SOMRIURES EN CLAUDE SOL. EL CONTEXT HISTÒRIC DE LA CREACIÓ DE L’EMPASTRE EN 1915

EUGENI HERNÁNDEZ GASCÓN

«Els músics d’El Empastre eren tan especials que quan un es des-

maiava no tornava en Si, tornava en La sostingut.»

(The R. Stones)

 

    La commemoració del centenari de la banda El Empastre en 1915 significa recordar un esdeveniment de gran transcendència per a Catarroja, perquè tingué gran influència en la conformació de la seua identitat local. Diverses generacions de catarrogins han entés com seu aquest espectacle, els ha produït orgull l’èxit d’aquesta banda i s’han sentit identificats amb eixa mescla d’humor i música. Ha format part de la seua memòria històrica. A uns altres, els més joves i els que han vingut de fora, els ajudarà a la comprensió de les arrels culturals i de l’herència comuna de la societat en què viuen.

    Per a entendre la singularitat i la transcendència que va tindre El Empastre, és necessari que comencem per aproximarnos al context històric en el qual l’agrupació es va crear. Un temps i un espai. Celebrarem que un grup de persones d’una localitat en concret, Catarroja, van decidir ajuntar-se en un moment determinat, 1915, i van crear una penya per a divertirse, mesclant dues coses que els encantava fer: música i humor.

    L’època del trànsit entre els segles XIX i XX, serà definida mundialment com l’era de l’imperialisme, i a Espanya tindrà la seua correlació en l’àmbit polític amb l’etapa de la restauració, sobretot en la segona part (1902-1923). Es tracta del període històric que comprén els canvis estructurals del capitalisme a conseqüència de la segona revolució industrial, caracteritzada per un extraordinari progrés científic i tècnic: noves energies (petroli i electricitat), noves matèries primeres (acer, alumini...), diversificació de sectors industrials com la siderúrgia o la química, producció en massa de béns de consum, etc.

    Pel que fa a Catarroja, s’iniciava una època d’optimisme a causa de les transformacions econòmiques de finals del XIX a la comarca i les expectatives polítiques liberals. Es van produir transformacions en pràcticament tots els aspectes de l’activitat

Port de Catarroja.

productiva: en el sistema de reg, en la superfície conreada, en els cultius (horta, taronger i arròs) i en la comercialització d’aquests. A més, assistim a canvis en l’estructura de la propietat, com ara el fenomen dels aterraments a l’Albufera, que ampliava les possibilitats d’accés a la propietat dels arrendataris i pescadors, i incrementava la dels llauradors.

    Certament, el creixement agrari no va ser incompatible amb l’industrial. Catarroja, un territori tan pròxim a València que prolonga el seu espai econòmic, rep els efectes del creixement econòmic formidable de la capital i, al mateix temps, encara que manté la preponderància agrícola, va diversificant la base socioprofessional, a partir de la progressiva ampliació de la seua estructura industrial i mercantil. Aleshores, la introducció de noves tecnologies, com ara l’electricitat o el motor d’explosió, accentuaren aquestes tendències. Les xemeneies, els cables elèctrics, les fàbriques i els tallers, els primers automòbils, els teatres amb sessions de cinematògraf, cada vegada formaven més part del paisatge quotidià. Canviava l’estructura productiva i canviava l’espai urbà.1

    Segons el cens de 1910, Catarroja tenia 7.977 habitants i 1.973 llars, i es dividia en tres sectors: el barri de les Barraques, el Centre i el Raval. Els progressos materials estaven provocant noves demandes de reformes urbanes: el 1895 es construí l’escorxador municipal; l’enllumenat elèctric particular començà a funcionar el 1898; el nou edifici consistorial es va acabar en l’última dècada del XIX; el tramvia de Catarroja a València quedà inaugurat el 1890; la xarxa d’aigües potables es va instal·lar el 1914; un grup d’escoles noves es va inaugurar entre 1914 i 1915 –la Mutualitat Escolar Valldecabres, la Mutualitat Escolar Peris Diego i la Mutualitat Escolar Concepció Arenal. També durant la Dictadura de Primo de Rivera, s’inauguraren el Grup Escolar Esteban Paluzié, el 1927, i el nou mercat municipal, el 1928.

    Si fins ara hem pretés identificar les transformacions econòmiques produïdes a Catarroja, seguidament passem a parlar dels efectes socials que comportaren aquests canvis productius. Les reaccions socials trobaran la seua expressió en les lluites entre distintes fraccions de la burgesia local per a aconseguir el control de l’Ajuntament, en l’ascens del republicanisme blasquista en els primers anys del nou-cents, en l’extensió de l’anarcosindicalisme en la dècada de 1910, i en l’agudització dels conflictes de classe com a conseqüència dels efectes de la Primera Guerra Mundial i de la revolució bolxevic a Rússia.

Catarroja 1923. Els liberals del distrit de Torrenta la porta del Casino
amb el candidat D. José Campos Crespo.

    La Catarroja de la Restauració era hereva d’una important tradició progressista i republicana, com a conseqüència dels esdeveniments revolucionaris del segle XIX. Des de la meitat de la dècada de 1880 fins als anys de la Primera Guerra Mundial, fou el metge Francisco Sanchis Raga, popularment conegut com a don Paco, qui, sense abdicar inicialment de la seua fe republicana,es convertirà en el líder del liberalisme catarrogí. No obstant això, a finals del XIX, la burgesia local catarrogina, representada pels dos partits dinàstics, liberals i conservadors, ja havia abandonat els seus projectes revolucionaris i tractarà de consolidar i ampliar els seus principals negocis: la inversió en immobles i terres i l’explotació d’aquestes, la comercialització de productes d’horta, arròs i taronges, la fabricació de manufactures (rajoles, carros, sabates, mobles...) i el préstec.

    Així les coses, dos nous polítics assumiran la direcció en els partits dinàstics de Catarroja en poc temps: Miguel Peris Diego, que es convertirà en l’eix central de la política conservadora en la segona dècada del segle XX, i el metge Manuel Monforte Raga, al capdavant del partit liberal. Seran moments complicats. Hauran de fer front a una major contestació social i política, fruit d’una conjuntura cada vegada més polaritzada a causa dels esclats socials de 1909 i de 1911, les revoltes contra la guerra al Marroc, les vagues, la repercussió de la Primera Guerra Mundial i l’increment de la inestabilitat social, econòmica i política entre els anys 1914 i 1923.

    Els dos partits s’enfrontaven a un nou republicanisme basat en la mobilització de les classes populars, en el desenvolupament de la premsa i en una forta organització de partit. A la ciutat de València el republicanisme liderat per Vicente Blasco Ibáñez s’estava convertint en una gran força política, que va alterar els ritmes i les maneres de fer política. Els seus intents de propagar-se cap a les comarques veïnes són palpables des de l’inici del seu camí. En els nuclis semiurbans de les comarques pròximes, el republicanisme serà el gran aglutinant del moviment anticaciquil, un germen de socialització i mobilització política.

     Els intents d’organització del partit republicà a l’Horta Sud comptaren amb l’estímul i suport de José Jorge Vinaixa (1866-1934). Nascut a Catarroja, Vinaixa abandonà molt jove la seua localitat natal i el 1897 es va incorporar a la redacció d’El Pueblo, i es va convertir en un dels més estrets col·laboradors de Blasco. A més a més, el seu germà Julio Jorge Vinaixa apareix com un dels principals dirigents republicans de la localitat en eixos anys. Va ser el primer regidor blasquista de l’Ajuntament de Catarroja, el 1906, càrrec des del qual va començar una intensa labor de denúncia de la gestió caciquil realitzada pels partits dinàstics.

    A partir d’aquell moment, el republicanisme contribuirà a l’organització de les societats obreres de la població i, una vegada constituïdes, intentarà mantindre’n la influencia. Els blasquistes participen en l’estructura i la direcció de la Societat de Treballadors del Camp de Catarroja en els primers anys del nou-cents. En cada míting, en cada conferència, en cada reunió, hi haurà una menció expressa de la necessitat de convergència entre els dos moviments.

     Cap a l’any 1899, al fil de la repercussió de les derrotes colonials, es produeix una reconstrucció massiva de les societats obreres, que veuran en el sindicalisme de classe la modalitat d’acció més important. És una fase de preparació i d’aclariment abans de l’expansió organitzativa que mamprendran la CNT i la UGT des de 1910. L’existència d’una Societat de Treballadors del Camp a Catarroja és assenyalada des de 1902. Però l’associacionisme obrer no es limitava als proletaris agrícoles: «pescadors, traginers, jornalers, maquinistes, barbers, obrers de vila, constructors de carros, fusters, tramviaires i obrers en general del poble van crear aquest ric i dens marc associatiu». 2 A l’Horta és el sindicalisme llibertari el que troba més suport social, aprofitant les afinitatsde l’anarquisme amb la tradició anticlerical i racionalista de pobles com Catarroja.

Esquela alcalde, 1920

   En aquest panorama, la conjuntura de crisi provocada per l’impacte de la Primera Guerra Mundial propiciarà l’extensió del anarquisme en la comarca. La paralització de les exportacions agràries, la inflació, l’augment de la desocupació, la carestia de les subsistències i la fam, van portar a una situació de tensió social permanent, que va ampliar les bases del sindicalisme revolucionari.

    Sens dubte, la realitat social de Catarroja de les primeres dècades del segle XX ve marcada per un alt nivell de conflictivitat.

     Els focus de tensió social abasten tots els aspectes de la realitat immediata. Trobem lluites i conflictes en l’entorn de l’Albufera (hi ha problemes entre pescadors, també entre aquests i les localitats de la zona per la utilització de l’aigua de reg, pels aterraments, per les plantacions il·legals d’arròs), i també per reivindicacions laborals, per les tensions entre grups caciquils, pel control de séquies i canals, per la recaptació delimpost de consums...

    A l’inici de la dècada dels vint el grau de la protesta i de la repressió pareixia presagiar una situació revolucionària. Les morts de José Royo, àlies rochet, un jove anarquista catarrogí el 1919 en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, durant una vaga de jornalers, i l’assassinat en 1920, al tramvia de València a Catarroja, de l’alcalde Miguel Peris Diego, que s’havia distingit en la repressió de la vaga, va commocionar els seus habitants i els va acostar la violència d’una manera brutal.

    El 1923 un grup de militars, encapçalats pel general Primo de Rivera, es revolta i declara l’estat de guerra, la suspensió de les garanties constitucionals i la dissolució de les Corts. El règim de la Constitució de 1876 era substituït per una dictadura militar, que pretén ser la solució als problemes que afligien Espanya.

    Dins del context històric de l’època, un punt essencial per a entendre els orígens d’El Empastre el constitueix les manifestacions culturals de les quals van beure els seus fundadors. Seguidament anem a analitzar molt breument la sociabilitat de l’època a Catarroja, és a dir, la manera de relacionar-se dels homes i dones, i les formes i àmbits que va adquirir la seua vida col·lectiva.

    Així, d’una banda parlarem d’una sociabilitat informal, és a dir, dels vincles de tota índole que es generen entre individus, en espais i contextos de relació que no existeixen a priori per a aquest fi, com ara carrers, places públiques, passejos, festes populars, llavadors, etc.; i, de l’altra, tractarem de l’associacionisme o sociabilitat formal, referit a l’opció voluntària, sorgida entre un grup d’individus, de constituir una agrupació amb la finalitat que siga.

    En la vida quotidiana les dues s’entrellacen, abastant tots els aspectes de l’existència, des de les condicions del treball, passant per la precisió de cobrir les necessitats fisiològiques i personals (menjar, dormir, cuidar de la salut i de l’aspecte personal...), fins a la sociabilitat, la cultura, l’oci i els deures familiars, cívics o religiosos.

      Ens aproparem en primer lloc a la sociabilitat espontània i informal a Catarroja. Aquest tipus de sociabilitat no conté objectius definits, ni una voluntat social fora de la funció concreta del moment. La primera forma de sociabilitat és la trobada, la xarrada o la discussió a la plaça, al carrer, al mercat, etc., és a dir, al lloc de la comunitat més propera a cada individu: veïns, coneguts, companys de treball, amics... Era el cas del barri de les Barraques, on persistia un dinamisme de carrer simbolitzat, sens dubte, en les tradicionals festes de Sant Pere, el patró dels pescadors, en juny. En canvi, les festes de Sant Miquel, en setembre, s’entenien com a festes de tot el poble, amb una organització més formal per part de l’ajuntament. Existia ja un programa d’actes definit en el qual destacaven les cercaviles amb dolçainers, el repartiment de premis als alumnes de les escoles públiques, les serenates de les bandes de música, la cavalcada «a la que asistirán representaciones de los gremios, sociedades y corporaciones en carruajes, presidiendo el ayuntamiento», castells de focs artificials, la processó, carreres de bicicletes, traques, cucanyes, balls populars, elevació de globus aerostàtics...3 Un altre dels llocs fonamentals de la sociabilitat informal foren les tavernes, que pot dir-se que van gaudir d’un virtual monopoli com a lloc de trobada i de relació quotidià per als treballadors. En acabar la jornada, els homes se solien reunir a les tavernes, on hi havia costum de fumar, prendre alguna una cas salla o un barrejat i fer una partida de cartes. A més, eren llocs on s’acudia per a conéixer les notícies locals o per contractar feines. Les principals van ser les de «Veterano», «Vorín», «Moreno de la Nava» i «Barila».

      En el context d’una societat profundament sexista, les dones tenien altres espais de sociabilitat als magatzems, els forns, el mercat, les tendes i el mateix carrer. La família popular girava al voltant de la subsistència, i el model vivencial era de dispersió i projecció cap al carrer. Recordem també que a Catarroja i els pobles mediterranis prendre la fresca suposava reunir-se al carrer durant l’estiu o la primavera i, en el cas de les dones, fer treballs relacionats amb les tasques de la llar com ara cosir, brodar, fer calça o ganxet. En animades tertúlies, entre ironies i burles, es comentaven els successos del dia i s’escoltaven històries i contes...

    L’humor era una forma d’expressió essencial de la vida de carrer. Es parla amb freqüència de l’existència d’un humor valencià, que s’entén com un dels signes de la identitat valenciana. Un humor corrosiu, àcid que es riu de tots i de si mateix. Indubtablement es tracta d’un estereotip creat des de mitjan XIX. En eixa època, la premsa progressista i democràtica, intenta atraure’s a les classes populars mitjançant periòdics i revistes satíriques. Així cal considerar els periòdics de José Bernat i Baldoví, l’autor de Sueca –i jutge municipal de Catarroja entre 1833 i 1838– que s’expressa en valencià i a través de la sàtira grotesca, en publicacions com El Tabalet, La Dolçaina o El Sueco. El professor Francesc Andreu Martínez ha destacat la gran influència que el seu discurs tingué en la conformació d’un humor valencià, 4 sarcàstic, d’arrel popular, que tindrà continuïtat amb alguns autors progressistes de la Renaixença, sobretot Eduard Escalante. Les classes populars han continuat mantenint la tradició d’aquest tipus d’humor valencià i l’han fet seu, enfront d’una tradició conservadora que l’ha considerat com de mal gust i s’ha decantat per un humor moderat i merament enginyós.

Retall d’un curiós anunci de la premsa  madrilenya.

    D’altra banda, pel que fa a la sociabilitat formal i estructurada a Catarroja, cal dir que els principals llocs per a l’oci i les relacions socials des de finals del segle XIX van ser el teatre, la música de les bandes i els casinos.

     En el segle XIX, el teatre s’havia constituït en un dels espais privilegiats de la sociabilitat burgesa. Exercia una funció social de primer ordre, ja que es va convertir en un dels principals aparadors des del qual les classes dominants reforçaven el seu prestigi i les seues relacions personals.

    No hi havia ciutat, ni gran ni xicoteta, on els sectors més dinàmics i adinerats no volgueren tindre el seu propi teatre. A Catarroja, la creació de la Societat Teatral El Progrés el 1887 i la construcció del seu teatre el 1890, suposaren un dels fets culturals de més transcendència del període.

    Els objectius que es propugnaven eren «promover el recreo y diversión de los concurrentes al local dentro de los límites de toda buena Sociedad», 5 i es definien com una societat cultural apolítica. L’edifici comptava amb 787 localitats el 1905 i la temporada teatral s’iniciava a l’octubre, passades les festes de Sant Miquel i acabava al juny; s’hi realitzaven entorn de trenta funcions anuals. El tipus de representacions era molt variat: obres dramàtiques, declamacions, sarsueles, sainets, concerts de música, balls...

    Però al costat d’aquest teatre més respectable, funcionaven altres tipus de locals de tradició popular valenciana, amb el sainet com a principal referència, que suposava el manteniment de les tendències satíriques i festives. Així, en la dècada de 1910, aparegueren a Catarroja tres nous teatres: el Teatre Café, en el carrer Nou; el Teatre Modern, en el carrer de la Font, i el Teatre Minerva, al carrer de Sant Pere o del Fus. Hui en dia és difícil imaginar la popularitat que el sainet assolí en la societat valenciana des de les darreres dècades del segle XIX. El seu èxit radicava en els temes que exposaven, ja que donaven cabuda a les inquietuds populars a través d’uns personatges estereotipats de fàcil identificació. El sainet procedia de diverses tradicions que conflueixen a la fi del segle XVIII, entre les quals destaca la dels col·loquiers valencians. Encara a principis del segle XX es mantenia a moltes localitats valencianes aquesta tradició en les festes de carrer. És el nostre cas. Hi abunden els testimonis que parlen de l’existència d’alguns col·loquiers a Catarroja com ara Faustino Penella, Fernando Penella i Vicente Manilla. Els col·loquis són poemes dialogats satírics, que eren recitats i són considerats com un dels orígens del teatre popular valencià.

    Un altre dels llocs fonamentals de la sociabilitat formal que trobem en aquests anys van ser els casinos. Es van convertir en societats recreatives fonamentals en la societat espanyola del XIX i principis del XX. Les classes burgeses van formalitzar les seves relacions socials i el seu oci entorn de casinos i cercles, on podien prendre cafè i licors, dur a terme tertúlies, jugar a cartes o billar, celebrar actes culturals i festius, i, no cal dir-ho, realitzar contactes mercantils i polítics.

    El diari El Pueblo esmenta l’existència a Catarroja el 1897 d’un casino anomenat Círculo de Recreo. Sembla que es tracta del que es coneixia popularment com Casino de don Paco, és a dir, la seu dels partidaris de Francisco Sanchis, el líder dels liberals. Las Provincias assenyala també la inauguració, el 1914, del Círculo Liberal Conservador, seu dels conservadors liderats per Miguel Peris Diego, que se li denominarà popularment el Casino de Segonet. Quant als casinos republicans, hem trobat referències a un Casino Federal en 1901, un Centro Instructivo de Unión Republicana entre 1903 i 1910 (que el 1907 proclama que té 500 socis) i un altre Casino Republicano, entre 1913 i 1921.

    En aquest context d’augment de l’associacionisme recreatiu va sorgir la Sociedad Cultural y Recreativa ABC el 1906 que, intentant diferenciar-se dels casinos polítics, expressà en els estatuts la seua definició apolítica. La societat ABC es consolidà durant diverses dècades com un escenari privilegiat de la vida associativa quotidiana de la localitat, que va satisfer una demanda nova com era la d’ocupar les hores d’oci amb activitats lúdiques, artístiques i culturals.6

    Però en la primera dècada del XX, un dur competidor entra en lliça en el món de l’espectacle. A poc a poc, durant el període 1902-1908, el cinematògraf es convertirà en una oferta més de l’oci ciutadà després de la seva presentació en els teatres i en els barracons itinerants. Amparo Ferrer apunta que a partir 1909 es varen començar a realitzar funcions de cinema al teatre El Progrés. Se sol destacar que el creixement del cinema com a espectacle de masses va anar en paral·lel amb l’arribada de les primeres pel·lícules de Charlot, el mític vagabund creat per Charles Chaplin. Curiosament, el centenari d’El Empastre coincideix també amb els cent anys de l’estrena de la seua primera pel·lícula a Espanya el 1915. Una casualitat preciosa.

    Però, sens dubte, el fenomen més important de democratització de la cultura que trobem a Catarroja serà el sorgiment de diferents bandes de música. Des de meitat del segle XIX, la labor de les bandes va ser fonamental, ja que, a part d’oferir als joves una formació musical, mitjançant les transcripcions de música orquestral de la banda es popularitzaren des d’obres del repertori simfònic, per exemple de Rossini, Verdi, Wagner, fins a fragments de sarsueles. 7 En els certàmens musicals o en els co certs de les festes patronals dels pobles, les bandes divulgaren tot tipus de repertori musical i oferiren audicions gratuïtes en directe, que cobrien el buit d’accés a la música de gran part de la població, fins a l’arribada dels grans mitjans de difusió de masses (el gramòfon, la ràdio...).

    A més, en aquells pobles on existia més d’una banda, les rivalitats i la competència entre elles van ser constants, en un intent de buscar la supremacia local. Amparo Ferrer assenyala que el 1888 l’orquestra del teatre El Progrés tenia dos directors: Joaquín Ponce Hervás i José Izquierdo Paredes. Altres notícies que hem trobat assenyalen que el 1894 l’Artesana guanyà el tercer premi del Certamen de la Fira de Julio de València, i el 1897 s’esmenta que Catarroja tenia tres bandes denominades La Primitiva, l’Artesana i La Musical, que dirigien, respectivament, Joaquín Ponce,  José Izquierdo i Manuel Peris. El 1909 es diu que la banda de Ponce era republicana i en 1915 la Unió Musical, dirigida per Peris, realitza una festa al seu local i s’enorgulleix dels suports dels elements demòcrates del poble.

    És en aquesta etapa quan la música simfònica i la sarsuela basades en temes valencians, aconsegueix un gran èxit en l’àmbit popular. Els grans mestres valencians, com Salvador Giner o José Serrano, estaven creant un ambient d’identitat valenciana dins d’un nacionalisme regional, que promovia el desenvolupament del folklore. Aquests compositors van rebre una gran influència dels cants populars que es van desenvolupar al llarg del segle XIX en l’àmbit rural valencià. Ens trobem davant d’una de les manifestacions artístiques més singulars que ha donat la cultura popular valenciana: l’anomenat cant valencià d’estil, també conegut com a cant a l’aire. Com se sap, a grans trets, s’agrupa en dos tipus de cants: els acompanyats per una rondalla de corda i vent (l’u i dos, l’u, l’u i dotze) i les albaes (acompanyades per tabalet i dolçaina).

    Dins de l’oci mercantilitzat de masses, les corregudes de bous foren espectacles que molt ràpidament van atraure amplis sectors de la societat espanyola, incloent-hi les classes populars. A finals del segle XIX l’espectacle viu una autèntica edat d’or: van augmentar el nombre de corregudes, i el preu dels «toros de lídia» i els sous dels toreros van créixer considerablement. Hem d’apuntar que en aquests mateixos anys s’inicià en el toreig Antonio Carpio Asins, jove de Catarroja, que va acréixer moltíssim aquesta afició al poble. Però la seua prematura mort a la plaça de bous d’Astorga el 1916 va truncar una prometedora carrera. Un últim aspecte de la festa taurina que volem assenyalar per la seua influència en l’espectacle d’El Empastre fou el toreig còmic. En els inicis del segle XX va començar a guanyar-se el favor del públic. Aquest tipus d’espectacles omplien les places de bous i van aconseguir revolucionar el món dels negocis taurins.

Antonio Carpio al llit de mort.

     Encara que durant molt de temps la festa taurina va ser la diversió de masses més popular, a partir de 1900, l’esport es convertirà en una alternativa a aquest tipus d’espectacle. La introducció del futbol a València fou obra de mariners anglesos, que a finals del segle XIX el practicaven al costat dels ports on atracaven. Es diu que a Catarroja van començar a jugar-se partits de futbol el 1921, a partir del retorn d’Anglaterra del fill de Salvador Estela, ric propietari d’horts de tarongers, que havia acabat els seus estudis i va tornar amb una pilota de futbol. Manuel Monforte, metge i cap del partit liberal, aconseguí que es construïra el primer camp de futbol, on van començar a jugar els primers aficionats del poble. També volem destacar que l’any 1924 es registrà en la Federació Valenciana l’Olímpic Futbol Club de Catarroja.8  El futbol estava desplaçant ràpidament altres jocs i esports tradicionals, especialment a les zones urbanes. El procés va ser més lent a zones semiurbanes com Catarroja, on hem trobat moltes notícies sobre la persistència de l’afició a la pilota valenciana i a les corregudes de joies.

    No volem acabar aquest ràpid resum de les manifestacions culturals de l’època a Catarroja, sense ressaltar el paper dinamitzador i transgressor en molts aspectes de la cultura republicana i obrera. La creació d’escoles laiques i casinos, les visites dels líders i els mítings multitudinaris, les campanyes de denúncies de les actuacions il·lícites del caciquisme, intentaren fomentar l’associacionisme i una presa de consciència de la injustícia del règim polític de la Restauració. Hi ha constancia de l’existència d’una escola laica a Catarroja a principis del segle XX, lligada als sectors anticlericals, i lliurepensadors de la població, des de la qual s’intentava canviar el pes de l’Església catòlica en els costums. És per això que s’estenia la celebració d’enterraments i bodes civils, així com el registre civil del naixement dels fills, la qual cosa constituïa un canvi apreciable en els hàbits socials d’una part minoritària, però molt activa, de la població.

    En aquest clima associatiu i social, bevent de totes les manifestacions culturals que hem estat veient, recollint tant les influències i herències de la cultura tradicional valenciana com les manifestacions més modernes de l’oci de masses que s’estaven imposant, apareixerà la banda d’El Empastre.

Biblioteca Nacional, 1932.

     La seua història recorrerà pràcticament tot el segle XX, de 1915 a 2003. Quan en aquesta última data el seu apoderat, Juan Marí, va confirmar que la banda deixava d’existir, ho va fer destacant que la formació havia cessat en la seua activitat en l’any 2000 «perquè ho porta el curs del temps», «tot el que naix ha de morir i El Empastre no era una excepció». Aquest segle del que parlava Marí fou un període ple de contratos, amb grans canvis econòmics, polítics i socials: la monarquia d’Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, la democràcia. Un segle complex, de pugna entre la tradició i la revolució, d’experiències democràtiques i conflictes violents. Un segle en el qual Catarroja va experimentar grans transformacions, i passà a ser una localitat més pròspera, democràtica i menys violenta, encara que no podem oblidar les grans penúries i errors que van quedar pel camí.

    En els fulls anteriors s’ha intentat explicar el context històric en què es va produir el naixement d’El Empastre. Les arrels es trobaven en les experiències personals i culturals que es van viure i el desenvolupament d’aquesta està imbricat en la conjuntura històrica. Va ser la cinquena essència d’un acte festiu, lúdic, totalment popular, que en uns anys transcendeix la localitat i es converteix en un espectacle de masses d’èxit.

    Ja sols volem dir que els sociòlegs i els psicòlegs han destacat que l’humor i el riure són maneres d’expressivitat i comunicació que constitueixen una via d’escapament a les repressions i els problemes dels individus. Se’ls atribueixen nombrosos beneficis: efectes psicològics com sensacions i estats d’alegria i satisfacció, reducció de l’estrés, prevenció de la depressió; efectes físics de tolerància al dolor, activació del sistema immunològic, millora del sistema cardiovascular; i efectes socials de millora en la motivació, la comunicació i l’harmonia social. I pocs han fet riure tant, i a tanta gent, com El Empastre. El seu cas il·lustra com, en uns moments de gran conflictivitat social, amb greus problemes econòmics, polítics i socials, les persones en la seua vida quotidiana recorren a l’humor, a la necessitat de riure’s, com una manera d’afrontar la realitat més immediata. En definitiva, l’humor ajuda a comprendre’s un mateix i a comprendre la societat en què es viu. Com la Història.

1 Per a una visió global del període a Catarroja, vegeu Hernández Gascón, Eugeni: La caldera i el vapor: transformacions capitalistes i qüestió social a Catarroja (1890-1923), Catarroja, Ajuntament de Catarroja, 2003.

2 Gómez Roda, J. A.: Política i poder local. Catarroja: un municipi valencià durant el primer franquisme, Catarroja, Editorial  Afers, 1998, pàg. 62.

3 En El Pueblo dels mesos de setembre i octubre dels anys 1903, 1904 i 1910, es troben referències als actes que venien assenyalats en el programa de festejos.

4 Martínez Gallego, F. A.: «De com es perdé l’humor. L’esgotament de la sàtira als mitjans de comunicació valencians des d’una perspectiva històrica», Arxius de Sociologia, núm. 23, 2010.

5 La constitució de la Societat Teatral El Progrés. El teatro en Catarroja (1887-1998), Catarroja, Ajuntament de Catarroja, 1999

6 Salvador Raga Ramón, Sociedad Cultural y recreativa ABC de Catarroja (1906-2000), Catarroja, Ajuntament de Catarroja, 2000.

7 Per a la caracterització de les bandes de música en el context de la història cultural valenciana, són imprescindibles els estudis d’Elvira Asensi Silvestre, vegeu Música Mestre! El cas de les bandes valencianes en el tombant del segle XIX, Universitat de València, Servei de Publicacions, 2013.

8 Luz Codoñer, J. A.: Història gràfica del futbol a Catarroja, Ajuntament de Catarroja, 2000