: Don Canuto, Rafa (el Valenciano) i El Gran Kiki.
1967: En Colòmbia amb Don Canuto en Cantinflas, Rafael Pascual en Don Nicolás i El Mexicano,
El zorro i Tío Roca.
1968: El Gran Tato, Don Divinio, Don Nicolás i El Mexicano.
1969: El Gran Tato, Don Divinio i Rafael Pascual como Don Nicolás i El Mexicano.
1970: Don Canuto en Cantinflas, Don Nicolás i El Mexicano, Don Divinio i El Tío Roca.
1971: El Chino Torero, Don Canuto, Supermán, Rafael (el Valenciano) i Jaime.
1972: Don Divinio, també com a àrbitre de boxa, El Gran Ricardo, Don Canuto en Cantinflas i
Rafael Pascual en Don Nicolás i El Mexicano.
1973: Don Canuto, Don Ricardo i Don Divinio.
1974: Ángel Villaverde (Don Canuto), El Indio Sioux i Popeye el Marino.
1975: Don Canuto, Ramper, El Gran Kiki, Pepe (el Indio).
1976: Don Rodrigo en Mortadelo, Doctor Fatigas, Brujo en Filemón.
1977: Don Rodrigo, Doctor Fatigas, Indio Sioux.
1978: El Gran Sabadeta, Doctor Fatigas, Indio Sioux.
1979: Gran Ricardo, Superman, Don Infante.
1980: El Vagabundo, Don Infante i El Gran Ricardo.
1981: El Bombero Torero i enanitos.
1982: Agustín La Vega (El Gran Sabadeta), Paquito Más i Julio Infante.
1983: El Gran Sabadeta, Cochero Torero i Don Infante.
1984: Nans com Ovidio i Víctor, El Gran Sabadeta, Papá Pitufo i La Bombi. Don Mario, Kiko,
Supermán, El Pera, El Pulga. Popeye Torero i els Enanitos Marineros.
1985: El Gran Sabadeta, els Pitufos Toreros, Don Infante, Espinete, El Inspector Gadget.
1988-1989: Víctor (el nan ídol de Colòmbia), Don Canuto Jr., Míster Halley com a acròbata, El Gran
Sabadeta, Míster zafra, Tritón, nans torejadors: Sabrina, Pitufos Toreros, Los Rokys.
1990-1991: Cantinflas en Madrid, El Gran zafra, Belmonte, Los Siete Enanitos.
1993: Popeye Torero y sus Enanitos Marineros, Juanito (el Mexicano), zafranilla, El Sevillano i,
entre els nans, Albertito.
1994: Popeye Torero, El Mexicano, El Brujo, El Sevillano, Albertito «El director más pequeño del
mundo» i Troupe de Enanitos Marineros
 |
| FIRA DE JULIOL, 1996 |
 | ||||
Document de José Fabiá.
|
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada