LA MEUA VINCULACIÓ A LA BANDA EL EMPASTRE

ANTONIO ALAPONT CASAÑ

   

  Allà per l’any 1967, tenint jo tan sols vint anys, recorde el dia en què l’inoblidable apoderat de la banda El Empastre, Juan Marí, que juntament amb el meu pare (gran aficionat a la música i defensor dels músics valencians de tots els temps), va parlar amb mi, i em va oferir, en un futur molt immediat, la direcció de la famosa banda El Empastre.

    Per a tal fi, es va pensar que jo obtinguera un coneixement ple del funcionament de l’agrupació, tant en la part musical com en la comicoartística i que, per a fer-ho, el millor seria actuar una temporada com a músic i després dirigir l’agrupació.

    El meu problema va ser que jo estudiava la flauta al conservatori de València i també amb el meu estimat mestre catarrogí Juan zacares. La flauta no era un instrument adequat per a formar part d’una plantilla de vint-i-un músics. Per tant, es va decidir que hi començara tocant la caixa.

    Així doncs, a marxes forçades, sense tindre el més mínim coneixement de percussionista i gràcies al meu tiet Vicente Peris, membre de tota la vida de la banda El Empastre (igual que el seu germà Pascual Peris), vaig poder ocupar el lloc de caixa durant la temporada 1968. Em sent molt orgullós de tot el que he aprés com a músic, i m’he enriquit amb la gran companyonia que hi havia entre tots els components del grup. I, més encara, quan el mes de setembre d’aquesta temporada, vam gravar a Barcelona el disc de vinil de la banda El Empastre.    

    Com a anècdota musical, puc dir que el pasdoble Churumbelerías, d’Emilio Cebrián, en la part del trio, té escrit en la particel·la de la caixa el ritme específic del pasdoble en qüestió, amb l’accentuació rítmica que el caracteritza, per colpejar els palets amb els quals es toca la caixa.

    Recorde que es va detindre la gravació i Juan Marí, com l’enginyós de les idees que el caracteritzava i d’alguns altres músics també, va prendre la decisió de canviar el colp dels palets pel so del xilòfon, amb les notes harmòniques corresponents. En cinc minuts va quedar preparat i així es va gravar.

    I vull dir alt i clar que Churumbelerías (pasdoble tanguillo, molt torero) mai més ha sigut interpretat per cap agrupació musical, ni professional ni d’aficionats, amb la velocitat, l’accentuació rítmica que caracteritza aquest pasdoble i el caràcter interpretatiu amb què la banda El Empastre ho feia sempre.

    Ja acabada la gravació del disc i la temporada, es va passar com cada any a preparar nous trucs i també, per descomptat, els nous arranjaments musicals per a aquests. Va ser aleshores que vaig començar a dirigir la banda El Empastre, a treballar amb les parts musicals que em comanaven i dirigir la banda en els assajos.

    Per dir-ho d’alguna manera: no sé si va ser abans l’ou o la gallina! Vull dir, potser es pensava en una sèrie d’obres i cançons del moment en què calia retallar i enllaçar aquelles parts on l’harmonia i la melodia ho permeteren, i així anar madurant l’arranjament fins que tinguera una durada adequada i sobretot un final vistós. Després, se li inventava (seria la paraula més adequada) un truc amb el qual s’anava madurant per donar espectacle, amb algunes campanes, martells, aixades o timbres, etc. per aconseguir un so, usant tants timbres o martells com notes tinguera la melodia que s’havia d’interpretar, i cada músic sonava el seu timbre en el moment just mantenint el ritme de la melodia. En altres ocasions es pensava o inventava el truc i després s’hi adequava la música que es considerava.

    A tot aquest conjunt de genialitats que unia una música al costat del truc corresponent, se li denominava amb el títol d’un número. Així que el programa era, per exemple, el següent:

Primera part: (Part seriosa) Pasdoble d’eixida i el núm. 7.

Segona part: (Part còmica) Pasdoble d’eixida i els núm. 9 i 2.

    Les genialitats dels músics de la banda El Empastre, la preparació i l’alt nivell instrumental i musical que tenia cada un d’ells, els feia ser músics tot terreny, i mai més ben dit.

     Amb els autobusos dels anys seixanta, en els quals havien de carregar tot el material necessari dels trucs per a l’actuació, instruments musicals, maletes de roba, tots els trastos dels toreros –que no eren pocs–; i després de dèsset hores d’autobús fins que arribàvem a la destinació, i descarregar, muntar, vestir-se on es podia i, ben fresquet amb la cara rentada, a escalfar, a recordar bé abans d’actuar, per estar al màxim nivell de dedicació i concentració possible per- què fóra tot un èxit. I he de dir també que: encara que l’actua- ció tinguera una durada de dues hores i mitja o més –que solia passar quan no hi havia bous–, sempre, sempre, tots els músics tocaven de memòria. I no creguen que s’actuava còmodament en un auditori a dèneu graus de temperatura, asseguts amb cadires de molls i un reposacaps. Era tot molt més incòmode.

Ca Blayet 1968. A. Alapont, dret i reclinat entre músics.

 Fotografia de Vicente Esteve.

   Recorde una de les meues actuacions com a director de la banda El Empastre, en què vam eixir un matí qualsevol de Catarroja, van actuar eixa mateixa vesprada a la plaça de bous Monumental de Barcelona; i, en acabar l’actuació, es va recollir tot ràpidament per eixir al més aviat possible, ja que l’endemà actuàvem a Jerez de la Frontera, i al dia següent a la plaça de bous Misericòrdia de Saragossa. En l’actuació de Barcelona va estar plovent quasi tota la vesprada; en la de Jerez de la Frontera, hi va haver sol i calor, i a Saragossa, un ponent de més de quaranta graus. Insuportable. En aquestes condicions, enmig d’una plaça de bous, cada dia diferent, tocant un instrument de llengüeta, si un no era un músic fora del normal i un tot terreny (com dic jo), no arribava ni a fer sonar el seu propi instrument.

I els músics de la banda El Empastre tocaven com els àngels en qualsevol lloc, hora i dia.

    Al final de la mateixa temporada, tinc un gran record que mai podré oblidar, ja que va quedar marcat en la meua vida i del qual em sent molt orgullós. Vaig estar dirigint la banda El Empastre tota la temporada 1968 i el 4 d’octubre d’aquest mateix any, a l’antic camp de futbol de Catarroja, es va presentar el llibre del meu molt estimat Peregrín Llorens, Aquí, El Empastre..., en la qual, naturalment, va actuar la banda El Empastre, i em presentar de manera oficial com a nou director de la banda. Hi vaig actuar en la primera part (la part seriosa), i vaig fer l’acomiadament com a director a Alberto Muñoz en la segona part, sens dubte un dels millors directors que tingué la banda El Empastre.

Document de Vicente Esteve Ramírez

    Vull recordar amb satisfacció i orgull que, abans de finalitzar l’actuació, en el mateix escenari, Alberto Muñoz, director sortint, i un servidor, Antoni Alapont, com a director entrant, lliuràrem al senyor Peregrín Llorens el pergamí que l’agrupació li va dedicar amb afecte per la seva feliç obra.

    No vull acabar sense abans fer menció a aquells arranjaments musicals gloriosos amb què, entre d’altres, s’interpretava Guillem Tell de Gioachino Antoni Rossini i que amb vint-i-un músics sonava a glòria, o la música del truc dels timbals amb serpentines i aigua, que finalitzava amb l’himne de la Comunitat Valenciana, o la famosa «Giralda» que feia sonar les campanes. Aquesta obra, Guillem Tell, va donar a la banda El Empastre, molts èxits i molts dels arranjaments musicals van ser obra i enginy del nostre director i mestre Antoni Claverol.

La Voz del Sur, diumenge 11 d’agost de 1968.