BREU HISTÒRIA DE LA BANDA «EL EMPASTRE» (1915-2000)

JOSEP VTE ORTS PERIS

   Si el lector busca amb Google la paraula «empastre» o «banda El Empastre, a part del carrer amb eixe mateix nom, en trobarà una multitud de referències, quasi totes en castellà, i pràcticament sempre amb el significat de desordre, desorganització i caos. És curiosa la freqüència amb què s’utilitza la paraula quan realment no existeix en el seu diccionari. Es tracta d’un terme netament valencià, probablement popularitzat en la llengua germana per aquesta agrupació musical catarrogina de la qual ara parlarem.

     L’any 2000 fon l’últim any que aquesta banda tingué actuacions.

En 2003 es féu oficial la fi d’aquesta agrupació còmica, taurina i musical que nasqué en agost de 1915.

Naixement

    Del seu naixement, conta el seu primer director, Filiberto Rodrigo Alarcón, Felip, en un article publicat el dissabte 20 d’octubre de 1928 en El noticiero:

     A Catarroja, existien dues bandes de música. Com en quasi tots els pobles valencians, aquestes dues bandes eren causa de no poques dissensions i rivalitats entre els veïns del poble. Cada banda tenia els seus partidaris que, com és natural, eren enemics irreconciliables dels de l’altra.

     Els músics, que amb tota seguretat es mostraven neutrals en aquestes absurdes rivalitats, eren precisament els músics de l’una i de l’altra banda. Fora dels actes musicals on es veien obligats a competir artísticament era corrent veure’ls departir i alternar amb franca camaraderia.

     No els pareixia molt bé, l’actitud dels músics, als seus respectius partidaris i alguna volta sofriren de la crítica popular les censures més greus.

     Però persistiren en la indiferència més absoluta. Continuaven en el mateix pla de companyonia sincer i franca harmonia.

Fins a tal extrem arribà la seua neutralitat que un dia se’n reuniren una vintena i, amb els instruments davall del braç, se n’anaren de paella al Perelló.

 

     A Catarroja es va produir una terrible commoció. A quins temps havíem arribat? Què volien aquests músics, originar un cataclisme? Pegaven els homes fortes punyades a la taula dels cafés, pledejaven les dones amb ira a les portes de les cases, els xiquets a bufetades pels carrers. Hi intervingueren repetides vegades els polítics locals. Inútil intervenció.

 
     La gent, amb el rostre contret, repetia sense parar: «açò és un empastre!»

     En el mateix article, el director, sarcàsticament, deia que anys després, el poble de Catarroja continuava indignat: «Ara estan la mar d’enfadats, perquè per a sentir una banda del poble han d’anar a gastar-se els diners a València».

    Durant anys, eixa colla musical de joves i festius músics catarrogins continuaren passant bones i polèmiques estones acompanyats d’una bona paella o un bon all-i-pebre i de música, per descomptat. Feren tradicional el viatge al Perelló a dinar (si no és que s’allargava i era també sopar), on els primers anys actuaven per al mestre Serrano, al seu xalet, i amb qui establiren molt bona amistat. A més, s’atreviren a fer algunes actuacions al poble i fins i tot fora.

     Segons el llibre sobre El Empastre, del qual fon cronista oficial de Catarroja durant els anys seixanta el canonge Pelegrí Llorens i Raga, arribaren a nomenar patró de la banda sant Crispi. Per què ell? De les explicacions del canonge s’extrau una conclusió: I per què no? La qüestió no anava més enllà que fer festa i riures, i si feia falta un sant, puix eixe i no altre.

Primeres actuacions 

       Des de la fundació de la Banda s’havien fet xicotetes actuacions a Catarroja, el Perelló, Alcàntera del Xúquer, Godella, Utiel, etc.

      El 28 de desembre de 1925, Dia dels Innocents marca un abans i un després en la banda. Aprofitant la celebració del dia, aconseguiren poder actuar a la ciutat de València, al teatre Russafa. Era tradició que els teatres feren una innocentada al públic, donant-los gat per llebre. Eixe dia el teatre estava ple. Si eixia bé, perfecte; si no, havia sigut una innocentada i no passava res.

      Es presentaren uniformats amb la indumentària masculina estival de la gent adinerada de finals del segle XIX: pantaló blanc, jaqueta negra i barret dur de palla (no debades, l’apoderat era sastre). Al centre, el director, amb ulleres redones, bigot, pereta i barret de copa alta que es feren tradicionals. L’inici de l’espectacle, el pasdoble Pepita Greus, de Pasqual Pérez Choví.

La banda a finals dels anys vint davall la direcció de Filiberto Rodrigo Alarcón.

    La funció es va haver de repetir dos dies més per l’èxit obtingut. I prompte actuaren a petició de l’Associació de la Premsa Valenciana a la plaça de bous de València. A partir d’aleshores, les actuacions es multiplicaren, i a l’agost de 1926 botaren les fronteres de la província de València, actuant al parc d’atraccions Turó Parc i al teatre El Bosque, de Barcelona, des d’on es va emetre l’actuació per ràdio. Les primeres emissions de ràdio a Espanya es produïren el 1923, sols 3 anys abans.

    En març de 1927 s’actua al Circo Price de Madrid, després de ja haver-ho fet a molts altres llocs. Per aquella època actuaren a Alacant, Ondara, Vinaròs, Sueca, Terol, Morella, Vilafranca del Cid, Alcanyís, Tortosa, Sant Mateu, Saragossa, Guadalajara, entre moltíssimes altres localitats de l’estat.

    Eixa colla d’amics superaven amplíssimament el centenar d’actuacions a l’any, ja per tot l’estat espanyol, i ni les carreteres (a vegades n’hi havia) ni els mitjans de transport estaven com ara.

D’una manera pareguda va nàixer El Empastre l’any 1915.

San Luis Potosí, Mèxic, 24 de novembre de 1934.

Bon ambient per Mèxic. Fàbrica de cervesa, 1934.

La Banda

    Buscava la comicitat de l’espectacle sense deixar mai de costat la qualitat musical. Començava sempre amb el pasdoble Pepita Greus i, a partir d’ací, s’interpretaven múltiples i impossibles popurris còmicament i teatralment escenificats fent ús de la tècnica del mim.

   En els programes d’actuacions dels primers deu o quinze anys, utilitzaven el valencià i el castellà indistintament (típic d’aquella època), els alternaven en una mateixa frase i els barrejaven amb el vocabulari tècnic musical (fusa, fa, sol, corxera, si bemoll, andante, etc.) o paraules típiques de l’Horta-Albufera (guatlla, fumarell,…), i buscaven el doble sentit i la ironia a la frase i arribaven a inventar-se un autor de cada part del programa, que era part del joc de paraules. Era com un xicotet sainet.

    En un del dels primers temps podria aparéixer una cosa semblant al següent:

    «El tio Pep se marecha: Fantasia marítima en tres temps: Primer temps (fa sol) En la “Perrera” y a sangolechons. – Se gon temps: Se encontra en una jamona (en sis bemols) y Terser: Al temps de em… barcar.»

OLA

   «L’aparició de Satanás: Obertura en 6 temps i dos parts; una per als que clarament es veuen i atra per als espiritistes.»

KANGUIS

    «La nit d’autos: Melodía choferil en 4 parts: I. Andante en moto. II. Temps de vals. III. Temps plujos. IV. Temps perdut.»

KALICH

    «La reforma de l’alcantarillat: Recopilasió de detalls musicals vists en Valencia, en dos parts i un episodi final.– I. El “Piripitón” treballa (solo de bombo, per baix).– II. El pas de les “chiques” prop de la sanja (mirà en re…ull). – III. Dos “tórtolos” entropesen i cauen, “ell s’alsa i a ella l’achuden. (Toquen tots per d’alt) (…).»

S’APROFITEN

    «Boxeo Lírico: Con un solo de trombó – I. Encuentro a tres rounds – II. Desfiguración del rostro – III. Alteración del orden con demostración de bemoles y ataque de nervios de las semifusas y semicorcheas – IV. Narices a la vinagreta y asalto del ring – V. El director de la banda se pone serio.»

TUFAO

   «La mariposa y la guala: melodía satírica en seis fusas y un sostenido central; motivos orquestales sistema Wagner con un canto de… fumarells.»

SHAPO

Plaça de bous de Sueca, 1928.

Puebla-Mèxic Novembre 1934.

Espectacle comicomusical. I també taurí

     Actuaven moltes voltes a places de bous, al mig del redolí. En una part de l’actuació interpretaven un popurri molt animat i, quan el públic creia que l’havien acabat i estaven a punt d’aplaudir, els músics feien sonar amb les trompetes del típic avís d’eixida del bou. Tot sorpresos, miraven la porta del bou. En eixe moment, tots els músics corrien simulant pànic que eixira el bou. Mai eixia, però el públic es reia, ja que se sentien ells torejats. Però a Vinaròs, el 1928, per a sorpresa de tots, músics inclosos, el bou va eixir. Algun ensurt i algun rebolcó s’endugueren, però els artistes saberen respondre airosament a eixa situació capotejant l’animal amb aparells de músics. Nasqué en eixe moment l’espectacle taurí de la banda d’El Empastre.

Espectacle comicotaurí. Torreón Coah, Mèxic, 2 de gener de 1935.
 Agustí Jorge Requena Faba.

Primer viatge a l’estranger: França i Blasco Ibáñez

    En novembre de 1930 travessen els Pirineus per primera vegada i actuen a París. En les següents gires ja apareix França com a destí habitual (Arles, Nimes, Cannes...). El 1933, de gira pel sud de França, els professors es permeten el luxe de, fora d’actuacions, anar a Menton a visitar la tomba de Vicent Blasco Ibáñez, on coneixen la seua segona dona a la residència La Fontana Rosa.

    La banda també tindrà l’honor d’actuar de manera altruista en un festival a benefici de la tornada de les restes de l’escriptor a València. Per a aquest esdeveniment, una representació de l’Ajuntament de Menton es desplaçà a Catarroja com a mostra d’agraïment per aquella visita d’El Empastre.

Sanatori de Gorliz (Bilbao), 9 de juliol de 1933.

Actuació amb l’objectiu de donar alegria als xiquets.

Circo Price. Madrid, 8 de novembre de 1942.

Coliseo Dos Recreios, Lisboa (Portugal), 1952.

    Anècdota luctuosa fon l’accident de trànsit que va tindre, a l’estiu de 1933, l’autobús de la banda a la localitat de Bouzigues, prop de Montpeller, quan el vehicle topà contra un arbre després que una de les rodes patinara. Hi resultaren ferits quinze membres, dels quals dos quedaren hospitalitzats. Donada la mala infraestructura telefònica del moment i la inexistència d’Internet, Whatsapp i altres eines similars per a comunicar-se, a Catarroja es donaren per morts alguns músics i els plors foren ja us podeu imaginar com. Dins l’autobús sinistrat, en els moments immediats a l’accident, un dels músics (entenem que no massa coneixedor de l’anatomia humana i lleugerament pres del pànic), cridava que se li n‘havia eixit l’apèndix; el del seu costat el tranquil·litzà dient-li que això no era l’apèndix sinó el cinturó. Dies després, els professionals de la banda actuaren a Saint Tropez com manava el contracte, això sí, embenats, enguixats, adolorits i encara amb la por al cos.

Amèrica, Àfrica i Europa

    Les actuacions continuen produint-se assíduament, quan apareix una importantíssima proposta de contracte de Domingo González Mateos, Dominguín, acceptada per unanimitat: Amèrica.    Per primera vegada, la banda El Empastre creua l’Atlàntic el 1934 passant, en primer lloc, per Cuba (l’Havana). Durant els últims mesos de 1934 i els primers de 1935, actuen a Mèxic, a San Luis Potosí, Monterrey, Puebla, Torreón, Tampico, El Paso, Mèxic DF, etc. Posteriorment, travessen la frontera nord per a entrar als Estats Units, on actuen a les ciutats de San Diego i Los Angeles, Califòrnia.

   En aquest primer viatge, als Estats Units d’Amèrica es va produir una situació curiosa. Quatre professors de la banda, juntament amb un traductor, llogaren un cotxe per fer turisme i tingueren un xicotet accident amb un altre automòbil, en què fora de l’ensurt i algun bonyet als vehicles, no hi hagué res d’importància. Com és natural, s’havien de fer papers i quedaren a anar a la casa dels propietaris de l’altre vehicle, un matrimoni. Allí es produí la circumstància que els músics entre ells parlaven en valencià però per a dirigir-se al traductor ho feien en castellà, el qual traduïa a l’anglés per parlar amb el matrimoni, que era d’origen italià i empraven la seua llengua materna. En resum, quatre idiomes per a set persones.

Soparot oferit pel Centre Valencià Espanyol de Caracas (Veneçuela),
gener de 1955.

    No seria l’últim viatge a Amèrica. Es repetiren en les temporades 1954-1955, 1955-1956, 1956-1957, 1963-1964, 1964-1965, 1966-1967, 1970-1971 i 1974-1975 en els quals visitaren principalment Colòmbia, Veneçuela, Perú, Equador i Puerto Rico.

    Mostra del caràcter senzill i popular dels músics és l’anècdota en què, en un dels viatges en vaixell a Amèrica, era tradicional que si a bord hi havia els membres d’un espectacle, aquests oferiren al passatge una actuació que, per descomptat, devia ser per al de primera classe. La banda acceptà amb una única condició: que es representara en tercera, o siga, per a tots els públics. I així fon.

    Poc després del primer viatge a Amèrica, la Guerra Civil paralitzà les activitats i dispersà els músics. Quan aquesta va finalitzar, se’n reprengueren les actuacions. El nou Estat espanyol i França continuaren sent els destins habituals de la banda.

    El 1950 es travessa la frontera amb Portugal, país al qual seran habituals les visites. El 1958, el Marroc. El 1963, Tunísia i Itàlia.

    Una altra anècdota curiosa es produeix el 1955. Acudeixen a una recepció a Colòmbia que ofereix Domingo Dominguín (afamat extorero i en eixe moment apoderat d’artistes), pare de Luis Miguel Dominguín (reconegut torero d’aquella època i habitual de la premsa rosa de l’època per la seua destresa amb les dues espases) i iaio del conegut cantant Miguel Bosé. En l’acte esmentat, en coincidir Vicent Peris, caixa de la banda, amb Domingo Dominguín, el músic va felicitar l’apoderat per la recent boda del seu fill amb Lucia Bosé. En sentir això, aquest cridà a Carmen, la dona, i comentaren entre ells que ja havia eixit la sorpresa que els volia donar el fill.

Aeroport de Caracas (Veneçuela),1954.

Televisió 

    El 1961 apareix per primera vegada en Televisió Espanyola la banda El Empastre en el programa Gran Parada.

   L’espai s’emetia des del teatre Fomento de las Artes, llogat per TVE per a aquest i altres programes donada l’estretor dels estudis del Paseo de la Habana a Madrid. Hi passaren totes les figures del moment d’Espanya i d’Europa com ara Los Cinco Latinos, Sacha Distel, Jacques Brel, Silvie Vartan, Josephine Eaker, Gigliola Cinquetti, Lola Flores, Raphael, Rocío Dúrcal, Paquita Rico…

  Noteu que les emissions regulars s’iniciaren a l’octubre de 1956 i la banda sols tardà 5 anys a aparéixer.

El final 

   Han anat passant els anys i el món de l’espectacle, els costums socials i tot en general ha canviat. L’espelma d’aquell grup de vint-i-dos amics, tots ells músics catarrogins, va anar apagant-se, les actuacions anaren minvant fins que el 2000 se’n féu l’última; el final d’aquesta banda és el final d’una part d’una història meravellosa que nasqué en una barca al port de Catarroja i, alegrant la vida del públic, recorregué el món.