EL EMPASTRE EN LA MEUA INFÀNCIA: EL TELÈFON DE MA CASA

VICENTE DIEGO

    A finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta del passat segle XX vaig viure unes experiències peculiars en relació amb la vida del poble en aquells temps. Estàvem en la postguerra i s’hi vivien moltes carències socials i econòmiques i se superaven de manera comunitària i amb l’ajuda entre els veïns. Em referiré a l’ús del telèfon, aparell molt comú hui en dia, tant en fixes com en els mòbils.

    A l’època de què parle n’hi havia molt pocs. En concret a ma casa, un comerç d’ultramarins, productes d’ultramar comestibles i altres, situada al final del Generalísimo, hui carrer Nou, que feia cantó amb el carrer de les Escoles / Església i davant del carrer de Port, disposàvem d’un amb el número 94. Subjectat a la paret i de color negre, amb una placa metàl·lica circular i frontal amb redolins, on posaves el dit en el número que t’interessava per a fer-la girar amb una mà, mentre que amb l’altra agafaves l’aparell i l’aproximaves a l’orella per poder parlar. Era la gran novetat del món de la comunicació. El 94, a més a més, era el del veïnat. Paco, el de la tenda –que era mon pare– tenia un gran

sentit comunitari que el feia realitat sempre que algú li ho demanava. Allí deixaven comandes, avisos de conferència per a tal hora. Sembla estrany però parlar amb algú de fora del poble, ciutat, nació, etc. estava definit com una conferència i no era directe, hi havia vegades que inconscientment alçaves la veu, cridaves més fort, quan la persona amb la qual parlaves era lluny. Tot un món d’incertesa.

    I calia esperar. Avisar algunes persones que tenien fills en el servei militar, al funerari Salvoret el de la Ríos, al senyor Hervás, conegut com a Micalet l’Acòlic, home molt culte per a l’època, que vivia enfront de la parròquia de Sant Miquel i que tenia una bonica biblioteca amb exemplars d’El Quixot de grandàries diferents, des d’un de quasi un metre d’alçària a un altre de diminut que calia llegir-lo amb lupa, passant per altres amb enquadernacions i il·lustracions diferents.

                                                                        

Full de la propaganda del programa

de festes de 1948 en honor a sant

Antoni de Catarroja.

     Recorde altres funcions del telèfon, com quan van posar oficialment el nom del carrer del Port a José Manuel Izquierdo amb la retolació que tenim actualment. Un periodista va estar un grapat de temps parlant, supose que amb la redacció del periòdic, per donar la notícia de la celebració en directe. També en morir Bartolomé Llorens, veí del carrer, les telefonades i els encàrrecs entre els interessats…

     Amb El Empastre tinc un protagonisme significatiu. Ho recorde sobretot a migdia. Estava la família dinant… sonava el timbre del telèfon: «Diga?». I era d’un país de Sud-amèrica, que volien parlar amb el representat/apoderat de la banda, el senyor Almarche. I calia avisar-lo. Allà anava corrent jo, uns centenars de metres, fins al final del carrer del Port, on vivia, per a dir-li que tenia una telefonada i que volien parlar amb ell. Ara que ho pense, crec que després vaig ser velocista per la pràctica i rapidesa que vaig adquirir quan donava els avisos. Arribava a la porta, un senyor i una senyora molt alts i vestits de negre em miraven als ulls i em responien seriosament: «Dis-los que ara vaig». Altres vegades, però, deien: «que telefonen a la vesprada». Quan venia el tio Pepico, com que coneixíem el senyor Almarche i si havia d’esperar la conferència, ens contava que la banda tenia previst viatjar i calia coordinar les distintes actuacions.  

     Aquestes visites solien repetir-se a temporades intermitents, però sempre amb la disponibilitat característica i ens explicaven la bona acollida i l’èxit d’El Empastre per aquelles terres llunyanes, on portaven sempre el nom de Catarroja, València i Espanya pertot arreu mitjançant l’espectacle.

     I tots fèiem una pinya, xiquets i grans. Ens sentíem orgullosos de la banda del poble que triomfava allà on anava. És un d’aquests records que et fa sentir bé, amb bon gust de boca i que et queda guardat per a tota la vida.

José Almarche Alapont, apoderat de la banda.

 Fotografia de J. Almarche