LA VIS CÒMICA

JUAN ARTOLA

    El caràcter humorístic d’El Empastre ha sigut l’essència fonamental de la banda. Des dels seus inicis, quan eren una penya, ha estat present com a l’element de diversió que fusionava persones i músics dispars. Sota el nom de conjunt comico-musical la paraula empastre demostrava, més si cap, la comicitat que oferia. Tot el grup harmonitzava, igual que la música, els gestos i les accions.

A finals del anys vint, caracteritzat com cal Fotografia de Pascual Quiles.

      Amb el titular «LA A. H. M. “El Empastre”» (Agrupación Humorística Musical) del diari La correspondencia de Valencia, del 27 de agosto de 1927, en l’entrevista de Maese Reparos al mestre director Filiberto Rodrigo es comentava:

 Las extravagancias y ocurrencias musicales y de toda índole de aquellos músicos ingeniosos y divertidísimos, merecían este comentario: 

–Xe! Això pareix un empastre!

     Anys més tard s’enriquia l’espectacle amb la modalitat taurina de la qual comentava:

...tendrán que perdonarnos todos los músicos sinfónicos de España, pero han de reconocer por fuerza que los músicos más famosos son los de El Empastre. Actúan en otro terreno. En el terreno del toro. Si los grandes directores, al mismo tiempo que realizan sus interpretaciones, hubieran de entendérselas con un novillo [...] en cambio el maestro de El Empastre realiza su función como si con él no fuera la cosa.

    En un article de premsa del 20 d’agost de 1953, Federico Soro parla sobre la història d’El Empastre (Levante, anys 1970. Crònica d’Ernesto Fortea).

    Pero es que Catarroja puede ofrecer, además del arte musical, gracia y humor para conjugar espectáculo cómico del arte de la música y del toreo con humor sano para parodiar cualquier motivo de actualidad. Con el nombre de la banda de El Empastre, van siempre unidos el toreo cómico por excelencia, como la interpretación musical perfecta, armónica y puesta al dia, sabiendo dar sin astracanadas, a lo serio, matiz gracioso y desenfadado.

  

Fotografia de Benjamín Brull

     Amb aquestes paraules el cronista catarrogí resumia els criteris en què es fonamentava l’agrupació.

    Però en el conjunt sempre hi destacava un personatge que, dotat de la gràcia natural, s’encarregava de liderar la conjectura. O en un determinat moment de provocar-la o portar-la a bon fi. Tot jugava. El físic, la tècnica i la instrumentació, els gestos, la gràcia i la comicitat, els moviments... No era gens fàcil trobar una persona que acaparara tanta personalitat i, a més a més,  que ho sabera transmetre i enganxara l’audiència.

Luis Berbis i Fernando Cano. Fotografia de F. Cano

    Fernando Cano Arteaga, que durant l’última etapa ocupava i desenvolupava el protagonisme còmic de la banda, en va ser un dels artistes. Vivia a Benetússer, era músic de la banda d’Alfafar, on tocava el saxo alt. A més a més, era conegut per les seues actuacions en orquestres; la qual cosa li val valdre per a incorporar-se a El Empastre quan Francisco Madrid Calonge va causar baixa, després d’haver demostrat la seua vàlua en la prova que li va fer Juan Marí. Va ingressar-hi el 1983 i de manera natural assumia la part enginyosa conjuntament amb Luis Berbis. Caracteritzat com cal, ocupava al semicercle de la banda un punt emblemàtic: el primer lloc de l’extrem dret.

    L’altre extrem era per a Luis Berbis. Còmic amb còmic, com els principis. En la banda tocava el saxo tenor, cantava i parodiava. La Ramona, Los Pajaritos, Viaje con nosotros, El barón del Bidet... són exemples d’algunes d’elles. S’ho va deixar el 1987. Hui, amb la carrera de saxofonista acabada, continua treballant-hi, com a músic i director de la banda on toca, i compagina aquesta tasca amb un treball comercial.

      En l’entrevista que el periodista valencià Rafael Brines feia a F. Madrid i L. Berbis, músics de la banda, hi podem veure:

–¿Podrían ir la gracia y la música por separado? 

–Podrían; porque hay músicos y hay humoristas. Pero en nuestro caso van unidas.

–¿Se puede jugar con la música, como parece que hacéis?

–Para hacer bromas con la música hay que (saber) tocar muy bien. Es más fácil tocar en serio. Desde siempre esta banda de Catarroja lleva entre sus músicos una atracción, unos profesores que además de músicos son caricatos, son el centro de las miradas y de las risas.

 

Francisco Madrid i Luis Berbis.

   Luis Berbis Peña és de Benimaclet (València). Va arribar a la banda quan va causar baixa Roberto Ríos, trompeta de Silla. Anaren a negociar amb ell el director, José Cabo; Ríos, i l’apoderat Marí. I va ser la seua dona, que sabedora de la il·lusió que Luis tenia per tocar en El Empastre, la que l’animà a formar part de l’agrupació. Hi ha estat des de 1977-1978 fins els anys noranta. Va compartir els inicis amb Luis Peiró Sanchis, Manolete, saxo de Benaguasil i J. José Claverol, dels quals anava adquirint l’esperit cómico-humorista d’El Empastre. Fins que arriba el moment de fer una bona parella amb J. J. Claverol. Saxo i trompeta junts. Té estudis musicals, toca la trompeta, però treballava de tapisser. Havia format part d’altres agrupacions musicals còmiques com La Radio, en la qual entrà molt jove; Carrusel; La Revoltosa... És alt i gran. La seua fisonomia era el punt motivador. Era el gordo. I apareix als pasquins de propaganda com: «El trompeta más gordo del mundo». Creador, dissenyador, inquiet… Les accions i la caracterització, juntament amb la tècnica musical i la pròpia naturalesa, provocaven la hilaritat del públic en les paròdies que representava.

   Francisco Madrid Calonge, fill de família nombrosa, resident de menut a Catarroja, és de Campo Criptana i toca el saxo alt. Físicament és de bona estatura i prim. Procedent de la banda l’Artesana, entrà a formar part d’El Empastre de la mà de Pascual Peris Chirivella per cobrir la baixa dels saxos Manolete i Claverol (1977-78). Li explicaren la proposta, li feren la prova i n’acceptà les condicions. El jove fuster, amb 19 anys formava part de la colla en què havia desitjat estar. I prompte se li van veure maneres còmiques i humorístiques, que era allò que li agradava, destacava i el motiu pel qual havia entrat en l’agrupació. Fàcil de paraula, se li nota que no és valencià, el seu somriure la va valdre per contagiar i motivar l’auditori. Enginyós, creador i còmic per naturalesa deixà el seu testimoni en la banda quan, junt amb els més joves, muntà la paròdia «Travolta i el roc», on cantava, i «El Piano Loco», que parodiava. Demanà la baixa de la banda el 1983. Actualment viu de l’espectacle.

Pasquí de propaganda, Claverol i Berbis

  Els anys que actuaven Madrid i Berbis, formaven la parella «uno flaco y el otro gordo». En la paròdia «Travolta», Madrid feia de protagonista mentre que Berbis, caracteritzat i disfressat, representava a l’Olivia Newton. I com deien ells en l’entrevista: «Es el espíritu y el estilo de El Empastre. La gracia está en hacerlo todo con naturalidad. Hacer gracia esforzándote, no da resultado. Es más difícil…»

   Luis Berbis i Paco Madrid Calonge van agafar el testimoni deixat per Juan José Claverol. Juan José Claverol, nascut a Catarroja d’una gran família de músics, portava la gràcia damunt. Curt en paraules, magnífic en la interpretació musical i de paròdia. És enganyós associar la presència i el físic a les capacitats que pot tindre i demostrar una persona, i en aquest cas un artista, com Claverol Puchalt. Conegut en el món de l’espectacle i del poble com Mundo, per la manera magistral d’interpretar el solo del pasdoble En er mundo, també apareix en la publicitat com a «Cuquin» donada la complexió física i la forma de moure’s.

    Què feia?

Actuant a la plaça del Mercat de Catarroja, durant les festes Patronals de 1982,
parodiant el truc de les aixades: Francisco Madrid.
 Fotografía d’A. Chulvi, músic de la dreta.

     Que parlen els testimonis que ha anat deixant Medellín Colòmbia. Una crónica de Gitanillo:

Cada número viene a ser de un humorismo estupendo. El público pendiente de todos y cada uno de los músicos… Porque uno de ellos se mueve, hace piruetas, sale con el saxofón a la mitad del redondel y se convierte en una atracción insuperable. Bajo de estatura, cómico de verdad, y después de sus excentricidades se le oyó un solo inolvidable…

    I en el diari La república, gener de 1956, de Bogotà, Pepe Alcázar especificava:

Integrante de El Empastre es el simpático benjamín del conjunto, Juan José Claverol. Cuando en la interpretación del pasodoble En er mundo colgó un fandanguillo a las alegres notas, los «olés» retumbaron en los muros de la Santamaría. 

    O a Equador, 1966, en la monumental de Iñaquito de la capital, quan estrenaren la paròdia «La banda borracha». La premsa explicava:

   I la banda? Com responia el conjunt de músics a la singularitat que presentaven?

En el diari Pueblo, de Tortosa, datat el setembre de 1928, en una de les columnes podem llegir:

Su uniforme chabacano, chaqué, pantalón blanco y sombrero de paja, contrastando con el carmín de las pintarrajeadas caras y el rojo vivo de sus lazos gigantes dentro de cada cómico hay un músico, la más exquisita armonía brota de los instrumentos raras veces colocados en posición normal […] solo siendo músicos de verdad puede interpretarse el variado repertorio y atendiendo a la mímica que constantemente acompaña a cada ejecución.

   En el diari madrileny ABC del 28 de febrer de 1959 en la columna «Informaciones teatrales. Presentación de la banda El Empastre» en el Price, signada per Alfredo Marquerie, se’n fa una senzilla descripció:

Trucos, hallazgos, golpes, caídas, cascadas,  entradas cómicas, pantomimas, parodias  y burlas a tiempo y ritmo. La llamada excentricidad musical renovada y mejorada por esta banda y por su director […] la rebelión de los profesores, las travesuras de unos y otros, las intervenciones del bombo, la desesperación del director…

    Un director que, tenia un paper fonamental; és clar, donava la cara. Anava al davant. A les seues ordres, i ben aprés i assajat, cada músic es movia i interpretava el que calia. O, tot el contrari, l’exasperava, no li feia cas i l’acaçava… però també a la seua orde. Maese Reparos escrivia d’ell el següent: «hay que poner un merecido elogio a este hombre –el mestre Felip–, que es el alma de la agrupación dirigida por él, con una «Vis cómica» sencillamente formidable».

     

J. J. Claverol. Paròdia «el violinista en el tejado»

    El periodista no sabia, perquè no li ho havien dit, que el director i fundador de la banda, Filiberto Rodrigo Alarcón, era conegut pels amics i al poble per Felip Tandero. El sobrenom és una paraula castellana i no valenciana que, segons la RAE, entre altres significats que no vénen al cas, vol dir: «que bromea a menudo, que desordena y toma las cosas alegremente».

     La penya havia sabut escollir la persona adequada. La cosa li fluïa natural, espontània i animava els músics. El resultat evidenciava una coordinació còmica i humorística que no esgotava i deixava bocabadats el respectable, ja que tot açò anava adobat amb una magistral interpretació musical.

    «El director se definió como un excelente músico y un gran mímico. Corre, salta, brinca, gesticula y marca los compases hasta con los faldones del frac», explicava el rotatiu madrileny La Libertad en analitzar i comentar l’espectacle al juliol de 1931 a la plaça de bous, per al qual havien col·locat el cartell de «No hay billetes».

    En el diari valencià Las Provincias, datat el 16 d’agost de 1929, contava el periodista José Ortells en relació amb la gran l’actuació que havien tingut al Price de Madrid: «Y hasta lo llamativo del anuncio… les hizo partir el labio de risa, al leer aquello de: “Banda musical valenciana, humorística, seria, irónica, jacarandosa y… a otra cosa”».

    El diari La correspondencia de Valencia, datat el 1932, ens informava sobre el festival taurí celebrat a la nostra plaça de València: «Hubo momentos en que las ovaciones interrumpieron el concierto, por gracia de la gracia de los popurrís interpretados. Y por la gracia de los intérpretes. ¡Ese saxofón!».

Per terra, Agustín Jorge i corda de clarinets. En sode burla, J. José Claverol, 

i el director no sap on acudir.  Fotografia del Llibre de la falla L'Albufera. 1992

 

Fotografia exposada en la vitrina de la SM L'Artesana. Parodiant el truc del bombo.
 Al Teatre El Progrés, antic cine Chepa, actual Casa Cultura i biblioteca de Catarroja.
 Finals de la dècada dels vint.

     De bell nou ens apareix un instrument que és emblemàtic en la banda. Però ara, concretament l’any 32, el que el tocava era Agustín Jorge Requena.

     El músic Jorge Requena, del barri de les Barraques de Catarroja era degà fundador de la banda. Està present en tots els actes del grup d’amics i fundadors de la penya. A més a més, sa casa és el lloc on es reuneixen. Les Placetes, on assagen. I els carrers del seu barri, el centre de la festa i dels primers espectacles. Músic saxofonista, apareix en una de les fotos de 1910 uniformat i formant part de la banda l’Artesana l’igual que en les fotografies fundacionals amb el «sombrero al cap». I quan El Empastre pren l’acord d’adquirir els acordions, la Junta de la banda el comissiona, de manera que deixa entreveure que entenia i sabia tocar també aquest instrument. I el coneixien pel sobrenom de Fava. En el món dels valencians és el fruit de la favera, però en sentit figurat té altres significats. Diu el diccionari que fava s’aplica a aquell que està encantat. Per analogia fer el fava o estar fava seria fer-se l’encantat, no escoltar, despistat. Un dels seus descendents –Juan Ramón Jorge– explicava que fer el fava podria ben bé definir-se, i aplicar al seu iaio, com fer el graciós, fer gràcies, fer riure amb les seues accions. I Agustín podia fer-ho com a gran artista i músic que era. Comicitat, que la feia sempre present en la seua caracterització, es maquillava i no li faltava el nas de pallasso. A l’hora d’interpretar era el centre d’atenció amb els gestos, les desobediències al director i les caigudes i tot això tocant el saxo! Ell i Antonio Hervás, el tio Perales, protagonitzaven les paròdies i disputes que despertaven la hilaritat i el somriure del públic.

    Deixà la banda per malaltia quan actuaven a Lisboa el 1952. L’art, la mestria i les filigranes que havia creat i sembrat seran recollides i adaptades, a partir dels anys quarante, pel seu company Juan José Claverol. I és que la banda còmica, taurina i musical El Empastre de Catarroja no podia ser una altra cosa. D’aquesta manera la batejà i la reconegué el poble. Diuen que quan barreges dues o més coses bones la que ix no és molt original. No és el cas d’El Empastre, on l’amalgama il·luminà la que ha sigut la més internacional de les bandes.

     Musicalitat, personalitat, originalitat, disciplina, treball, comicitat… què més?  UN EMPASTRE

Terrassa de l’Hotel Figueroa, Califòrnia. 1935. Pascual Quiles,
Agustí Jorge, i Filiberto Rodrigo Hernández.
Fotografia de Pascual Quiles.

Agustí Jorge en plena faena sota l’atenta mirada del mestre Albertet. Fotografia de José Marí.

Plaça de bous de València. Agustí Jorge Requena, Fava, saxo,

junt Juan Marí Albert, Botja, requint.

Fotografia de F. Morató

Filiberto Rodrigo posant ordre en la disputa dels saxos: Antonio Hervás, el tio Perales,
 i Agustí Jorge, Fava. Teatre El Progrés de Catarroja. Final de la dècada de vint.
 Conservada a l’Artesana.