PRÒLEG

ANTONI LÓPEZ QUILES

Prevere Cronista Oficial de Catarroja

                    ¡Oh, muses! ¡Oh, alt enginy!

                    Veniu a sostindre’m.

                    ¡Oh, memòria, que has escrit allò que he vist,

                   Ara es mostrarà la teua noblesa!

Dante Alighieri, Divina comèdia, càntic segon.

     Els organitzadors de l’homenatge a la banda El Empastre m’encomanen redactar algunes reflexions per a prologar un llibre confeccionat a partir de les aportacions de testimonis o d’anàlisis de l’activitat de la banda durant pràcticament el segle sencer de la seua existència. Es tracta de fer un escrit que jo desitge que siga d’agraïment, perquè l’agrupació ha arribat a ser una de les institucions més clàssiques que tenim, si –salvant les distàncies– llevem la parròquia de Sant Miquel, de les poques que han persistit des de la conquesta jaumina. Catarroja es felicita per una institució tan important.

     Faré cas a Dante i, per començar, invocaré l’auxili de Mnemea, la musa de la memòria, sovint coneguda com a Mnemòsime, Titànide mare de les muses, la qual em farà possible circular per aquells intersticis de la història de Catarroja on es conserven, gravats en lletres d’or, els dipòsits de la memòria de la banda. La idea del llibre és rescatar l’enorme contribució dels mestres a l’hora de configurar la personalitat del poble que tant estimem, i, per tant, haurem d’agrair-los-ho.

     Aprofitant-me del meu predecessor en tantes històries, D. Pelegrí Llorens –que recicla, com a subtítol, el nom de dues gravacions– diré que El Empastre ha il·luminat tessel·les de les més importants que configuren el mosaic de la història de Catarroja. Tenint en compte que sempre he requerit inspiració a Clio, musa de la història, per a recuperar pàgines de la biografia dels catarrogins, el concurs de les muses serà també imprescindible ací: memòria no tant per a fer història (eixa la fem cada dia), sinó per a exhumar-la del passat i restituir-la als catarrogins actuals. Aquesta serà –no ho dubteu– la gran aportació dels col·laboradors del llibre que m’honore de prologar: els autors han disposat del favor de Mnemea que els ha conduït per les cambres de la memòria amb la finalitat que Clio els ajude a ressuscitar un fragment tan important de la nostra història. Llegint pausadament els treballs que prologue, avançaré que les muses han inspirat els autors per a redactar les seues contribucions amb intel·ligència i eficàcia. I, amb afecte, qüestió a la qual em referiré més avall.

     Parlar d’El Empastre, per tant, exigirà referir-se a les muses, precisament perquè hem de reflexionar

sobre «música», paraula que ve del grec mousiké tekné, o siga, «l’art de les muses». De totes les muses, però, en especial, d’algunes, com ara la musa pròpia de la música, Euterpe.

     La  primera  obvietat de hui serà recordar que  El Empastre és, fonamentalment, acció musical,  de tal manera que  no es  pot entendre la banda desvinculada del pentagrama; i no ja deslligada, sinó que ni tan sols  li podrem  relegar  la música a un àmbit de menys importància, afirmació assumida i compartida no només per tot el poble,  orgullós del valor tècnic dels mestres que la integraven (professors, solistes; tots excel·lents), sinó  dels  crítics que  ressenyaven les seues  actuacions; els nou discs gravats bé ho avalen. Desconec el temps que destinaven  i la metodologia que aplicaven per a preparar les actuacions, però no podem  deixar  en  l’oblit que  ells anaven a  «l’Acadèmia»,  denominació que recordava per a Catarroja aquella institució que fundà  Plató a l’Atenes  clàssica i on hi havia un temple dedicat a les muses.  Amb tot el sentit de l’humor, clar  que sí, però les muses –tècnica, art– sempre presents. Qui li ho havia de dir, a Plató, que el seu nom seria actualitzat a  Catarroja més de vint segles després, i amb sentit de l’humor!

     Eixe sentit, el de l’humor, es constituirà en la segona gran característica de la banda, entitat que, per a l’exercici de la seua funció còmica, es trobarà assistida per Talia, la musa inspiradora de la comèdia. Amb ella entrem en la segona obvietat, o siga, el brollador humorístic que emanava de les seues interpretacions. Si l’humor és la capacitat de percebre un fet com a divertit, les percepcions dels mestres eren globals. I si convenim que l’humor és constitutiu de tota la humanitat, podrem traure la conclusió que ells fan universal un humor extret de les experiències vitals de Catarroja. O, formulat al revés, direm que projecten a tot el món les vivències catarrogines. I, si acceptem que la comicitat fa desaparéixer miraculosament les limitacions humanes, gràcies a El Empastre podrem reconéixer que el poble de Catarroja trencava els seus límits i s’obria a dimensions incalculables. Si, finalment, volem assumir el pensament de l’antropòleg quan afirma que un poble incapaç de riure de les seues contradiccions és un poble mort, comprovarem que el nostre ha tingut una gran vitalitat: molta vida, perquè la banda qüestionava –«posava en solfa»– alguns dels aspectes més eminents de la convivència per a convertir-los en genial esclafit d’humor. Més encara: si algun circumspecte pensara en com d’absurda podria ser una representació de la banda, immediatament cauria en el compte que, amb més certesa, l’absurd és aquell fet que ells convertien en còmic: les incongruències resoltes en l’esfera de la comicitat. L’energia que generava el camp de forces produït per la unió del pentagrama i de l’humor (Euterpe i Talia juntes) posseïa una gran potència destructora d’incongruències i constructora de benestar interior, situació que s’identifica amb la felicitat. Incommensurable la quantitat de gent que, en tot el món, s’ha beneficiat del goig que emanava d’El Empastre. No debades, Euterpe és coneguda com la musa de la felicitat.

Document de Vicente Esteve.

     En un altre lloc he comentat que la banda no feia humor de sal grossa, sinó comicitat elegant, amb algunes dosis de sofisticació i tot. Mireu, gentils lectors, no dubte que el fonament de l’èxit que acumularen procedia de l’autenticitat de la seua gestió híbrida entre musical i còmica. Qualsevol declaració de qualsevol mestre d’El Empastre parlarà sempre de l’estima amb què treballaven, raó per la qual evitaven el plantejament grosser, la broma fàcil o la provocació àcida; és una part de l’afecte a què m’he referit més amunt. Quan anaven a «l’Acadèmia» per a assajar, o en els moments en què actuaven, partien de l’estima a la seua funció musicocòmica o, expressat d’una altra manera, estaven atrapats per les muses. Ho explica Virgili en Les Geòrgiques quan assegura que les preses de les muses se senten ferides d’un amor sense límits. El filòleg alemany Walter Otto escriu en la seua obra Les Muses (publicada en 1929, pocs anys més tard del naixement de la banda) que «qui se sent atrapat per les muses és el poeta autèntic, enfront del poeta adulterador», és a dir, enfront del qui no té inspiració. Atrapats per la creativitat de les muses, els mestres d’El Empastre eren genuïns, i molt.

     El cas és que, quan hi ha autenticitat es crea inquietud, transformada per a ells en ganes de projectar qualitats fora dels dos barrancs; aquesta inquietud serà el motor que els convertirà en nòmades del món i ja sabeu que per al gran poeta Homer (el de l’Odissea i la Ilíada), nòmada significa «el que ha de distribuir, dispensar, repartir», i això fan amb el seu ocurrent producte. És veritat que la inspiració naix a Catarroja, al carrer del Peix; que es courà en aquella Acadèmia del Camí Real i els conduirà després a l’Alqueria, però també és veritat que viuen l’impuls que els mou a celebrar-la més amunt dels Pirineus o a l’altra banda de l’Atlàntic, que són un parell de limitacions que tenim: Pirene, la princesa convertida en imponent serra –els Pirineus– i l’afonada Atlàntida coberta per l’oceà que porta el seu nom. La partida, sempre festiva, té molt de fascinant epopeia per a aquells temps. La seua destinació no va a ser Troia (Ilion, d’on ve el nom de la Ilíada), ni el seu retorn serà a l’Ítaca d’Odisseu (nom grec de l’enginyós Ulisses, el de l’Odissea), perquè és veritat que El Empastre anava, sí, a conquerir, però cors i voluntats; com també és veritat que el retorn era a Catarroja. Les armes que duien per a la conquesta eren trompetes o clarinets; els objectius, compartir, distribuir la festa que eren capaços d’executar, per a

iniciar, en acabant, l’odissea de la tornada a casa. Les recepcions dispensades pels conveïns, que llegirem pàgines més endavant (i que alguns recordaran i tot), evocaven la que, plens d’entusiasme, regalaren Penélope i els seus a l’astut Ulisses. L’estora que confeccionaven les famílies catarrogines que esperaven el regrés estava teixida d’emotius fils d’il·lusió: Qui, en la història de Catarroja, havia tingut la capacitat de guanyar tant de prestigi? Qui havia portat el nom de Catarroja a llocs tan distints com distants? Contempleu, per exemple, l’acolliment de l’any 1955. El poble els responia, perquè sabia que els integrants de la banda proclamaren sempre, allà on anaren, la seua procedència; publicaren l’orgull de sentir-se catarrogins. També ho podreu recordar o llegir.

     Convé fer present que l’enginy d’El Empastre construí més armes per a apoderar-se dels cors dels seus auditoris. A la manera d’elegants luthiers, feien sonar aixades, reconstruïen una rèplica Giralda, mostraven delirants timbals lluminosos o edificaven una increïble caseta al Canadà, instruments (el veïnat parlava de trucs) que deixaven estupefactes xiquets i majors; mon pare, per exemple. Una nova musa, Urània, la que és figurada amb el compàs i instruments matemàtics, la gran constructora, els inspirava la confecció d’aquells complements que promovien els millors sentiments de l’auditori.

     I, per a coordinar-ho tot, el més eminent. A l’hora de suggerir-lo, molts pensen en Donís o Dionís, el déu que representa l’èxtasi i el desordre, o siga, la imatge de l’empastre. Però no, la responsabilitat recau sobre Apol·lo per diverses raons: és el déu de la música i, per tant, de l’harmonia; les representacions d’El Empastre s’assemblaven (ajustant les coses que calga, és clar) als Ludi Apollinari de la Roma clàssica (Jocs d’Apol·lo) on es disfressaven els protagonistes; era el déu de la divina distància; el líder de les muses, o siga, Apol·lo Musageta, i era director del seu cor. En efecte, estic parlant del director de la banda, personalitat que s’encarna en noms coneguts, de la qualitat i l’eficàcia dels quals depenia en gran mesura el resultat de la banda. Em ve a la memòria, molt expressiva, la imatge del director intentant posar orde en el desconcertant concert en què (deixeume jugar amb les paraules) una banda de la banda s’enfrontava a la d’enfront. Els xiquets ens quedàvem intrigats perquè no sabíem com, però el resultat del contenciós era imprevisiblement harmònic, incalculadament ordenat. I és que estem davant d’Apol·lo controlant la incidència de les muses. Desconec qui tingué la idea de la indumentària més coneguda que havia d’exhibir el director, però l’encert va ser absolut, total; a tenor del context, es tracta d’una delicada transmutació del sentit de l’elegància que multiplica l’aparatositat de l’agrupació a l’hora de posar en escena els aspectes més còmics de la vida, i és que mostrava un gentleman de gala sotmés a les vicissituds de la representació:un fantàstic empastre de bigot expressiu, barbeta de pera, rutilant frac roig i negre i cobert amb barret de copa de seda negre. Amb eixa presentació havia de demostrar habilitat per a eixir del coliseu taurí, laberint que Dèdal (el constructor de laberint de Creta) li organitzà a fi que la companyia vencera el minotaure i el públic assistent. I a fe que els vencia!

     La corresponent vestimenta de la tropa realçava l’autoritat del director, perquè el tocat era un simptomàtic canoutier per damunt de l’esmòquing verd i solapes rojes, presentació que ubicava la gala al seu lloc exacte, el lloc de la transgressió divertida; els complements de Jaumet incentivaven l’humor de l’actuació (felicitacions!). N’han usat més, de vestits –el de campero, per exemple– perquè s’han anat actualitzant sempre, però és la imatge que mantinc gravada en la memòria i, si no vaig errat, la que recorda la majoria, com a mínim per alguns comentaris que m’han arribat. 

     El llibre que teniu a les mans, estimats lectors, té molt de vivencial; la major part de les col·laboracions fan referència a elements personals que atorguen força al sentiment redactor i lector; deixeu-me que explique jo també la meua vinculació familiar i personal a la banda, i és que un personatge peculiar d’El Empastre assistí al meu bateig i em regalà una medalla per a recordar l’ocasió i perseverar en la devoció; era un bon amic de mon pare que m’explicà que aquella medalla me l’havia obsequiat Arévalo, el pare del benemèrit còmic actual, Paco Arévalo; ell ensenyà mon pare a parodiar Cantinflas, lliçó que aprengué i ens prodigà per la seua voluntat de donar-nos felicitat. Gràcies emocionades i sinceres, Paco.

     Proporcionar felicitat, dic. És, certament, un designi molt humà, però deixeu-me manifestar-vos que es tracta d’un precepte bíblic; mireu què en diu el llibre bíblic del Siràcida: No t’abandones a la tristor ni et turmentes amb desficis. L’alegria del cor és vida per a l’home, i la joia li allarga els dies. Anima’t tu mateix i consola el teu cor, i aparta ben lluny la tristor, perquè la tristor ha perdut molta gent i no serveix de res.

     Bona exhortació que recollirà després sant Tomàs Moro quan prega: «Senyor, dóna’m l’humor perquè sàpia extraure alguna felicitat de la nostra vida i en faça partícips els altres. Amén». Claret del tot.

     Tanque ja amb tres consideracions, les dues primeres relatives al títol. En primer lloc, que si he posat en el pròleg el nom de «Museu» no és perquè em volguera referir a un espai físic on es conserven i mostren els mosaics de l’art d’El Empastre, sinó que només parle del significat de la paraula: museu vol dir la ‘casa de les muses’. En segon lloc, la referència al classicisme de la banda, idea que explique, perquè pense que féu bé l’artista faller quan els posà com a pedestal un capitell clàssic, corinti. Finalment, confessaré que abans de portar el pròleg a imprimir, l’he fet arribar a alguns amics perquè volia que me’l comentaren. N’hi ha hagut un que m’ha plantejat si no l’hauré fet excessivament hiperbòlic, massa exagerat. Li he contestat que no, que m’he limitat a escriure sobre un gran Empastre.