EL EMPASTRE, UN RECORD EVOCADOR

JOSÉ T. RAGA GIL

    És segur que les línies que presente seran les més insignificants, les de menys eloqüència o, en definitiva, les més maldestres de totes les que es puguen reunir entorn de aquella mítica banda còmica, taurina i musical que va nàixer a Catarroja –de fet, crec que no podria haver nascut en cap altre lloc– en aquell agost de 1915, quan a Europa se sacrificaven vides, il·lusions i esperances, entre lluites ideològiques i ànsies de poder.

    Probablement, la meua aportació no mereixerà aparéixer en la publicació que, en just homenatge a aquella formació musical, s’està preparant al nostre benvolgut poble. No obstant això, el reconeixement a allò que va ser, que va significar i a la fortuna d’haver-la conegut i gaudit són les raons que mouen el catarrogí anònim, que els escriu des de l’exili voluntari a terres madrilenyes, a embastar aquestes línies, qualsevol que siga l’última destinació que tinguen.

    Sovint es diu que qui cada dia pot gaudir de la terra que el va veure nàixer, de les seues gents, dels carres i cases que, en l’aspecte material, són també referents de la vida i de la història de cada un, aprecia menys el valor d’aquesta disponibilitat. Això ens portaria a l’afirmació que, qui està privat d’eixe goig constant, enyora, recorda i es recrea en allò que constituirà l’autèntic fonament de la seua persona; pel que fa a la dimensió singular, però no menys en la social. Deu ser eixa la raó per la qual interioritze tant la meua Catarroja? No n’estic segur, però si m’apuren, tampoc no m’importa massa la raó de sentir-me tant de la nostra terra.

    Sí que crec que és una raó digna d’especial consideració la tendència de tot ésser humà a alegrar-se de les coses que li resulten grates i, en qualsevol cas, a oblidar les situacions de disgust, de contrarietat o d’adversitat, en una vida que, com la de tots, sempre té de tot. Encara més, de tot es pot obtindre profit si la persona n’està disposada. En uns casos per a congratular-se i donar gràcies a Déu per l’oportunitat oferida; en els altres, per a aprendre a relativitzar-los alhora que per a no incórrer-hi novament en una futura ocasió.

    Catarroja em va veure nàixer fa més de tres quarts de segle, i continue sent un catarrogí fins a la medul·la, amb independència dels avatars de la vida i dels llocs en què s’ha desenvolupat la meua existència. El referent –tant més com més mundial em sent– continua sent el meu poble i el Raval on vaig nàixer; encara que de les Cases de Nardet, on vaig veure la llum, no en quede res. Des de la meua infància fins hui, he portat amb orgull la meua pertinença a una comunitat de la qual em sent part, amb independència del moment i del lloc en què es plantege d’on sóc.

Mèxic DF, 1935. Fotografia de Pascual Quiles.

    Des de sempre m’ha satisfet i honrat que haja estat identificat amb alguna cosa del nostre poble, encara que no passara de ser una al·lusió gratuïta o una referència al·legòrica. Recorde, amb la mateixa emoció amb què es produïa, ja fa molts lustres, que des d’adolescent, a l’institut Lluís Vives de València, on comencí els meus estudis de batxillerat als deu anys –any 1948– quan algú em preguntava sobre el meu origen, i la meua resposta era Catarroja, dues exclamacions possibles sorgien de qui s’interessava per la meua vida; la primera, «ah, Catarroja descoberta!», per a, tot seguit, mostrar el seu major coneixement del poble, quan afirmava amb autoritat i suficiència la segona: «d’allí és El Empastre».

    Eixe coneixement, tan evidentment demostrat, em proporcionava l’oportunitat de parlar de la formació musical amb un luxe de detalls molt superior al que posseïsc a hores d’ara. El temps, cruel transcurs d’una història viscuda, és capaç d’erosionar els detalls més volguts i desitjats. No estic segur del fet que molts que veieren i conegueren la banda entraren en la verdadera nota que atorgava el seu màxim relleu i que, per eixa raó, per damunt de tot, és creditora de l’homenatge més sentit. La banda no era només un conjunt musical d’extraordinària qualitat; no era només un espectacle de gran creativitat; no calia estimar-la només per la seua comicitat, que en moments històrics difícils ajudava a viure i a fer més lleus les dificultats. Per a mi, El Empastre era l’expressió d’allò que un poble privilegiat pot oferir amb generositat a un univers que requereix la seua presència.

    En els anys de la dècada dels cinquanta i dels seixanta –que recorde perfectament, anys de precarietat, de duresa, d’emigració en busca d’allò que a casa no existia– El Empastre era un signe de riquesa en un entorn de pobresa. Una riquesa d’esperit, una riquesa de vocació, una riquesa d’habilitats, una riquesa de sensibilitat i sentit artisticomusical, una riquesa, en fi, de generositat i d’humanitat acumulada a través del sacrifici constant d’hores i d’esforç, per a dur el somriure i l’expansió d’ànims a una població que mancava tant de tot, que no se sentia autoritzada a riure i a gaudir.

    És cert que Claverol –«Claverolet el del saxo»– i, com ell, tots els altres tenien una gràcia innata i una inspiració per a la improvisació musical que assegurava l’èxit de les seues actuacions, però el que es veia era simplement una mostra molt reduïda de totes les hores d’esforç, d’estudi i d’assaig que havien precedit la presentació; era com la punta de l’iceberg que oculta la base sobre la qual es fonamenta, com si fóra amb vergonya, per a ocultar el secret del gran patrimoni que posseïen, resultat de la seua dedicació i tenaç vocació.

     No vaig saber mai –i continue amb la mateixa ignorància– per què aquella compatibilitat comuna que pareixia existir entre el fet de ser músic –s’entén, bon músic– i, a més, tramviari –conductor o cobrador de tramvia. No n’eren pocs els qui distribuïen el seu temps entre eixa darrera professió, de la qual menjaven, i la seua vocació –estic segur que ells li deien «afició»– a la qual li entregaven temps i esforç sense pensar en una remuneració compensadora de tots dos. Des de l’inici, els termes de temps, esforç i disciplina –perquè sense eixe trípode no podrem aconseguir res– no tingueren el caràcter de gravamen sobre les seues persones, ni tan sols sobre els seus quefers. Eren músics i eren actors –tots dos atributs de la millor qualitat– perquè amb això es divertien. I eixe era el secret dels seus èxits locals, nacionals i internacionals, que els va permetre portar el nom de Catarroja als països d’Iberoamèrica, d’Estats Units d’Amèrica i, no cal dir-ho, de diversos països europeus, parlant un llenguatge i expressant una comicitat que no reconeixia fronteres ni restriccions lingüístiques.

    Fer alguna cosa per diversió, si per a això hi ha compromís de fer-ho bé i es consagra temps i esforços a la faena, el resultat no pot ser menys que excel·lent. I allò que, segons sempre he sentit dir als meus pares, en el primer intent resultà ser un empastre, acabà produint les delícies de multituds que acudien una vegada i una altra a escoltar-los i a veure’ls actuar. Teatres, places de bous, camps de futbol, parcs, etc., foren els seus escenaris, sense miraments ni exigències alienes al desig d’oferir la seua riquesa de repertori.

    Les actuacions estaven motivades per objectius ben diferents. En uns casos estava present la remuneració –gens desgavellada, perquè els temps no estaven per a grans opulències– però en molts altres era el fi benèfic el que presidia la decisió d’actuar. Els beneficiaris foren de les més variades espècies: des de l’Associació de la Premsa Valenciana fins a l’Associació Valenciana de Caritat; des dels menjadors socials fins a les campanyes de Nadal i Reis; des del malaguanyat Pamplinas –torero còmic– fins al Catarroja Club de Futbol. No puc silenciar les meues vivències quan, en moments d’especial angoixa a la nostra volguda terra, actuen al Coliseu dos Recreios de Portugal en benefici dels damnificats de la riuada de València de 1957, a penes un mes després d’aquell luctuós succés que tants, en el poble i en la nostra província, sofrírem en les nostres vides i en els nostres béns.

    En eixa ocasió vaig advertir que divertir-se, màxima raó de ser del seu origen, era un sentiment i un objectiu ple de profunditat. Que la diversió és compatible amb la consagració a una faena, a un objectiu, a una entrega incondicional. Una faena que pretén fer el bé, que intenta portar l’alegria a l’entristit, que es proposa consolar al que sent la desgràcia, i que tot això es pot fer invitant a la diversió, perquè la portem inserida, amb caràcter subliminar, en la conducta humana.

    Així era El Empastre, així sentia El Empastre i així es comportava El Empastre. Només per això, aquella formació musical mereixeria ser reconeguda com a glòria del poble que la veié nàixer. No arribà a complir els cent anys, perquè les obres que es basen en persones i en els seus caràcters fineixen quan ho fan els que són expressió del seu objecte. En això resideix precisament la grandesa de tota obra humana, que prompte o tard està cridada al record.

   No obstant això, convé destacar que, en els huitanta-cinc anys d’activitat, travessà períodes que, amb raó suficient, haurien pogut ser el final justificat d’aquell inici de 1915. Dues guerres mundials i una guerra civil no foren capaces d’acabar amb El Empastre. La pobresa dels anys quaranta, cinquanta i fins ben entrats els seixanta, la depressió econòmica i social, el Pla Nacional d’Estabilització Econòmica del 1959, la tristor d’un país amb l’esperança trencada encara que amb ganes de viure, no pogueren disminuir la il·lusió i el bon quefer d’El Empastre per a alleugerir amb les seues actuacions les restriccions i vivències adverses del poble. La raó era ben clara: El Empastre duia l’alegria en el seu interior i s’havia proposat exterioritzar-la i contagiar-la als qui necessitaven un estímul per a continuar creient en les seues possibilitats.

   Per totes eixes raons, deia que El Empastre va ser més que una banda comicomusical; va ser molt més que un espectacle de gran èxit; fon la combinació magistral d’intel·ligència, de seriositat en l’acció i d’objectius clars als quals adreçar-se. Eixa és la diferència entre la comicitat i la pallassada, pres eixe terme en el seu sentit més pejoratiu. La pallassada –que no té res a veure amb l’acció pròpia dels pallassos– pretén, si és que pretén alguna cosa, el somriure per ell mateix, la carcallada estrident, encara que buida i efímera, que deixa empremta en qui la protagonitza.

    Eixe era el terreny de joc d’aquell grup de catarrogins que hem conegut com a El Empastre. Atés que el seu objectiu era endinsar-se en la persona i proporcionar-li tranquil·litat d’ànim i visió possibilista de la vida, tenien marge d’actuació allà on hi haguera persones a qui injectar eixes dosis d’humor a través dels instruments, de les seues artificioses composicions en les quals s’amalgamaven els pentagrames més inimaginables, i de les seues actuacions, en què l’art, en el seu sentit més pur, pareixia brollar espontàniament d’una força inexplicable.

   Gents de tota classe i condició. Xiquets, adolescents, adults i ancians, vivíem moments grats al so de la seua música, la qual era l’idioma amb què El Empastre es comunicava amb la seua afició. No importava tampoc la llengua pròpia de cada espectador, perquè l’escala musical congrega en una apreciació única gents amb diversitat de llengües.

   No només en qualsevol racó de la geografia espanyola aclamaven les seues actuacions, sinó en bona part de l’univers. França els rebé amb freqüència, i eren Marsella, Cannes, Nimes… i, no cal dir-ho, París, els que li reteren tribut de gran admiració. Itàlia, Portugal, Andorra, el Marroc, Bèlgica… van ser països visitats amb assiduïtat per a presentar les seues actuacions. També els Estats Units, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, el Perú, Equador, Puerto Rico, foren seus en les quals la nostra banda recollí èxits clamorosos que sempre derivaren a Catarroja, el seu origen, mai oblidat.

   Quan considerem l’historial de viatges i actuacions de la nostra banda, en un marc geogràfic tan ampli com el que he assenyalat, el motiu per a la reflexió sorgirà d’una manera espontània. Què hauria pogut fer El Empastre, en matèria d’actuacions, si haguera disposat dels mitjans de transport i comunicació de què gaudim hui? Els desplaçaments internacionals per a les actuacions compromeses se situen entre l’any 1931 i el 1988. És difícil que els més jóvens puguen ni tan sols imaginar què significava, en els anys trenta, un viatge a Amèrica, tant del nord, com del centre o del sud. Dies de travessia atlàntica i hores o dies de ferrocarril, en el transport terrestre, per a moure’s d’un lloc a un altre. L’arribada a Nova York no era més que l’aperitiu del que els esperava entre aquella ciutat i l’estat de Califòrnia, que anhelava adelitar-se amb les seues actuacions. Com s’hauria mogut la nostra formació musical si haguera comptat amb els moderns reactors? Per a mi, resulta inimaginable.

   I torne sobre una idea que ja he comentat però que evidencia el meu argument de base. L’any 1931 està, en eixos moments, vivint la que hem conegut com la Gran Crisi, que, iniciada en la tardor del 1929 als Estats Units, arriba a Europa en la primavera del 1930. Una crisi que, segons autors, superà en fallida econòmica a la recent del 2007. És fàcil preguntar-se, en eixos moments de gran depressió: Pot ser prioritària l’actuació d’una banda comicomusical, i dedicar els recursos escassos a contractar-la? Sens dubte, la resposta va ser afirmativa i, amb seguretat, París considerà que la contribució d’El Empastre al benestar dels parisencs, en un moment de penúria, seria apreciable i, per això, justificava que fóra contractada.

   Davant de tots els arguments exposats, no queda més que la fascinació, l’admiració enlluernadora i l’homenatge. I els valencians, més els de Catarroja, que ens sentim privilegiats per haver-los tingut al nostre costat, som els cridats, en primer lloc, a donar-ne testimoniatge. En som molts, els de la meua generació, que devem gratitud pels bons moments passats amb ells, bé en la plaça de bous, al Mestalla, al Teatre Principal o en tantes ocasions en què han regalat les nostres oïdes i el nostre cor amb la seua música, amb la seua actuació i, perquè no dir-ho, amb les seues ocurrències.

   I, permeten-me una confidència per a acabar, recorde com si fóra ahir, la darrera vegada que els viu. En eixa ocasió sense partitures, sense faristols, que normalment mancaven d’utilitat, perquè a penes es quedaven uns instants asseguts a les cadires, i sense instruments musicals. El relat és molt senzill i, per a mi, molt entranyable, en un moment de la vida en què les qüestions més tenebroses pareixen somriure.

   Devia ser l’any 1964 i, si haguera de concretar més, m’atreviria a situar-lo en el mes de novembre-desembre, un bon moment per a les anguiles. En el bufet d’advocats en què treballava en eixe moment, acostumàvem a celebrar sense regateigs tant la fi d’un bon plet que haguérem portat en el despatx, com l’entrada d’un suculent assumpte que proporcionaria treball i interés doctrinal per als que allí estàvem. La celebració, no cal dir-ho perquè som valencians, es realitzava sempre amb un menjar en llocs recomanables, encara que no sempre amb arrossos.

   I bé, en aquella ocasió, va prevaldre, per a l’elecció del lloc, l’opinió del de Catarroja, el que els escriu. La proposta, com no podia ser d’altra manera, i que fon acceptada sense regatejar, es traduí a organitzar el menjar al port del nostre poble, amb un menú no gens original, però sí deliciós: «all i pebre d’anguiles» i «llisa torrada». Tots estàvem bé d’estómac –tots érem jóvens– i ningú tingué problemes de digestió. Fins ací, res a destacar, perquè tot se situava en la més pura ortodòxia.

   L’aspecte digne de menció és que, quan entràrem al local on havíem reservat el menjar –allí, al costat del sequiol– trobàrem la banda d’El Empastre, que també tenien algun motiu de celebració, i que també ho feien com manaven els cànons de l’època. Només hi érem dues taules –era dia d’entre setmana– raó per la qual inevitablement començà un diàleg entre les dues que va culminar en un café comú en una taula única. Ells celebraren que un d’aquells jóvens advocats fóra de Catarroja, i d’eixa manera els parentius i les relacions es feren presents, i la cordialitat i la sensació d’un temps no perdut –com diríem hui, pressionats per la maleïda urgència–sinó ben aprofitat, ens omplí a tots els assistents –crec que a ells també– d’un goig enorme.

   Per molt de temps, fins a la meua partida a Madrid, recordàrem al despatx aquell encontre, que tots consideràrem afortunat i profundament instructiu, perquè tots constatàrem la qualitat humana d’aquells músics que, sent molt músics, eren molt més éssers humans plens de grandesa.

   Si aquestes línies no han aconseguit acostar-los a allò que foren i significaren, no és per falta d’intenció de qui els escriu, sinó, simplement, per falta de capacitat, eloqüència i encert. Jutgen, per tant, la meua voluntat i no el resultat de la seua execució.

   Per a ells, la glòria i el reconeixement. Per a nosaltres, la seua herència!