ELS POPURRIS I ELS TRUCS CREATS PER LA BANDA. L’ESPECTACLE

JUAN ARTOLA

Els popurris

   Eren arranjaments, compostos de fragments de peces musicals variades i distintes, molt ben acollides (clàssiques, populars, d’avantguarda, la melodia de moda…). Planificades i ordenades de manera harmònica i original, la banda passava de l’una a l’altra amb espontaneïtat, sense adonar-se’n, i les interpretava amb la comicitat i complicitat del director i dels músics (música, gest, mímica…). Era cosa d’ells, vol dir, eren els autors de l’espectacle, eren els mateixos músics els que conformaven la peça final.1

   Els principals creadors i arranjadors musicals van ser Antonio Claverol Puchalt, Alberto Muñoz Daroqui, Juan Vila Badia, Juan Marí Asins, Pascual Peris Chirivella i Francisco Bort. Els músics de la banda assajaven de tal manera que sabien de memòria tot el que havia de fer-se, no han portat mai cap paper que els orientara durant l’espectacle, i això que han estat més de dues hores actuant. Per ordenar-los i situar-se, hem sabut que els tenien numerats. A cada número, que es podia subdividir, li corresponia un arranjament o peça. Quan van anar a Mèxic, l’any 1934, en el concert de debut a la plaça de bous, iniciaren l’actuació amb l’entrada apoteòsica del Egmont i continuaren amb el popurri núm. 3-10 i 4-2. Desconeixem quina musica era.2

 

Assajant al Moli de Barriño, al Camí Reial,enfront de la seua acadèmia, 

dirigits per Manolo Català. Fotografia família Ramón

    Més sort hem tingut en el diari de F. Magraner, tuba d’Almussafes, que anotava que per a l’actuació del 4 de febrer de 1970, concretament a Lisboa, al Coliseu dos Recreios, interpretarien el núm. 32, «La banda borracha» i el núm. 33 amb «Las mazas y bocinas». El núm. 21, el portaven en el programa per actuar a Colòmbia la temporada 1970-1971, corresponia a las Bodas de Luis Alonso. El mig quatre estava conformat amb melodies de Sarsuela. El director agafava de l’orella el còmic i saxofonista (J. J. Claverol), que anava queixant-se, emetent sons de lament amb l’instrument, per portar-lo al lloc que li corresponia en la formació musical de la qual s’havia escapat.3

Finalment, el 23 introduït pel pasdoble i cuplet El relicario…

    En la discografia se n’han gravat alguns. En el disc de Los mosaicos musicales podem escoltar El mosaico andaluz i Mosaico empastre. En el disc Música al estilo El Empastre es poden sentir El relicario i Poeta y Aldeano. En el disc Banda El Empastre, La estampa andaluza i, finalment, en el disc El cuarto de El Empastre, el popurri Eurovisión i El trust de los tenorios.

    Durant els últims anys s’han anat produint variacions i adaptacions, acoblant la música i les melodies populars i de moda, però sempre respectant la base que era la música clàssica..

Llibreta del caixa de la banda on ordenadament i

numèrica expressava les peces musicals i el truc que

acompanyava la paròdia. De l’arxiu de 

la Unió Musical de Catarroja. 

Els trucs

Fotografia de Cómicos.

La otra tauromaquia.

Museu Taurí de València

    Es podien utilitzar en la interpretació d’algun popurri i els podem diferenciar i classificar en grups diferents:

Simples objectes

    Arreglats i condicionats per allò que es pretenia. Barrets, botiges, raquetes, ventalls, inclusa, martells, xiulets, flitadors, graneres, escopetes, aixades, paelles, botzines, mata-sogres, orinals, esquellots... eren utilitzats per un grup de músics amb la gràcia i l’art que requeria. En accionar-los o repercutir-los, emetien la nota musical en el moment oportú i protagonitzaven la melodia que la resta de la banda acompanyava i recolzava.

Instruments musicals

     La guitarra, la concertina, el violí, el piano… formaven part essencial de la paròdia. Un o diversos músics, que simulaven tocar-los, els executaven, però no sonaven. Suplien la sonoritat col·locant la corresponent sordina o les noves tecnologies en els seus instruments. Un cas diferent és l’ús de les panderetes, que percudien. 

Els monuments

    Uns podien servir de suport o plataforma per l’actuació del director o dels solistes, com en el cas de «La guitarra» que evoluciona en «La guitarra il·luminada», «La pandereta», «El sombrero», «El bombo»… altres eren vertaderes peces arquitectòniques i d’enginyeria, com per exemple «La Giralda», «Els florons», «Tómbola», «La casita», «La cafetera», «El palmito», «El submarino», «La piragua», «La vaca lechera»…

    Els músics mateix eren els especialistes a dissenyar i crear, amb l’ajuda del fuster, el ferrer, del pintor i l’electricista, els diferents trucs de l’espectacle.4

Altres materials

Els para-sols merament decoratius i ambientals, les serpentines, la xàrcia i els pals, les perruques, cèrcols, gaiatos.

  La relació dels trucs que El Empastre incloïa en el seu espectacle.

Fotografia de l’article de Rafa Cova «Un artesano olvidado». 

Levante, El Mercantil Valenciano, 

27 de setembre de 1989. 

  

Precedents

Expositor de la SM l’Artesana de Catarroja

   A París, en el Cirque d’Hiver, l’any 1931, van poder sorprendre's de l’actuació d’un clown excepcional, l’anomenat Groc.  Aquest artista, bufant les puntes dels dits de les mans enguantades, interpretava un fragment de la Serenata de Toselli. Aquest espectacle va despertar en l’agrupació tot un cúmul de suggeriments que, amb el temps, han anat fent-se realitat.

1. Los botijillos. El primer truc

   Eren simples botiges de fang que, en bufar pel broc, s'aconseguia que sonara una nota musical. Amb la combinació juganera dels diferents sons composaven un fragment de la Serenata de Toselli i, a més a més, imitaven el cant dels ocells, del gall, el lladruc d’un gos… i ho conjuntaven per interpretar una albada. Amb el temps, i donada la fragilitat dels recipients de fang, foren substituïdes per altres de metall on acoblaven el divertidísim truc de les mata-sogres.

2. Escopetes

    L’escopeta es componia de culata de fusta, canó redó de tub metàl·lic, que era el que sonava, i el gallet que percudia sobre el tub i produïa la nota adequada. Cada escopeta produïa un so diferent que completava l'escala musical. La melodia que s’interpretava era: Amigo Felix, el Vals mariposa, o el graciós vals de La vídua alegre.     

   Els moviments que parodiaven eren simular anar de caça, la instrucció militar… 

La comicitat estrebava en que el músic que feia de còmic tenia el canó de la seua escopeta flexible i en dominava la rigidesa doblegant-lo i adoptant formes gracioses.

3. Raquetes

     La raqueta, en un principi i sempre com una pala de tennis, era artesanal, feta a posta. El mànec, el feien aprofitar per a dipositar-hi unes piles que donarien energia per a encendre's les llumenetes instal·lades al perímetre de la raqueta. A més a més, de la part inferior de l’oval, eixia incrustada cap el centre una planxa d’acer afinada amb una nota de l’escala musical.

 Aquesta sonava quan dos brots de fusta, incrustats amb fil flexible, la percudien, quan simulaven jugar. L’instrument evoluciona i desapareixen les llumenetes i la raqueta porta la seua xàrcia de plàstic retallada.

    El truc consistia a jugar a aquest esport, per a la qual cosa instal·laven una xàrcia en dos posts que la suportaven. Es constituïen dos equips, de tres o quatre jugadors cadascun que, col·locats en la seua zona, simulaven colpejar una pilota –imaginària– i produïen els sons harmonitzats amb la resta de la banda alhora que interpretaven la melodia del vals Lili. El director feia d’àrbitre i dirigia. Algun músic botava la xàrcia i se’n passava a l’altra part, cosa que provocava l’enuig del seu equip i la comicitat adient.

     El juny de 1955 s’estrenava una paròdia amb el títol de «La mesa de tenis» que amb el temps també se la coneixeria per la de «La mesa de ping-pong», del qual formaven part fonamental les raquetes musicals.

4. L’estrella xilofonada

   No en sabem res. Va estar introduït com a un acord en la Junta de la banda el juny de 1955.

5. Les graneres

   Una granera normal, en aparença, adaptada per l’extrem, a la part del margalló. Un cèrcol metàl·lic el sostenia per evitar el fregament amb l’esquellot que portava incrustat i que poguera sonar amb la nota musical respectiva. El còmic la feia servir de cavallet. La melodia que  interpretaven  era Si yo tuviera una escoba del grup musical Los Sírex.

6. Els flitadors

    Construïts de manera artesanal, eren més grans que els normals. El cilindre de llanda portava a l’extrem instal·lat, al costat del dipòsit, un xiulet afinat a una nota musical. Sonava quan l’èmbol, accionat pel músic, expulsava l’aire que s’havia acaparat en el tub del flitador. Els sis o set músics realitzaven els moviments simulant que mataven mosques i perseguien el director que fugia. Això provocava el mareig del mestre i que aquest patira desmai o mala gana. Ràpidament l’havien d’asseure en una cadira. Tot açò al so de la melodia de la cançó del Raskayú. Finalment, i per reanimar-lo, utilitzaven els ventalls per donar-li aire.

7. El ventalls (model japonés)

   Ventall de construcció pròpia amb tauler dur. El cos, en forma de semicercle color blanc, a ratlles roges i adornat pel perímetre. Al mànec, marró de fusta acabat per dalt en floró, apareix inserida la campana de metall que feia sonar la nota musical respectiva. Després de flitar, el director mig babau es ventava acompanyant-se de la melodia Vals sobre las olas o el Vals espumas. Aquesta última s’interpretava a América..

8. La paella 

    De metall amb el mànec roig. Sonava quan es percudia amb una porreta de fusta revestida que portava cada músic en la mà. Cada paella tenia la seua nota de l’escala. Utilitzada en el truc de les paelles, mentre es feien sonar les notes de la melodia Marcelino pan y vino, quan anaven a recollir el ranxo que distribuïa el director, convocats per la crida de la trompeta, simulant un quarter militar. Alguns músics, paella en mà, feien cua i el director, situat al centre i amb gestos, distribuïa el menjar. Aquesta situació permetia que els músics feren sonar la paella mentre la resta de la banda la interpretava. També s’acoblaven en el truc del «Submarino amarillo», a la popa del vaixell.

9. La botella

    S’utilitzava per al truc «La banda borracha». Acoblat a la boca de la botella, a manera de tap, portava incrustat un xiulet, tipus mariner, que, en bufar-hi, en beure de la botella, emetia un so de l’escala musical. Amb la introducció de la sarsuela Marina («A beber, a beber y apurar…»), els músics que portaven el recipient, realitzaven el moviment de beure i simular la borratxera. El còmic (J. J. Claverol) eixia amb una botella de plàstic gegant provocant la comicitat amb accions singulars.

Tot seguit es continuava amb la melodia de «La banda borracha» que va donar nom al truc esmentat.

Plaça de bous de San Cristóbal (Veneçuela),

29 de gener de 1967; al fons, la pandereta

Francisco Tarazona Martí. Fotografia de F. Tarazona

10. El sombrero

    És un barret preparat. Dissimuladament, porta incorporat a la part superior de la copa una fusta a manera de xilòfon que, en ser percudida, emet el so musical que cal. Un grup de músics proveïts de palets i palitroques persegueix l’altre per tal de colpejar-li el barret del cap. La desorganització, llevar-li el barret i colpejar el cap del músic, queixar-se i molestar-se… tot barrejat amb la música que sona (Pinotxo) és la base de la seua comicitat.

11. Pitos

   Els timbres per a bicicletes, convertits en instruments musicals i que armaven un soroll que despertava el riure del públic.

12. Les botzines

     Com les que portava un cotxe antic: campana i braç de metall; cos, com una pilota flexible, de goma i que fa sonar una nota determinada. S’utilitzaven quan tocaven la melodia del Mustafá.

    La banda interpretava («Cheri te quiero, cheri yo te adoro como las…») i el músic, que feia de còmic, era agafat de l’orella pel director, de manera que es representava la paròdia de la correcció, mentre que altres músics feien sonar les botzines que harmonitzaven la cançoneta.

13. El martell

Era de construcció pròpia. Mànec de fusta, cap del martell, però gran, formant una gàbia de tela metàl·lica negra. Dins la gàbia portava una campana que es feia sonar en colpejar l’enclusa i acompanyar la melodia de la Sonata del yunque de la Blancaneu «Silbando al trabajar». Uns músics proveïts de la ferramenta es movien i feien torns al voltant de l’enclusa intervenint en el moment melòdic oportú fent com que treballaven de ferrers. Mentrestant, la resta de la banda interpretava la Sonata.

14. Les maces

  Mànec llarg de fusta, amb el cap tipus barril, de material blanet, espuma. Les feien servir per a colpejar els caps dels músics, alguns d’aquests protegits amb una perruca. Una divertida paròdia en la qual anaven caient a terra o, com en el cas del còmic, simulava l’eixida d’un bony. Mentrestant, la banda interpretava la melodia corresponent i el director no sabia on anar, desesperat per l’ocurrència.

15. Els para-sols

   Anava associat al truc del bombo i del barret. Apareix en els embalums de material del bombo amb 28 quilos de pes. Posteriorment, les hem pogut veure en fotos quan la banda realitza altres paròdies al circ. Les usaren en la paròdia «Cabaret» amb les tauletes corresponents mentre feien sonar amb tres acordions la melodia Beguin de beguin.

Plaça de bous de València 1968,interpretant la melodía de

«Fiebre del sábado noche». Fotografia de Vicente Esteve.

16. Caçapapallones amb els flexones.

En el cèrcol portava el mateix dispositiu que la raqueta.  Va ser usat en la paròdia de «La colmena».

17. Les aixades

    Ferramentes usuals que han estat prèviament seleccionades, calia trobar el so musical en colpejar la fulla d’acer. La cosa no va estar gaire fàcil, ja que no es podien manipular. Visitaren, per trobar-les, diverses ferreteries, de Catarroja, València… i, amb l’afinador, comprovaven la sonoritat d’una en una. El grup de músics que les usava vestien la roba camperola, a més de la boina. Simulaven treballar al camp, amenaçar-se amb ella, desfilar… mentre la banda interpretava La ra mo na, La xaranga del tio Honorio…, els de les aixades percudien la fulla amb els palets en el moment oportú, i aportaven la nota harmònica que corresponia a la melodia. En la paròdia també intervenia la xirimita (dolçaina).

A l’antic Teatre El Progrés de Catarroja.
 Fotografia expositor SM  L'Artesana.

18. El poals

   Els feien servir per a parodiar amb l’acció de pintar. Portava col·locat a la base interna una placa a manera de xilòfon. Cada vegada que introduïen la brotxa feien sonar la nota musical i tot seguit feien de pintors. La melodia corresponia a la cançó del anys setanta que popularitzà el grup musical Los Mismos… «Voy a pintar, las paredes con tu nombre…» (de Francisco Madrid Calonge en una entrevista personal).

19. Els molinets

    Eren les antigues caixetes que s’utilitzaven per a moldre el gra de café. Preparades perquè emeteren el so corresponent amb l’acció de rodar la maneta, s’aplicaven en la paròdia «Moliendo café», quan sonava la melodia del mateix nom.

20. Orinals

     Objectes de plàstic de color clar s’utilitzaven en la paròdia del «Bidet». Estaven adaptats per a produir la nota que corresponia. Cadascun dels músics que hi intervenien, portava un orinal, que feien sonar en percudir el dispositiu col·locat a l’interior. Mentre la banda interpretava la melodia El baró de Bidet del famós grup català La Trinca, els músics proveïts de l’orinal tocaven i dansaven al voltant d’un gran bidet d’espuma.

Instruments musicals

1. La guitarra

   Un dels músics de la banda ix de la formació i s’asseu al mig del semicercle, cara el públic, amb una guitarra que simula afinar i raspar. Amb música i lletra del tango del mateix nom, la banda executa tots els efectes artístics. Quan el solista fingeix cantar és la trompeta que, amb la sordina, imita la veu de l’artista.

2. La concertina

   És semblant a l’anterior, es diferencia en l’instrument (espècie d’acordió menut) que el músic corresponent simula tocar quan realment és la trompeta amb la sordina la que sona.

3. Acordions/harmònium

    En novembre de 1932, la banda pren l’acord de comprar els instruments per incorporar-los a l’espectacle. Desconeixem les melodies que interpretarien i les paròdies que realitzarien. El que sí que sabem és que no tots els músics sabien tocar l’acordió. Els que de segur sabien eren Alberto Muñoz, Agustí Jorge Requena, Antonio Jorge Penella i Antonio Claverol. Quan els adquiriren, es van fotografiar, el grup amb els acordions, al pati de l’antic cine Faus de Catarroja situat al núm. 60 del Camí Real.

4. El violins

    Preparats per a actuar i no sonar. Els utilitzaven entre altres en la paròdia de «La casita», interpretant El violinista sobre el tejado. El còmic pujava espatarrat sobre la teulada i fingia que tocava l’instrument.

Fotografia de Miguel Marí.

5. Les panderetes

   Instruments de percussió, que portaven adornats amb cintes, amb els quals un grup de músics ballava, votava, percudia… al so de la melodia de Bailemos el bombó. Vestien de frac.

6. El Piano

    El truc del piano era molt singular. Estava construït amb taulers que s’unien amb frontisses de manera que el piano es desfeia i podia tornar-se a refer. Va ser idea de Paco Madrid, Calonge (saxo), juntament amb Pascual Peris Chirivella (clarinet), músics de la banda.

    Madrid, aprofitant que era fuster, construí l’instrument que va pintar Juan Pla, trombó d’Almussafes i músic de la banda.

    No sonava, era suplert per l’acordió elèctric que tocava Pascual Peris. La banda i el director acompanyaven, gesticulaven, posaven en acció… i Madrid, totalment caracteritzat, amb la melodia Las Salinas, de Campuzano, parodiava i realitzava una gran interpretació còmica (hi havia instants en què estava assegut executant el piano sense cadira).

    Arribat el moment melòdic culminant, de la caixa del instrument eixia una rata, molta pols, explotava un coet i eixia fum per tots els racons. Finalment queia a trossos i el còmic agafava el teclat i marxava tot espantat. Va tindre molt bona crítica.

Juan José Claverol interpretant al violí. Fotografia de Juan Pla.

Els monuments

1. «La Giralda»

   Es tracta d’una imitació reduïda de la Giralda de Sevilla. Va ser construïda artesanalment pel fuster José Peris Gradolí, seguint les directrius dels músics especialistes.

   Al mig del redolí, i al compàs del pasdoble amb el mateix nom, anava construint-se i muntant-se, partint d’una base cúbica de la qual sorgien els cossos següents, cúpula i meitat superior.

Una sèrie de politges, que els músics feien rodar, facilitava el sistema d’elevació, de manera que arribava als cinc metres d’altura. Quan més efecte tenia era per la nit, amb la plaça de bous a fosques, ja que el perímetre del monument portava una il·luminació especial que ressaltava el contorn de l’edifici. Les campanetes de la torre voletejaven, de manera que els músics s’ajudaven d’una cordeta de la qual tiraven, però el vertader so el produïen els tubs de metall acoblats a les parets laterals de l’edifici. L’espectacle final era apoteòsic: campanes, serpentines, llums, música… A terres americanes va tindre un gran èxit. Per al trasllat s’usaven base, guies i barres, tubs i accessoris, parets laterals... ocupava quatre embalums que pesaven 182 kg. Amb el temps, s’hagué de modificar, es retiraren els tubs i es substituí el so per noves tecnologies.

      Una anèdota de la Banda va succeir a Paiporta a la plaça de bous de fusta interpretant el truc de la Giralda. El cas va ser que en tractar d’arrematar el monument caigué tota l’arquitectura. El mestre, per demanar disculpes al respectable envià al còmic Agustí Jorge Requena, El tio Faba. Aquest emprant un llenguatge clar exclamà en el barret a la mà dirigint-se a l’autoritat:

«Cavallers, ja l’hem cagat». Ha estat transmesa oralment entre el músics de la primera generació i narrada per Pascual Peris Chirivella.

2. «Los Florones»

   També conegut com «Los Timbales». Es presenten quatre florons, que representaven capolls de flor fets artesanalment de fusta, que fan de recipient d’un timbal, equipats amb dispositius elèctrics i aquàtics.5 Cada floró està constituït per quatre fulles, a manera de pètals, proveïdes de tres bombetes elèctriques i de distints colors, roig, groc, blau o verd. Es col·locaven al mig del rogle i en els vèrtex d’un quadrat imaginari ocupat per la banda. En cada floró se situava un músic, mentre que la resta romanien asseguts a les cadires corresponents i el director executava des de la seua posició natural, al mig del semicercle. El truc s’iniciava amb la interpretació de rhapsody in Blue (Gershwin) i passaven després a la melodia del Scherezade que s’executava amb un clarinet. Al so d’un acord musical de la banda, s’apagaven els llums de la plaça i s’obrien les fulles amb les bombetes grogues enceses, i quedava al descobert el timbal, també il·luminat. Els músics encarregats de tocar –els han iniciat el ritme de bolero i la banda els segueix amb la interpretació del Bolero de Ravel. Com a popurri, el continua amb el Coro de los Peregrinos del Tannhauser, s’apagaven les bombetes grogues i s’encenien les roges. En entrar en la segona part del Tannhauser s’apagaven les roges i s’encenien les blaves. Finalment, i quan passaven a l’Himne de València, s’il·luminen totes les bombetes dels quatre florons i, mecànicament, de cadascun, feien brotar un raig d’aigua que, com un sortidor en forma de paràbola, confluïa en un punt central. El «Visca València» era el remat.

    El 16 d’octubre de 1964 se n’acordava en Junta la renovació, pels problemes que ocasionava el fet de no disposar de pegats per als timbals de la mida dels florons.6

Expositor de la SM l’Artesana. Catarroja. 

Els Florons, plaça Santa maria de Bogotà, 1957.

3. «La casita de papel»

    Paròdia a la qual s’aplica el títol de la música. Consisteix en una caseta feta de panells prefabricats.

La construcció va a càrrec dels músics: parets, balconada, teulada, fumeral –que, preparat anticipadament, expulsa fum per la xemeneia. La il·luminació interior i exterior del perímetre de les portes i balcons dóna sensació d’habitabilitat. A les parets laterals s’incorporen xilòfons que protagonitzen la melodia i que executen els músics encarregats. Amb el temps ha donat peu a variacions com ara «La casita en Canadá», «La casa portuguesa»... El material era el paviment, laterals llargs, laterals curts, caixa... ocupava quatre embalums amb un pes de 90 kg per a traslladar- lo. Per al truc del violinista utilitzaven una casa especial que debía soportar el pes de Mundo el cómic que tocava el violí dalt de la teulada.

4. «Tómbola»

    Estrenat a Barcelona, a la plaça de bous de les Arenes al 1963. A Manizales (Colòmbia), el 1964, apareix amb la variació «Twist-Tómbola»

     Edifici dispost a manera de quiosc, amb sostre de lona, a franges. Als laterals porta penjats objectes diferents als quals s’han acoblat plaques de fusta, xilòfons, que sonen en colpejar los amb els acords de la melodia amb el mateix nom.

   Per al trasllat, els diferents materials anaven col·locats en dos embalums: estructura i cistellot. El pes era de 50 kg.

Expositor de la SM L’Artesana. Tómbola.

5. «La cafetera»

    Aparell que, com el nom indica, simulava una gran màquina de dispensar café. En el truc s’interpretava la melodia Moliendo café. Va ser estrenat el gener de 1964 a la plaça de bous Santamaría de Bogotà.

6. «El submarino amarillo» (1967).

   Construcció artesanal pròpia simulava un submarí militar amb els dispositius de maniobrabilitat i defensa. Adornat amb banderetes, de color groc i dimensions reduïdes, s’introduïa en el rogle empentat per un ajudant, gràcies a unes rodetes que en facilitaven el desplaçament. Mentrestant, la banda vestida de frac, el seguia i l’acompanyava amb la interpretació de la melodia del mateix títol. Als laterals i la popa portava els xilòfons que acompanyaven amb el ritme.

7. «La piragua»

   Construcció artesanal. Era el tipus d’embarcació indígena en la qual se situava el còmic. Arrossegada al centre del rogle, s’interpretava la melodia colombiana del mateix títol, mentre el músic instal·lat realitzava els moviments còmics oportuns i un grup de músics percudia els xilòfons incorporats a la nau. Per al truc del violinista utilitzaven una casa especial que debía soportar el pes de Mundo el cómic que tocava el violi dalt de la teulada.

Plataformes

1. «El sombrero»

   Es fa servir de plataforma per a l’actuació del director que s’ubica a la part superior del barret. Té dimensions gegants i és igual que el que porten els músics. Muntat i folrat amb una espècie de lona, té com a estructura un ferratge que la subjecta i que li dóna forma. La part superior està ocupada pel pis que es recolza en els ferros. Apareix plegat de manera plana al centre d’on actua la banda. Seran els mateixos músics, mentre toquen els que, fent ús amb els peus d’un dispositiu, facen que es despleguen i es munte la copa del barret. En algunes actuacions les lletres «El Empastre» apareixen ancorades en els eixos de l’estructura.

    En aquest truc els músics actuen vestits amb el frac i interpreten Las danzas guerreras del Principe Igor i, en la part apoteòsica, deixaven escapar les serpentines. També es podia acompanyar dels para-sols i les tauletes.

Medellín (Colòmbia). Fotografia de Miguel Marí.

2. «El bombo» 

   Era el que més ocupava. En el truc, com el títol indica, es muntava el bombo (instrument de percussió gegant) a partir de diversos materials (panell, ferratge, paviment…). Situat al centre del semicercle de la formació musical, era el mestre qui, per una escala dalt d’ell, s’ubicava, dirigia la banda vestida de frac i efectuava els rituals. En el truc li aplicaven, per ambientar i interpretar els popurris, els para-sols i les tauletes amb estovalles, a manera de cabaret. En la part final de la interpretació es disposava d’uns mecanismes que llançaven serpentines i adornaven l’ambient, de manera que se’n produïa més efecte.

   Amb el temps evoluciona i, a finals de la dècada dels seixanta, es munta a partir de peces, en forma de gallons, que van quadrant per formar el cercle del pegat. Açò en facilitava també el transport. A la plaça eixia muntat. El material que envoltava la caixa era de plàstic, blau i transparent.

Cali (Colòmbia), 6 de gener de 1964. Fotografia de Pascual Peris Chirivella

3. «La guitarra» 

   És la plataforma que imita la forma i composició d’una guitarra d’amples dimensions. A sobre hi actuaran el director i els solistes. La banda, vestida de campero, desfilava i se situava en semicercle rodejant la guitarra, mentre interpretava la part seriosa de l’espectacle.

4. «El palmito»

   Era un monument que, primerament, es feia servir de plataforma perquè actuara el director o els músics solistes. La base circular, amb una espessor que ha anat variant segons el que es pretenia, portava incrustat i plegat a l’interior el ventall. Solia mostrarse en la part seriosa de l’espectacle, quan la banda anava vestida de campero. Per rematar la primera part i mentre sonava una melodia, Low History, Doctor Chivago… «El palmito» apareixia tot plegat fins que s’incorporava. Tot seguit, es desplegava, i deixava veure el dibuix i colorit, menter iniciava un moviment giratori al voltant de la plataforma que el sostenia. Era el final i, a València, la banda interpretava les notes de l’himne regional.

   El director José Cabo hi va introduir algunes variacions i passà a anomenar-se «El palmito de llum

negra».

Un pasquí de propaganda. Foto grafia de Vicente Esteve.

5. «La pandereta»

    Era un monument que adoptava la forma circular de pandero. Es feia servir de plataforma perquè hi actuaren el director, els músics solistes, els instruments com els vibràfons i altres artistes. Es mostrava en la part seriosa de l’espectacle i els músics anaven vestits de campero o de calanyés. A sobre, l’acordió juntament amb el saxo, feien sonar els famosos fandanguillos. La pandereta ha evolucionat en les dimensions i el conjunt. Així, la veurem amb més espessor. També s’hi acoblaven unes panderetes que utilitzaven els músics tirant d’unes cordetes a l’hora d’interpretar la peça musical. O quan de la cara superior, que es descobria obrint-se seccionada a manera d’estrella i en cada fulla triangular hi anava una pandereta, apareixia una bola giratòria. En aquesta situació, la banda va canviar d’uniforme i ara portaven camisa i jupetí clars.

   El mestre i director José Cabo juntament amb altres músics de la banda (el fill José Manuel, trompeta; Juan Pla, trombó) i el fuster José Peris Gradolí van ser els dissenyadors i creadors de la que s’anomenaria «La pandereta gegant». En un principi, els diferents elements que la confeccionaven (estructura, taules, paviments, ferratges, laterals...) anaven col·locats i distribuïts per al trasllat en set embalums que pesaven 160 kg.

Pasto (Colòmbia), 4 de desembre de 1966. Fotografia de Francisco Tarazona.

6. «L’aparell de televisió»

   És la imitació de la cara d’un televisor de l’època. En un lateral hi havia, simulats, comandaments, botons i tecles que el feien funcionar i acoblar (imatge, so, selecció….). S’aprofitava de plataforma per a l’actuació de músics solistes i director tots vestits de camperos. En el lateral, zona del comandaments, que estava buida, col·locaven els dispositius de control dels aparells elèctrics que usava la banda. El 1969, l’espectacle apareix anunciat a la premsa com «Telefantasía ‘Telediario musical’ con ritmos y melodías modernos».

Les paròdies musicals

    Eren les escenificacions musicalitzades a les quals s’aplicava un truc, ja siga el simple objecte, com les raquetes per a la paròdia de «Santana i el tennis»; ja siga la d’instrument musical com el violí, per al «Violinista en el tejado»; ja siga la cafetera per a «Moliendo café». Es representaven en la segona part de l’espectacle, la còmica, vestits de frac. També realitzaven paròdies donant suport a l’espectacle dels toreros còmics amb intervencions directes o simplement adornant i animant musicalment la faena.

Exemples d’algunes de les paròdies.

1. «El bombo»

   Ha sigut tot un símbol en la banda. Acabada la interpretació d’una peça musical, el músic que el tocava continuava fent-lo sonar. Davant la sorpresa general continuava, però anava augmentant el ritme i la sonoritat. Acabava deixant-lo escapar, rodant l’instrument i perseguint-lo; la resta de músics i el director hi anaven darrere; tots volien posar-hi ordre.

2. «Candilejas»

    Amb la marimba estrella i l’escena d’ambient de platja (Bogotà, 1956). «Cabaret» (Coliseu dos Recreios, Lisboa, 1957)

   Recinte transformat amb taules i canelobres, mitjanament il·luminats i que sembla ser una sala nocturna en la qual la banda interpreta melodies romàntiques.

Fotografia que es conserva a l’expositor de la SM l’Artesana de Catarroja.

4. «Carrusel deportivo de fútbol» (1960).

5. «La colmena»

   Amb abelles de fantasia i música d’il·lusió. Va ser estrenada a Bogotà el Nadal de 1964. Possiblement en aquesta paròdia s’incorporara el truco del caçapapallones.

6. «Los Beatles»

   Recordant el famós grup musical anglés amb les cabelleres i la música corresponents. També s’estrenava a Bogotà, el 1964.

Parodiant els Beatles. Plaça de bous de València, 1974.

7. «La banda borracha»

Amb el truc de les botelles i la melodia del mateix nom.

Durant la festa del capità, executant la paròdia.

 Fotografia de Pascual Peris.

8. «¡Adiós, amigo!»

Amb la qual van gravar disc i programa de televisió.7

9. «Travolta»

  Amb música de rock, on el còmic Paco Madrid Calonge, creador de la paròdia, cantava emulant l’artista americà en la pel·lícula Grease mentre un grup, sense la jaqueta del frac, ballava al ritme de la música.8

Interpretant la paròdia «Travolta» a la plaça del Mercat de Catarroja, 1982. 

Fotografia de Chulvi. 

10. «El barón del Bidet»

Amb orinals i el bidet, interpretant la melodia de la cançó.9 Les paròdies han canviat de nom, títol i de melodia; s’han adaptat a l’atracció del moment, han adoptat el referent més popular i que més atrau l’interés del públic. El que ha variat molt poc han sigut els trucs que han emprat i que s’han anat acoblant a la paròdia corresponent.

   Així veurem que el truc de les raquetes ha passat pel ping-pong, «Santana i el tennis»…

  O «La casita» que es va iniciar sent de de paper i ha seguit al Canadà i en «El violinista en el tejado». O amb les escopetes, la instrucció militar,  «Nuevas armas en Vietnam»,  «Las metralletas musicales». O amb les botzines en «Viaje con nosotros», «La felicidad en autostop».

    Per la singularitat, en presentem i comentem:

    «El toro humano/pantomima», amb l’assessorament dels familiars del Fuster i creador José Peris. També anomenat «Cap de bou». Al principi estava fet artesanalment amb paper modelat, cap i coll. A la cara, el ulls eren de cristall i al cap les banyes, naturals. El seu tamany i disposició facilitava una bona maniobrabilitat. Una tela negra permetia cobrir la parella de músics/toreros que portaven endavant la paròdia. Amb el temps s’ha mantingut, però adoptant els canvis que han millorat el cap de l’animal. L’anterior estava supeditat al material que el formava i en els trasllats sofria desperfectes. L’espectacle consistia en el següent:

     1. Enfrontar-se a un animal vertader, enganyant-lo, jugant amistosament i fent de mans. És el que es representava als inicis. A terres valencianes apareix anunciat a la plaça de bous de Vinaròs l’any 1928. Es va presentar a Califòrnia (EUA) durant el primer viatge que feren a Amèrica (Mèxic, 1934-1935). Posteriorment, a les places de bous i al circ.

     2. Parodiar l’animal. Encara que la legislació sobre l’espectacle taurí no facilitava les coses, la paròdia va continuar. Ara seran els toreros o els músics que, fent de bou, munten l’espectacle, uns amagats a la tela i un altre fent de torero (Paco Madrid feia de torero). Mentrestant, la banda amenitzava la faena amb pasdobles, melodies populars, o algun vals, cuplet... L’any 1987 són els nans els que simulen que fan la part i la sort taurina (posar banderilles, torejar de capot i amb muleta, matar...); i els toreros còmics (els germans Canuto), els que donen vida al jònec amb tota classe d’accions plenes d’humorisme i comicitat (el bou es riu, s’asseu, es burla, bromeja…). La paròdia acaba amb la mort de l’animal d’una manera sorprenent.

L’espectacle.

    La banda oferia dues modalitats d’actuació: en concert o en correguda de bous.

    El primers concerts estaven confeccionats per popurris10 , set executats quan només actuava la banda, en dues parts separades per un descans. Amb el temps, han anat evolucionant i incorporant- s’hi els trucs, ja siga el monument, ja siguen els objectes instrumentals o altres.

    La banda podia actuar en tot tipus d’espai amb unes mínimes dimensions i condicions. Així doncs, ho farà al carrer, a la plaça del poble, al camp de futbol, al circ, als escenaris de teatres, sales, salons, a les pèrgoles, a les pistes de poliesportius, a les places de bous, a la proa o popa del vaixell… adaptant l’actuació a l’espai de què es disposava.

     En les corregudes la banda formava part d’un espectacle taurí, on era imprescindible la participació dels toreros còmics i torejadors de jònecs. El lloc d’actuació eren les places de bous o un espai condicionat i tancat per al toreig. El programa es dividia en diverses parts on cada protagonista desenvolupava el seu repertori. El Empastre, com a tal, actuava en dues ocasions separades entre si, a més de les paròdies dels toreros còmics i en la desfilada final.

     Els primers anys la Banda presentava l’espectacle vestida amb jaqueta negra, camisa i pantaló blanc i barret de palla dur amb el nom «El Empastre» a la veta11 . Posteriorment (1933) adoptaren el frac verd.        Tant en la modalitat de concert com la de correguda de bous, l’espectacle que s’ofertava es dividia en dues parts: la seriosa i la còmica. Per a la primera acordaren l’any 1956 una vestimenta campera, amb jaquetilla torera i «sombrero cordobés», i que en el temps ha evolucionat. Per a la part còmica han continuat sempre amb el frac tant característic.

    L’espectacle s’iniciava, si el lloc ho permitia, amb el desfile de la banda. Se solia interpretar un pasdoble: Gallito o En Er Mundo.

     La banda hizo su aparición en la arena tocando un bello pasodoble.

   La banda… una cosa que casi todos vamos olvidando, aplastados por tanta televisión, tanta radio, y tanto disco…arte dehumanizado. La banda con sus profesores, que sienten lo que tocan, es algo que llega muy hondo al que escucha.

El Tiempo, Bogotá (Colombia), 25 de octubre de 1954

Pasquí de propaganda de 1973 on s’anuncien l’espectacle i les paròdies. 

Document de Vicente Esteve

     Situada al centre, en posició de semicercle i drets, començava l’actuació12 a base de temes espanyols: fandanguillos, jotes, populars; i mexicans, les ranxeres… amb solos de saxo i trompetes. Es solia col·locar algun monument de plataforma com la guitarra, la pandereta…i facilitar la posició del director o els solistes. Acabaven desfilant amb la interpretació d’un altre pasdoble (España Cañí…). Era la part seriosa, «Brisas del abanico español», amb el Palmito com a tarima, o «La Estampa Andalusa» amb la Guitarra o la Pandereta. I El Empastre, amb el nom en el programa de «Los Chavalillos», els encarregats d’interpretar i representar-la.

     En la part Còmica i revestits de frac, es situaven asseguts a les cadires, després d’haver-se presentat desfilant als aires d’un altre pasdoble, Pepita Greus,13 Churumbelerias... amb el que efectuaven evolucions i moviments…, era el moment d’interpretar els famosos poutpurris acompanyats dels gestos i mímica que tanta gràcia despertava. En esta part introduïen els trucos que realçaven la singularitat i simpatia de l’espectacle. Per acabar i de vell nou desfilaven al so d’un altre pasdoble.14

    Finalment, i si actuaven en una correguda, amenitzaven amb música l’actuació dels toreros còmics. En un principi i amb Llapissera hi havien músics especialistas15 que torejaven, lidiaven i mataven el jònec. El director arribava a muntar els lloms de l’animal i dirigir la banda des d’aquesta posició, sempre ajudat pels toreros. Quan encetaven les paròdies16 la banda recalçava l’actuació amb música de vals, d'aires andalusos, pasdobles... A la mort de l'aninal i en l’arrossegament, l'acompanyaven amb una marxa fúnebre.

    Els espectacles es donaven per finalitzats amb la interpretació del pasdoble «Valencia» de Padilla, i sempre adaptant-se al folklore regional.

Document de Manuel Català Ferrer.

La correspondencia de Valencia, 18 de gener de 1932.

     El 12 de novembre de 1968 i en Junta general s'acordava la compra de micros que facilitaren l’audició dels efectes musicals i la confecció d’un nou xilofón.

     El número de vint-i-dos músics, que en principi participaven, per imperatius organitzatius, econòmics i de contracte, començà a reduir-se. El viatge que faran a Amèrica la temporada 1970- 1971 seran dèneu: apoderat, director i dèsset músics. El 1982 seran setze, apoderat, director i catorze músics. En 1998 n’eren tretze tocant. El 2000, baixà el teló.

Document de Consuelo Peris Alapont.

Plaça de bous Nuevo Circo de Caracas (Veneçuela),

 3 de febrer de 1955. Document de Consuelo Peris.

Concert en el Gimnasio Olímpico de Cali (Colòmbia), 

de desembre de 1954. Document de Consuelo Peris.

1 Diario independiente de la noche del 27 d'agost de 1929 en entrevista de Maese Reparos al primer director d’El Empastre, Filiberto Rodrigo.

2 Del «Diario de viaje de José Almarche Alapont», músic de la banda, citat al llibre de P. Llorens.

3 Informació facilitada per Vicente Esteve Ramírez, saxo tenor de la banda.

4 José Peris Gradolí era el fuster i al seu taller del cantó del carrer de l’Alqueria de Catarroja s’han elaborat els trucs i monuments. Son pare ja els confeccionava: «La Giralda», «Els florons», «Els violins…», «Con cuatro rayas y dos explicaciones… nos comprende a les mil maravillas». J. Marí. Las Provincias, 5 d’agost de 1970. Sebastián Verdeguer Alabau era el ferrer. Salvador Peris Salanova era el pintor (també va pintar Juan Pla, d’Almussafes, músic de la banda). Ramon Marzal Alcañiz era l’electricista. Tots quatre de Catarroja.

5 Tant els objectes com els instruments han estat arreplegats del llibre Aquí, El Empastre… de P Llorens, llevat del piano, les aixades, els poals i els orinals que són posteriors. Disposava d’un recipient on es combinava l’aigua amb l’aire. Un músic era l’encarregat de petjar un pedal que feia funcionar la bombeta i expulsava l’aigua del dipòsit a l’exterior i amb força. No era gaire fàcil regular la direcció d’eixida del líquid. El raig no sempre arribava on es pretenia i mullava allò que no corresponia: director, músics, instruments… Això també ho interpretava el públic còmicament.

6 El conjunt del truc estava compost de pètals de fusta, pedestals, timbals, recipients amb un pes de 206 kg i que necessitava cinc embalums per al transport.

7 Posteriors a l’edició del llibre biogràfic.

8 Posteriors a l’edició del llibre biogràfic.

9 Posteriors a l’edició del llibre biogràfic.

10 Els primers estaven confeccionats per temes de sarsuela de J. Serrano. En l’actuació a Russafa el 28 de desembre de 1925 ho feren en segon lloc, compartint l’espectacle. Van interpretar quatre popurris. (La correspondencia de Valencia del 28 de desembre de 1925).

11 Uniforme que porteven en la primera actuació a Russafa el 28 de desembre de 1925.

12 Si estaven a terres americanes, respectuosament es llevaven el barret, el dipositaven a terra enfront de cadascun i tot seguit interpretaven l’himne nacional del país.

13 El primer pasdoble que van interpretar va ser Pepita Greus, de Pérez Choví. En l’edició impresa informava «gran éxito de la famosa banda El Empastre»

14 El mestre i director Perfecto Artola, amic de Miguel Chirivella, tuba de la banda, va escriure el pasdoble Gloria al pueblo de Benassal, 1930, i el va dedicar a la banda perquè el va interpretar en les desfilades finals durant més de vint anys (Gloria al pueblo de Benassal. Pequeña historia del pasodoble, R. Monferrer, 1993).

15 Possiblement toreros revestits de músics.

16 Una de les primeres i més famoses paròdies va ser «El toro humano».