ALBERTET, MESTRE I DIRECTOR DE LA BANDA

JUAN ARTOLA

    

   La greu malaltia del mestre Felip, Filiberto Rodrigo Alarcón director d’El Empastre, a finals d’agost de 1930 provoca el fet, fins a eixe moment impensable, d’encontrar la persona que ocupara i substituïra temporalment la direcció de la banda. De manera immediata, agafà la batuta Antonio Jorge Penella, pri- mer clarinet. Jorge tenia preparació i coneixements musicals. No obstant això, prompte van notar que en la interpretació, i concretament la del pasdoble Pepita Greus, es trobava a faltar el clarinetista principal. No hi havia músic que fóra capaç de traure el solo de clarinet amb la soltesa i sonoritat de Jorge:

«nadie era capaz de hacer cantar su clarinete con tanta maestría.»1

    Per la qual cosa, davant la situació precària i amb l’acord de tots el músics, es confiava la direcció provisional al jove saxo- fonista de l’agrupació Antonio Claverol Puchalt. Claverol dispo- sava d’experiència en l’execució de l’espectacle i dels estudis musicals necessaris per a afrontar la delicada situació. El 28 d’agost debutava a la plaça de bous de Madrid.

    Mentrestant, la situació del director Filiberto s’agreujava i el 29 d’agost va faltar a Madrid. Una broncopneumònia havia tret la vida al jove director i fundador de la banda. Tenia 45 anys. El diari La correspondencia de Valencia, en l’edició del dia 30, es feia ressò de tan penós esdeveniment i publicava l’esquela i una nota explicativa del succés al costat de la foto del mestre, vestit de particular, sense caracteritzar.

   Personalidad excepcional... con su arte y maestría propios, inconfundibles... y aquella fecundia y gracejo y simpatía que se escapaban por todos sus poros con una naturalidad tan admirable que entusiasmaba a todas las gentes.2

 

Antonio Jorge, Mèxic 1935. 

Fotografia de la família de M. Àngels i

Jaume Jorge (Picassent).

    D’aquesta manera Peregrín Llorens reflecteix i retrata en el seu llibre la figura del mestre Felip.

    Les actuacions properes hagueren de suspendre’s, però els contractes signats per a l’espectacle amb Llapissera havien de complir-se.

   En el periòdic ABC, en l’edició Andalusa amb data el 2 de setembre, apareix la nota informativa següent:

«Ha sido designado director de El Empastre el Sr. Clavazal3, el saxofonista»

Feren actuacions pertot arreu d’Espanya, França…

    La personalitat del jove director i l’arranjador musical principal (popurris) no arribava a quallar. Hi faltava l’element que no s’estudia ni s’aprén, que brota de manera espontània en aquells que han d’assumir un paper protagonista en aquest tipus d’espectacle: la vis còmica. Claverol, conscient de la seua mancança, tan bon punt va acabar els contractes a què estaven obligats, renunciava a continuar amb la direcció. Reunida la Junta de Govern de la banda i, davant l’evidència, acceptava la decisió de l’exdirector que continuaria formant part com a membre de dret de l’agrupació; i una comissió administrativa iniciava la recerca de la persona que reunira les capacitats i virtuts que es requerien. I sol·licituds no en faltaren. Entre aquestes, hi figurava la d’un jove catarrogí a qui tots coneixien per Albertet. Músic i soci de la Filharmònica, distingit i de bona planta, fàcil de moviments i paraula i amb una il·lusió enorme. Antonio Hervás, saxo tenor d’El Empastre, (el tio Perales) s’expressava de manera clara:

«eixe serà bo, que fa traces quant camina, i mou molt els braços...»4

    La Junta acceptava Alberto Muñoz Daroqui amb la condició que, si realment aspirava a ocupar la direcció, calia que figurara, en primer lloc, com a músic fins al final de la temporada (1931). Durant el temps acordat, havia de documentar-se, assabentar-se’n i preparar-se en tot allò que requeria la funció que havia de desenvolupar.

    I el 19 de novembre de 1931, el nou director debutava al teatre Nou d’Alginet.

    En la premsa valenciana, en el diari independent La correspondencia de Valencia de principis de 1932, hi havia l’article:

FESTIVAL TAURINO… EN NUESTRA PLAZA, REAPARICIÓN DE EL EMPASTRE.

... un nuevo elemento destaca y es su nuevo director. Tiene un sentido justo de la comicidad, tiene personalidad. El público se fijó en él desde el primer momento.

    No tardà massa a guanyar-se la confiança de la banda. El 4 de novembre la Junta General aprovà l’adquisició d’acordions de fàbrica per donar un aire nou a l’espectacle. Juntament amb els músics entesos, Agustí Jorge Requena i Antonio Jorge Penella, se’l comissionava per gestionar la compra.

    I el 5 de novembre la premsa valenciana i concretament el setmanari taurí El Clarín ja en relatava

la notícia:

La formidable banda cómico-taurina ha encargado la compra de 15 acordeones armónium a una fábrica especializada de Berlín … 

Antonio Claverol, 1931

  I el 4 de febrer, el mateix seminari, en una de les columnes ens informava que:

  En el American Circo dieron una audición musical en la que lucieron los vistosos acordeones, bellamente decorados, y con el que interpretaron el nuevo repertorio.

    Un músic destacat en l’execució de l’acordió harmònium era el seu mestre i director Alberto Muñoz.

    De l’atreviment i vis còmica i torera ens en parla la crònica del setmanari taurí El Clarín, del dia 8 de juliol de 1933, que relata amb tot detall l’actuació a la plaça de bous de València:

Alberto Muñoz, 1935

LA REAPARICIÓN DE EL EMPASTRE… UN ÉXITO CLAMOROSO

      … y  dieron final al concierto soltando  un bravo becerro al que se montó, y a caballo, el director de la banda rodeado de los músicos, y así dirigió un instante…

   Famosa escena que es reproduïa a les places on actuaven. En posicions inversemblants, agenollats, doblats… al voltant de l’animal, els músics dirigits per Albertet interpretaven un vals al compàs de la seua batuta. Mentrestant, els encarregats agarraven fortament el jònec perquè el mestre director hi cavalcara triomfalment, barret de copa alta a la mà, per la sorra del rogle.

    I és que «de jove va fugir de casa per buscar fortuna torejant, i quan tornà son pare el premià amb una passada d’espardenya», conta Juan Marí Asins en el llibre de Festes de Catarroja 1996 en l’article «El Empastre, relació cronològica dels seus directors».

    El 1934 l’agrupació musical viatja a Amèrica per actuar a Mèxic i debuten el 21 d’octubre en El Toreo, la plaça de bous de la capital.

Salimos nosotros para desfilar… el director, chistera en la mano, brinda el pasodoble al jefe de  los Charlots (toreros cómicos) y  monosabios de la plaza… hemos ganado l a simpatía  del público...

… estaba en la plaza, presenciando nuestra actuación, el pintor valenciano creador de grandes carteles de ferias y fiestas, Ruano Llopis, que vino a saludarnos…5

    Les relacions del mestre Muñoz y el pintor Llopis es van posar de manifest durant tota l’estada a terres americanes i, com a record personal, l’artista li va pintar i dedicar un llenç ple de simbolisme, en prova d’admiració i amistat.

    El dia 13 de novembre van ser invitats per l’estació de ràdio XEW a realitzar una visita a les instal·lacions. Hi van anar Juan Marí, José Almarche i el director Alberto Muñoz. Després de recórrer

les dependències de l’emissora, els proposaren parlar, i va ser el mestre qui va prendre la paraula i, amb l’humor que el caracteritzava, barrejant el castellà amb el valencià, dirigí un discurs a l’audiència.

    I el 31 de desembre acudiren invitats a la finca de don José Escrivá, valencià de Gandia resident a Tampico, a dinar el nostre putxero. Quan va arribar la nit i la celebració del Cap d’Any, amb els brindis corresponents, la falta del caliu familiar es feia present en l’estat d’ànim de tots els músics i amics. Albertet, conscient del moment tan delicat i tirant mà dels recursos personals, començà a narrar-los historietes plenes de gràcia i comicitat que van pal·liar la situació tan emotiva amb riures espontanis i reparadors.6

Plaça de bous «El toreo», Mèxic, 1935.

    Acabada la Guerra Civil espanyola (1936-1939) apareix, compromés amb la Junta de Govern de la banda, i ocupa el càrrec de president. Sota el seu manament se sol·licita, a l’autoritat governamental de la província de València, l’autorització per poder reprendre el funcionament de l’agrupació i les activitats còmiques, taurines i musicals. El 14 de maig de 1939, acabada la contesa militar, mamprenia de nou El Empastre amb una actuació a la plaça de bous de València.

    El 20 d’agost de 1953, El Empastre era invitat a participar en el concurs de bandes còmiques que convocava l’Associació de la Premsa Valenciana. Celebrat a la plaça de bous de la capital, la banda aconseguia el primer premi de la competició i, al mestre i director Alberto Muñoz Daroqui se li lliurava el premi a la millor direcció.

    I viatgen de nou cap a Amèrica. Les crítiques a l’espectacle són d’allò més afalagadores l’igual que cap al seu mestre i director.

   16 de novembre de 1954: «...consigue los dos objetivos… la buena ejecución musical y la diversión del respetable. El Empastre es un espectáculo fuera de lo común… digno de admiración».7

    5 de desembre de 1955. Pepe Alcázar. «… una feliz actuación la de los profesores de la banda, con la brillantísima dirección del maestro Muñoz, la dedicatoria a las autoridades allí presentes, Mayor Enrique Santamaría Mancini, de la interpretación del Himno Nacional…»8

Fotografia de José Marí.

    El 17 d’agost de 1956, al·legant problemes de salut i motius personals, es donava de baixa de l’agrupació. De seguida la plaça de director va ser coberta pel músic i percussionista de la banda Manuel Català Ferrer. No obstant això, a finals de 1960, sorprenentment, aquest presentava la dimissió irrevocable i la Junta General celebrada el 10 de desembre acceptava, entre altres sol·licituds presentades, el reingrés en El Empastre d’Alberto Muñoz Daroqui.

    Calia posar-se al dia; per la qual cosa es van incrementar els assajos, per integrar-se i conéixer els popurris i trucs que durant l’absència s’havien incorporat. De bell nou, la seua aportació a l’espectacle resulta molt eficient.No obstant això, el 29 de juliol de 1961, en una actuació a la plaça de bous de València, es trobà indispost i fou hospitalitzat amb problemes de cor. Davant la situació urgent i durant el període de convalescència d’Alberto, el jove músic de la banda Juan Marí Asins va ser l’encarregat de dirigir l’espectacle i de finalitzar la temporada. Recuperat el mestre Muñoz, torna a agafar la batuta.

   El 22 d’abril de 1962 s’estrenava a la plaça de bous de la ciutat d’Hellín, a Albacete, una nova desfilada dissenyada per ell. Amb la interpretació del pasdoble Churumbelerías9, es presentava la banda des de la posició inicial, col·locats i distribuïts els músics en forma d’avió, per realitzar una sèrie de moviments lineals i giratoris coordinats i combinats amb el moment musical que interpreten i rematar finalment al centre del rotgle.

    I tornen a Amèrica (1963) i la premsa colombiana es desfà en elogis.

   La banda con su director fue sensacional...». Periódico de occidente de Cali (7-1-1964): «El maestro Muñoz, su director, ha venido más joven...10

Mèxic 1934-35. Fotografia de la família Alberto Muñoz Daroqui.

    En acabar-se la temporada de 1965 l’inimitable Alberto Muñoz Daroqui presentava la dimissió al·legant problemes de salut. La Junta de Govern acceptava la petició i nomenava director de la banda el professor el senyor Manuel Contreras Cardo. I el 22 d’octubre, en la tradicional paella de tancament

de la temporada que van celebrar a Casa Baina, al Port de Catarroja, rebia l’homenatge d’El Empastre simbolitzat en l’obsequi d’una batuta singular amb incrustacions de plata.

    Sorprenentment, a finals de 1967 i davant la baixa del mestre Contreras Cardo, en la sessió de la Junta celebrada el 5 de desembre, i per majoria de vots dels components, era elegit novament director de la banda El Empastre el senyor Alberto Muñoz Daroqui, Albertet. «Bienvenido, maestro director» van ser les paraules que satisfactòriament el van rebre.

    Durant les festes patronals de Catarroja, al setembre de 1968, el poble i l’Ajuntament van homenatjar El Empastre en la figura de dos dels seus degans i fundadors: el que n’havia sigut l’apoderat des de 1941 fins a 1965, el senyor José Almarche Alapont, i el músic Juan Marí Albert.

    En el reportatge publicat en el diari valencià Levante-EMV de l’1 d’octubre, el corresponsal Ernesto Fortea explicava el grau d’implicació del mestre i director en l’organització de l’acte:

«todo ello magníficamente coordinado y dirigido por el maestro Muñoz».

Fotografia Manuel Català Ferrer

Adoptant forma d’avió. Fotografia de 

la família d’Alberto Muñoz.

  

   Arribats a finals de 1968 i davant la seua realitat personal –estava a punt de complir 69 anys–, es va preparar la baixa acordada del mestre Muñoz Daroqui. Encara havia de passar tot l’any fins a les festes patronals, al setembre de 1969, quan es produiria el relleu definitiu.

    En l’acte d’homenatge a l’escriptor del llibre biogràfic d’El Empastre, Peregrín L. Llorens i Raga, es presentava el nou i jove director de la banda, Antonio Alapont Casañ, i se cessava definitivament Alberto Muñoz Daroqui.

  Al llarg d’aquesta exposició, hem intentat presentar la gran personalitat del mestre i director Alberto Muñoz Daroqui. Un home compromés, planer, alegre, familiar i xarraire... El mestre Albertet ha sigut una persona que ho ha donat tot per la música, els amics i, sobretot, per la família. Elegant, senzill i mestre director sabia dominar l’escena i la direcció com ningú, i contagiava els músics del seu art perquè ho transmeteren al públic. Amb coneixements i estudis musicals ha treballat de pintor, en una trilladora d’arròs i d’operador al cinema. Formava orquestreta amb el seu fill Pepe, acordió i bateria, i anaven tocant per les cases i per a les quadrilles de joves en festes i Pasqua del poble.11

    Quan estava en El Empastre assumia les funcions de diplomàtic i ambaixador. Ha sabut en tot moment respondre a les preguntes, donar explicacions i convéncer periodistes, artistes, comerciants, polítics… S’ha preocupat pels trucs, pel manteniment d’aquests, millorant, renovant, ideant… calia ser capdavanters en l’espectacle.

    Ha sigut l’ànima d’innombrables trucs musicals, com ara «La Giralda», «La casita de papel», «Los martillos musicales», «El Cabaret», «Els Florons», segons el que comenta Juan Marí Asins en l’article anteriorment esmentat del llibre de festes majors de Catarroja de 1996. Més endavant, retirat, ensenyava nous músics; per la qual cosa va ser sempre ben rebut. Després de totes les baixes en l’agrupació sempre era molt ben acollit. Hi havia molts dels seus amics, era part de sa casa.

    Va faltar l’any 1981, als 82 anys, i en l’esquela del diari posava: «Exdirector de la banda musical El Empastre de Catarroja».

    I jo m’atrevisc a afegir que era un gran artista!

1 Aquí “El Empastre”… Mosaicos de su arte y de su vida.

2 Op cit.

3 És evident l’error d’impremta en l’escriptura del cognom del nou director.

4 Op cit.

5 Del diari personal de José Almarche, músic de la banda. Aquí “El Empastre”… Mosaicos de su arte y de su vida, de P. Llorens.

6 Contat pel fill José Muñoz.

7 Del Diario colombiano de Medellín.

8 Del Diario La República de Bogotá

9 Estant la banda a Màlaga i el mestre i autor del pasdoble Emilo Cebriá present en la plaça, amb la banda municipal de la que era director i després d’haver escoltat la interpretació, s’acostà al director Albertet ple de goig a felicitar-los, puix en tantes vegades que l'havia escoltat era la primera vegada que s’havia executat segons ell l’havia compost.

10 El tiempo de Bogotá, 25 de desembre de 1963.

11 Contat pel fill José Muñoz.