VIVIR CADA DÍA

MARILÓ GRADOLÍ

    Catarroja es va convertir el 1987 en un plató de televisió. Per aquells anys no calia mesurar les audiències, perquè, només amb Televisió Espanyola i l’UHF com a opcions, es quedava el pastís televisiu la primera cadena. Sabíem la programació de memòria i de la mateixa manera que divendres tocava 1, 2, 3, responda otra vez; dissabte, Informe semanal; dilluns era el torn de Vivir cada día, un programa que va estar en antena del 1978 al 1988.

    El format del programa era senzill, un documental dramatitzat sobre la rutina diària d’algun personatge. Amb guió elaborat, els protagonistes es convertien en actors i actrius d’una pel·lícula que volia retratar la realitat social de manera seriada.

    I Catarroja va eixir en la tele gràcies a El Empastre. Al llarg d’una hora de durada es va contar la història dels membres de la banda, no des del punt de vista significatiu i distintiu, sinó tot el contrari: portant a la quotidianitat la vida d’aquelles persones excepcionals que viatjaven arreu el món de la mà de la música.

    Una recreació sobre el naixement de la banda el 1915 obria el documental en el qual el fil conductor era Juan Marí, l’apoderat de la banda, amb tres fets a recórrer: la substitució de José Cabo per Julio Sánchez com a director de la banda còmica; els homenatges pel president del Senat, José Prat, i al fundador Juan Marí pel seus 90 anys, i l’actuació a la plaça de bous de València.

    Els tres vèrtexs del guió van ser la clau per a narrar l’excepcionalitat: la trajectòria d’una banda amb repercussió internacional des dels carrers de Catarroja. Els protagonistes actuaven amb la naturalitat d’anar a treballar, assajar, quedar amb les parelles o organitzar les pròximes eixides, tot allò amb també la mirada femenina de les dones que reclamaven l’atenció dels nóvios o les esposes acostumades a les estances dels marits fora casa, actuacions o assaigs constants.

    Evidentment, la dramatització de la història va fer partícip molta gent del poble, incloses l’Artesana i la Unió Musical en un homenatge als músics o la falla el Charco, amb escenaris com el pub Charol, la Casa de la Cultura, Casa Villar, la ferreteria de San Antonio, on compraven les aixades per a fer els trucs, el port… o el carrer de l’Alqueria, la seu de la banda El Empastre en aquells anys.

    Normalment, quan El Empastre tornava d’un viatge es tancava el carrer i els músics descarregaven, però aquell dia va ser diferent. No només arribaren i se n’anaren, sinó que també estava la policia per tancar el carrer i molta gent del carrer va participar en la benvinguda a l’autocar amb l’emoció d’aparéixer en la televisió.

     Aquell dia el carrer va ser una festa, l’autobús va simular que tornava d’un llarg viatge i després, com si fóra un altre dia, van acomiadar el mateix autobús que anava en direcció cap a València. La màgia de la televisió desvelada per al públic que després es buscaria en aquell documental que s’emetria només una vegada per la tele.

    Recorde aquell dia de la gravació. Estava estudiant mentre el carrer era un soroll constant i mon pare participava d’aquella recreació rebent la nostra banda més internacional. Al llarg de molts anys el cartell de la banda ha estat presidint el carrer de l’Alqueria que ara es recupera per a la memòria de tot el poble.

   El Empastre va ser també protagonista de reportatges que vaig tindre el gust d’escriure per al Levante-EMV en els quals em vaig submergir en la història de la banda: a finals del segle XIX comencen a aparéixer les bandes de música a la nostra localitat. Aquestes agrupacions van ser batejades com la banda del pollastre (l’Artesana), la banda del Ponce (la Primitiva), la del Cantinero (la Protectora), la banda del Platero (l’Artesana) i la banda del Chepa (la Unió Musical) en referència als malnoms dels directors d’aquestes.

   D’aquestes bandes va sorgir la d’El Empastre. Els veïns del carrer del Peix van ser els primers testimonis dels assajos de la banda el 1915. Aquesta banda va sorgir per honrar sant Crispí. Ningú sap per què els integrants de la penya El Fesol decidiren fer-li una festa a aquest sant, el que sí que se sap és que al barri de les Barraques es volia celebrar una festa i els integrants de diferents agrupacions es van unir per tocar. El repertori era una combinació de diferents cançons i en l’assaig algú va dir: «açò és un empastre, igual toquen el Ven y ven que La tarara», i així es va batejar.

    Del viatge al Perelló amb barca per l’Albufera és la recordada visita al mestre Serrano. De tornada a la població algú va dir: «xe, si el mestre Serrano diu que ho fem bé, podríem intentar-ho». Les actuacions de la banda començaren al teatre de la localitat, sota la direcció del mestre Filiberto Rodrigo, Filip, i tot seguit continuaren per tota la comarca; però la data mítica és el 28 de desembre de 1925 quan, insegurs davant els seus mèrits, acudiren a debutar al teatre Russafa el Dia dels Innocents, per si la seua actuació resultava un desastre dir que era una innocentada. Però l’endemà la premsa local reflectia «el triunfo espectacular obtenido por los formidables músicos catarrojenses».

    En un principi les actuacions eren únicament musicals, però a la plaça de bous de Vinaròs (Castelló), i per gastar-los una broma, els van soltar una vaqueta i es va muntar la de déu. Al públic li va agradar molt i a partir d’eixa actuació la banda va passar a dir-se El Empastre, agrupación cómico-taurina-musical.

    El Empastre incloïa en els seus concerts paròdies sobre cançons. Així va construir trucs: una casa musical, aixades, raquetes i escopetes musicals amb totes les notes i utilitzades com a instruments. El vestuari també caracteritzava la banda: el mestre amb vestit negre, barret de copa alta, ulleres i bigot i els músics uniformats de manera colorista segons l’ocasió.

    La fama anava per davant de la banda en totes les seues actuacions per tot el món. Els titulars de la premsa mundial reflectien els triomfs d’El Empastre: «Llenó la plaza» o «Triunfal aparición de El Empastre» es repetien pertot arreu. Cada any El Empastre viatjava a Amèrica a actuar amb èxit assegurat.

    Tota la informació la vaig traure del llibre Aquí. “El Empastre”... (1969) de Peregrín Luis Llorens i del mateix Juan Marí, amb qui vaig comentar el documental en els anys noranta. El tenia en una cinta VHS molt ratllada, un tresor, perquè els programes no es repetien, no estaven a l’abast en web i no era corrent tindre’n còpia en VHS.

    Es mostrava orgullós, sobretot, en l’homenatge a José Prat, president del Senat, que enregistrava el documental. Prat va dir d’ells el següent:

El Empastre tiene la esencia en la gran tradición que viene del Arcipreste de Hita y Miguel de Cervantes. Tiene como iniciadores a un grupo de músicos geniales de Catarroja que ha propagado su arte por todo el mundo, sobre todo en los Andes y allí en Colombia, Juan Marí, una de las figuras, compuso el pasodoble Manizales que es tan popular y hermoso que nadie se acuerda de su autorporque cantar que del alma sale es pájaro que no muere y que de boca en boca va.

    Marí va rebre la clau de la Feria de Manizales el 1996 i Catarroja un punt més en la seua imatge globalitzada.

    El Empastre són persones, són músics, una societat que va desaparéixer el 200-2001 deixant un patrimoni cultural. «Açò és un empastre» és més que una expressió. És l’inici d’una banda, és el caràcter de Catarroja, que a més de descobrir-se, té la capacitat de sorprendre’ns amb la creació, l’art i la cultura. Sempre amb una empastrà o altra.