UNA ENTREVISTA AMB JOAN MARÍ ASINS

RAMON GUILLEM

Escriptor.

Tècnic de Biblioteques

     L’any 1985 Pasqual Alapont i jo mateix vam fer una entrevista a Joan Marí Albert per al butlletí del poble. Per si algú no ho recorda, aquest home era un personatge molt significatiu de la nostra història musical. Quan li vam fer l’entrevista tenia 88 anys –havia nascut el desembre de 1895– i la seua excel·lent memòria ens va permetre gaudir de mil i una anècdotes contades al detall, tal com si tot just acabaren de succeir el dia d’abans. Havia format part de diverses formacions musicals catarrogines de principis del segle XX, com també havia estat membre de les primeres formacions de l’Artesana, car l’any 1908 ja hi va començar a tocar (de fet, ens va facilitar una fotografia d’una formació de 1910, on el director era Josep Izquierdo Paredes, l’anomenat el tio Pollastre, pare del mestre Izquierdo). D’altra banda, també havia estat un dels fundadors d’El Empastre. Tanmateix, va preferir no parlar-nos per a res

de la banda còmica, perquè considerava que Peregrí Llorens i Raga ja ho havia contat tot en el seu llibre, i va centrar la seua atenció en allò que ell anomenava «les músiques de Catarroja», és a dir, les bandes.

    Tanmateix, un any més tard vaig tindre l’oportunitat d’entrevistar el seu fill Joan Marí Asins, qui aleshores era apoderat d’El Empastre. Com ja he dit, encara que Joan Marí Albert va preferir centrar els seus comentaris en les bandes catarrogines en general, evidentment Marí Asins va dedicar tota la seua entrevista  a El Empastre. Després dels anys transcorreguts, en tornar a llegir aquelles línies, he vist que seria interessant reproduirla en aquest llibre d’homenatge quasi en la seua totalitat, tant per les notícies com pels mateixos comentaris i anècdotes que aporta de primera mà. L’entrevista fou publicada dins La riba. Fulls de cultura, núm. 10, p. X-XI, separata de El Butlletí. Informació Municipal de Catarroja. núm. 42, abril-juny 1986. A més a més, després de la reproducció de les seues paraules, vaig creure convenient publicar la discografia completa d’El Empastre –fins aleshores encara no s’havia fet– que el mateix Marí Asins va facilitar-me.

    Així, tot seguit, en faig la transcripció:

Entrevista Joan Marí Asins

  Hi ha un tòpic en parlar d’El Empastre per part dels catarrogins i és creure que el coneixen sobradament; la majoria de vegades, en realitat, aquesta coneixença sols és d’una manera molt superficial. A més a més, el llibre de Peregrí Llorens sobre la banda ja fa una vintena d’anys que fou donat a la impremta, i potser algunes coses hagen canviat des d’aleshores. Joan Marí Asins, apoderat d’El Empastre, ha accedit amablement a obrir-nos les portes d’aquesta banda i a xerrar amb nosaltres sobre les seues vicissituds i projectes, problemes i futur, així com de la seua pròpia personalitat en tant que músic i autor.

     -Parle’ns de vosté. Qui és Joan Marí Asins?

   -Bé, jo sóc fill de Catarroja i visc al poble. Mon pare és Joan Marí Albert, l’únic fundador d’El Empastre que queda en vida. De xicotet, comencí a estudiar música amb Antoni Claverol, vaig aprendre l’acordió i després el trombó. L’any 1946 ingresse en El Empastre com a músic i després d’exercir així uns quants anys passe a tindre càrrecs directius, vaig ser president huit o deu anys i per fi l’any 1965 em nomenen apoderat d’El Empastre.

    -Com definiria El Empastre?

   -El Empastre és una agrupació molt complexa perquè abraça una infinitat de coses artístiques: en primer lloc la música; després, ha de muntar a base d’eixa música una quantitat de trucs musicals que siguen originals, i, a més a més, una coreografia que faça que totes aquestes coses formen un conjunt nou allà on vages.

    -Normalment El Empastre el sent la gent del poble com una cosa pròpia. Vosté creu realment que El Empastre ha tingut a Catarroja l’acollida que es mereix?

    -Hi ha hagut etapes. En principi, com que no hi havia tants entreteniments com ara (ràdio, cinema, TV, etc.), la gent es fixava en una cosa local, que tenia una acceptació artística molt forta. A més, quan veníem d’Amèrica teníem molt bona acollida. Ara bé, després la freqüència li llevà un poc de força, com que hem anat tantes vegades! Ara, en resum ha estat una cosa positiva.

    -Ens podria fer un resum de la història d’El Empastre durant aquests últims vint anys (1965- 1985)?

    -L’any 1965 prenc jo el càrrec d’apoderat. A partir d’eixe any seguim fent viatges a Amèrica: els anys 1965-1966, 1967-1968, parem un any, tornem a anar-hi el 1970-1971; després anem a Algèria i al Marroc, d’allí passem a Itàlia, i l’any 1974-1975 tornem a anar a Amèrica, i visitem infinitat de països. Fa dos anys anàrem a Brussel·les al Circ Royal, també hem estat a Lisboa, però sempre intercalant amb la temporada taurina a Espanya.

    -I pel que fa a canvis en les formacions, o, inclús, problemes interns de la banda?

   -De sempre hi ha hagut altes i baixes. Ara bé, fa tres anys un grupet de músics volien muntar una orquestra a part i que podria tindre continuïtat, però en realitat no fou així, ells no seguiren i El Empastre sí. El Empastre té uns estatuts, té una disciplina; per exemple, si l’assaig és a les cinc i un arriba a les cinc i un minut ja li costa vint duros. No és per fer mal a ningú, sinó pel mateix benefici de la banda.

    D’altra part, cal esmentar la baixa del director José Cabo, de Catarroja, i la incorporació com a director de Julio Sánchez, que té molt bones aptituds còmiques i jo pense que valdrà molt. També vull fer un record de Jaumet, Claverolet, qui va morir fa poc, i ha estat una figura durant més de trenta anys.

    -Com són les relacions entre l’Artesana i El Empastre?

    -Referent a l’Artesana quan jo era president d’El Empastre sempre he intentat ajudar-los i afavorir- los tot el que he pogut. El que passa és que a voltes algunes persones pensen que quan a El Empastre li falta un músic va i l’agarra de l’Artesana. En realitat, quan El Empastre necessita un músic, ho diu a tots els àmbits, i, clar, sempre tenen preferència els músics de Catarroja.

    […]

    -Vosté ha compost també un pasdoble dedicat a l’Artesana.

    -Sí, quan el vaig fer els el vaig regalar i dedicar. El va estrenar l’Artesana al saló de l’ABC, però ja no el va tornar a interpretar, i jo em vaig quedar amb el dubte de si no els hauria agradat. Quan El Empastre tornà a anar a Amèrica sempre necessitàvem pasdobles per si allí ens en demanaven, així que per si de cas vaig agarrar el de l’Artesana. Quan el provaren a Colòmbia els agradà molt i el van gravar. El disc m’arribà al cap de cinc o sis mesos. Fa dos anys que l’Artesana va gravar un disc i el mestre Chulià hi tingué una gran atenció, perquè un dels primers números que hi va incloure fou el pasdoble, cosa que jo li agraïsc de tot cor.

    -I l’any 1956 fa l’Himne de la Feria de Manizales amb música seua i lletra de González Ospina.

    -En realitat, el que passava és que a Manizales volien fer una fira tan important i molt semblant a la de Sevilla, i volgueren aleshores dedicar-li un himne. Per eixe motiu convidaren el compositor Agustín Lara a la ciutat per veure si s’hi inspirava i escrivia la música, però no va fer res i a la setmana se’n va anar. Aleshores, algú caigué en el compte que nosaltres –El Empastre– érem a Bogotà i ens enviaren una carta dient-nos si acceptàvem l’encàrrec. El senyor Almarche, que n’era el representant, m’ho digué a mi, jo vaig dir-li que ho intentaria, amb el resultat que ja conegueu.

    En passar dos anys, quan vam tornar a Colòmbia, allà on anaves escoltaves el disc. Inclús han editat un LP on hi ha deu versions diferents del tema, un cas excepcional dins de la casa Sonolux (com ells mateixos van dir), que distribueix el disc per tot Sud-amèrica. Fins i tot les juntes taurines el declararen himne oficial taurí. O siga, que en les corregudes es toca primer l’himne nacional i a continuació el de la Feria de Manizales.

      /…/

    -I per a finalitzar l’entrevista, quin és el futur immediat d’El Empastre?

    -Hem d’estar sempre pendents de les novetats, en tots els aspectes. Ara duem un número dels nans toreros, i hem utilitzat també èxits de la televisió com és el de David, el Gnomo, però sempre dins d’un esquetx humorístic, amb l’intent d’atraure’ns no sols els xiquets, sinó també els majors. Es tracta de no deixar de millorar cap aspecte dels que componen el fet artístic. Ara mateix, hem estat parlant d’un altre viatge a Amèrica. Encara no fa dos dies he parlat amb un de Barcelona per muntar un espectacle espanyol per donar-li la volta a Europa, per això del mercat comú, i promocionar algunes firmes.

Plaça de bous Manizales (Colombia). L’alcalde, Mario Aristizabal Lliura a Joan Marí 

les claus de la ciutat i un pergamí. Al fons Beatriz Osorio, Presidenta de Fomento y Turismo, 

9 de febrero de 1976.

Al balcó de l’ajuntament. Al fons J. J Claverol; J. Marí dirigint-se al poble; R. Ríos trompeta

de Silla i José Cabo, el corretger director de la banda.

 Fotografia de Roberto Ríos.