LA VESTIMENTA D’EL EMPASTRE

JUAN ARTOLA

Els principis (1915-1925)

   L’Agrupació musical sempre ha tingut clar que havia de distingirse d’una manera senzilla, però notable. Era la paradoxa del que anaven a interpretar i les maneres d’executar-ho. D’allò clàssic i seriós, amigat i compartit en la melodia popular, teatral i de moda. I calia reflectir-ho al primer colp de vista. Havien de passar-s’ho bé, sentir-se bé. Així és com van iniciar el seu pelegrinatge artístic, elegint un barret, símbol juvenil de la societat benestant de l’època, per identificar-se i donar-se a conéixer. A la veta i en majúscules, la seua marca, El Empastre.

La primera actuació reglada 

Barret de palla dur, de moda a l’estil M. Chevalier. Fotografia de Vicente Esteve Ramírez.

    Quan eren contractats per actuar en un teatre de la capital, la seua aparició en l’escenari havia de ser formal, però mantenint els principis del que pretenien: la comicitat musical seriosa. Per a la qual cosa, i en la sastreria del senyor Fuster aValència, es van confeccionar a mida els primers uniformes.

    Els músics, amb jaqueta negra, camisa i pantaló blanc. Llaçada negra al coll de la camisa i una flor blanca a l’ullal de la jaqueta. Es manté el barret de palla dur, però la veta o cinta amb el nom és més ampla. Les sabates, negres.

     El director portava ulleres, bigot i perilla i barret de copa alta negra.

Vestimenta del director

     I, caracteritzats i pintats, com ells solien fer, presenten l’espectacle el 28 de desembre de 1925, Dia dels Innocents, al Russafa, de València.

Els primers canvis

    Prompte, i donat èxit de les actuacions, van començar a adaptar la vestimenta, destacant-la més, si cal, a allò que volien fer: arribar al públic i trencar esquemes. D’aquesta manera la jaqueta sofreix un canvi radical, més senyora, i es converteix en frac.

    El 1927 vesteixen esmòquing negre, jupetí negre, corbatí i no llaç. El barret, canotier francés sense veta, un poc més alt i amb una espècie de ploma decorativa en el lateral. S’hi incorporen les sabates negres ballarines, amb calcetins blancs. I el 1930, a la plaça de bous de Guadalajara, ja se’ls veu amb un barret de copa alta i negra. La Libertad, diari de Madrid, en l’article que publica el dia 1 d’agost de 1930, en la columna «Cosas de toros en Madrid», explica l’actuació a la plaça de bous de la capital i, a més a més, ens detalla la nova vestimenta de la banda:

Fotografia d’Aquí “El Empastre”.

Al pati de l’antic cine Faus de Catarroja, al núm. 60 del Camí Real, 1933.
Foto cedida per Pascual Peris Chirivella.

Fotografies de Maria Àngels i Jaume Jorge (Picassent).

Nuevos fueron los uniformes que vistieron los profesores de la banda: esmoquin verde con vueltas blancas, sombrero hongo en la misma combinación y zapatos de charol.

    Amb motiu de l’adquisició dels acordions es van fotografiar, deixant testimoni de la vestimenta i els instruments. Barret negre bombat, pantaló blanc i sabatilles toreres negres, deixant que es veieren els calcetins blancs.

Buscant la personalitat

    Vestimenta i personalitat. Havien trobat el que els hauria d’immortalitzar. Colors, peces de roba, calçat, barrets… I en la Junta General de la banda, celebrada l’11 d’octubre de 1933, s’acceptava la proposta de la Directiva:

     El director: de frac negre i barret de copa alta i negra.

    Els músics: pantaló blanc i jaqué verd, amb barret de copa alta que seran els precedents de la vestimenta que caracteritzarà la banda i amb la qual actuarà sempre en la part còmica de l’espectacle, en desfilades i cavalcades. Però encara se’n produirà algun canvi.

Plaça de bous de Bogotà temporada 54-55. Fotografia de la família de F. Marí

Fotografia de Consuelo Peris  Alapont.

 

   Contractats per a actuar a Mèxic durant la temporada 1934-1935 utilitzaran els dos uniformes o vestimentes: la del frac verd amb el barret de copa alta i la de la jaqueta negra amb el barret bombat.

   A principis dels anys quaranta havien recuperat el típic barret dur de palla, i havien deixat de banda el barret de copa alta i el barret bombat. Ara ja la banda ja té l’uniforme més representatiu, que serà la vestimenta que els caracteritza fins al final de l’agrupació.

    Per al segon viatge a terres americanes, durant la temporada 1954-1955, adopten un uniforme senzill i còmode per a executar una part del programa: una espècie de brusa fina de color clar i coll alt. Sembla que no va tindre massa èxit. No obstant això, el director continuava de frac amb colors clars. I, ajustant-se al programa que interpretaven i per tal de diferenciar visualment i plàstica les parts de l’actuació, en la Junta celebrada el 3 d’agost de 1956 es pren l’acord d’adquirir, per donar més varietat a l’espectacle, el vestit campero, amb el qual interpretaran la part seriosa, la primera part. Estava format per una torera, pantaló ajustat per d’alt de la cintura i barret cordovès, tot de color gris. Les botes, camperes.

Pascualet d’Almussafes, Pascual Peris, Garceran d’Almussafes, Juan Crespo de Picassent, moments abans de l’actuació en terres americanes,1956. Fotografia de Pascual Peris Chirivella.

      Al anys seixanta i cercant innovar i destacar, se’ls veu actuar amb una vestimenta singular i amb molt de colorit, del tipus calanyés. En l’estil campero, el músic vestia amb torera de vellut roja i solapa blava, brusa blanca, pantaló marró clar i barret calanyés de vellut blau. El director portava torera blava i barret roig. Com a ornamentació, en la torera, portaven una espècie d’arbocer, els músics blaus i el director roig. Les botes eren camperes de color.

       El periòdic El Tiempo de Bogotà, en la crònica que fa sobre l’actuació de la banda a la plaça de Santamaría del dia 2 de gener de 1964, ens contava el següent: «primero con el bello uniforme de calañés y chaquetilla de terciopelo, y después con el tradicional, de canotier…»

       De bell nou, els veiem uniformats, en les fotografies, per terres americanes amb una altra modalitat de vestit campero. Amb una torera blava sense coll, amb incrustacions platejades en mànegues i botonadura en forma de triangle simètric. Pantaló per dalt de la cintura, botes camperes de color i el barret cordovés. Músics i director han intercanviat els colors en relació amb la vestimenta anterior, de tipo calanyés.

       El 1976, i en aquesta simpàtica foto s’observa un gran canvi en relació amb els equipatges anteriors. La tela més fina, el mono de color clar torrat més funcional, amb camisa de color rosa, també clara, i un barret cordovés escandalosament roig. En aquest conjunt calcen sabates negres.

 

Coliseo Pasto (Colòmbia), 4 de desembre de 1966. A la pandereta, com a tarima, Luis Peiró, Manolete, amb el saxo i Pascual Peris Chirivella amb l’acordió, interpretant un fandanguillo. Foto de Pascual Peris

   

   El 1980 contracta El Empastre l’empresari Arturo Castilla. Per a ell actuaran en el Gran Circo de Madrid, a la ciutat de Brussel·les, durant Nadal i Reis, desembre de 1980 i gener de 1981. Per a l’espectacle, en el qual intervenien un grup de músics com a orquestra, anaven equipats amb: torera roja amb gorgeres i coll obscur, corbata i barret roig, pantaló alt i negre, camisa blanca amb volants. Als peus, botes camperes de color. El director portava una torera verda i un barret negre.

Desfilant a la plaça de bous de Saragossa amb José Cabo com a director, Pepet, el Corretger.

 

    Uns anys després, duien la mateixa vestimenta.

   El 1990, en l’actuació a Madrid amb els «pequeños», iniciaven l’espectacle amb una desfilada. La vestimenta, encara que conserva colors, és més funcional, no s’arruga, la tela és de fibra i no pesa. El director porta una brusa fina de color blau cel amb estreles daurades estampades, barret verd bombat, pantaló negre, camisa blanca, calcetins blancs i ballarines negres. Els músics vestien brusa fina roja amb estreles daurades estampades; barret cordovés roig; pantaló blanc, camisa i calcetins blancs.

A la plaça del mercat de Catarroja.Paco Bort d’alt del palmito interpretant el solo d’un fadanguillo.

L. Berbis, F. Sánchez Manzaneque, J. Pla d’Almussafes. A l’espera d’actuar.
Fotografia de J. Pla

La banda al pati de la plaça de bous de València, 1968. Fotografia de Francisco Tarazona.

Gravat a Medellín (Colòmbia) el 1971. En la caràtula del LP apareixen fotografiats en color,
amb la vestimenta tipus campero i el barret cordovés.

     Però el que no ha canviat i s’ha mantingut fins al final ha sigut l’equip que féu famosa la banda d’El Empastre: els colors verd, blanc, roig, negre… als quals ha anat sempre associada i que han estat inconfusibles i sols en veure’ls ja se’ls reconeixia, perquè portaven el segell de la personalitat, de la comicitat seriosa, de l’elegància i de l’art i la música que ells, només ells, han sabut manifestar, participar i mantindre.

Desfilada de festes a finals dels anys huitanta.

Desfilada de festes a finals dels anys huitanta.

Última etapa. Dècada dels noranta. Desfilant pel carrer. 

Fotografia de Tomás Alemany.