JO TAMBÉ SÓC UN EMPASTRAT

Xavi Bellot

    El records de la meua infantesa estan lligats a El Empastre. No podia ser d’una altra manera: vivia enfront del seu local d’assaig i, per si això no fóra prou, tenia la història més gloriosa de la banda vivint a casa. El iaio Paco, el Parrandol, va viure l’època daurada de la banda, quan viatjaven a Amèrica i restaven fora del poble durant llargs mesos, per a glòria de Catarroja i desgràcia de tota la família que deixaven ací.

    La casa d’El Empastre, que encara manté el cartell dels anys gloriosos amb el primigeni telèfon 119 que, vés a saber per quines coses, sempre generà en mi l’atracció d’allò antic: fa trenta anys els telèfons del poble ja tenien set xifres, i veure en el cartell de davant de casa un número tan curtet em feia prendre consciència que davant meu tenia un pedaç d’història.

    El local estava, i encara està, al carrer de l’Alqueria, que durant molts anys portaria el nom de Serrano Súñer, el cunyadíssim del dictador i reconegut filonazi sobre el qual jo sabia ben poc. Aquell carrer, a banda d’El Empastre, tenia diversos punts calents, començant per la fàbrica de mobles de Sargues, que ocupava una illa sencera de cases, les escoles velles on va estudiar tota la xicalla del barri de pre i postguerra; la tenda d’Arturet on ens proveíem de tots els queviures, el rostidor de pollastres, la lleteria, les haques, les gallines al pati de les cases, els colomers... Un carrer de poble que, a més, comptava amb la visita del camió cuba que portava aigua potable i del venedor

de peix fresc de l’Albufera. Una estampa que va anar esvaint-se amb el pas dels anys, sobretot durant els primers huitanta, com també ho faria El Empastre.

     Però quina banda havia sigut El Empastre! Mèxic, el Perú, Veneçuela, els Estats Units, Puerto Rico, Equador, també Portugal, França, el Marroc... Tots aquells països estaven en el mapamundi imaginari dels catarrogins gràcies a la seua banda més universal, amb permís, és clar, de l’Artesana. Entre tots, però, hi havia Colòmbia, que podríem dir que era la segona pàtria d’El Empastre. No debades, una de les peces que forma la banda sonora de la meua infantesa és Manizales, el pasdoble creat en homenatge a aquella ciutat colombiana. El iaio em va parlar moltes vegades de Colòmbia i de les glòries d’El Empastre al país, de manera que, per a mi, Bogotà, Cartagena o Manizales eren mots molt propers. En aquells moments ja no participava activament en El Empastre: de fet, va deixar la banda en complir 65 anys. És a dir, quan jo vaig nàixer.

    A banda d’aquelles històries de les gestes musicals d’un grup de valencians mar enllà, estaven tots els records que omplien la casa familiar: l’uniforme verd amb barret a joc que era distintiu de l’agrupació, centenars de fotos a tots els països on van ser presents (amb imatge inclosa amb Joan III a Portugal) o, fins i tot, els objectes que mai no s’havien vist al poble i que, gràcies a tants viatges, arribaven dins les maletes dels músics, com ara un menut caiman dissecat (!) o la primera tele (en blanc i negre, evidentment) que hi va haver al veïnat. Però, sobretot, estaven els trombons del iaio, que ben complits els 80 encara feia sonar, amb sordina o sense, fóra el de vares o el de pistons. A nosaltres sempre ens feia més gràcia el primer, de tan gran i espectacular com era.

    Gràcies a les seues adquisicions mar enllà, el iaio em va ficar el cuquet de la numismàtica i la filatèlia. Tenia a l’abast monedes i bitllets de tots els països per començar una col·lecció que, desgraciadament, es va quedar en un estat iniciàtic. Dels segells, se n’encarregaven ma mare i mon tio, també membre durant una bona temporada d’El Empastre, amb electrocució inclosa per culpa d’una guitarra elèctrica... Ells eren qui rebien les cartes que el iaio els enviava des de mar enllà. En aquells anys no hi havia ni telèfon a la gran majoria de les cases, de manera que l’única manera de comunicar-se (a banda de les caríssimes conferències amb els escassos telèfons del poble) era mitjançant el correu. I si era des d’Amèrica, el correu aeri, amb sobres i segells especials per allò de la rapidesa extra. Vaig heretar aquesta col·lecció, que es va fer malbé en una de les habituals inundacions que patia fins fa ben poc el carrer de l’Alqueria, i que també afectaven la casa d’El Empastre, amb estris i persones incloses, que tractaven de salvar instruments i partitures de la puntual gota freda de tots els anys.

     Els meus records no es limiten, però, als efectes de l’oratge, per fortuna. Dissabtes de matí tocava assaig. Quan era menut això m’importava ben poc: la música (estrident, perquè l’acústica d’aquella casa vella era infernal) formava part de les meues rutines infantils i era part indissociable de la vida del carrer. Ja d’adolescent funcionava com a precís i terrible despertador, perquè la música de banda mai s’ha barrejat bé amb els noctàmbuls i els efluvis etílics propis de la joventut.

    En una d’aquelles, el iaio em va descobrir un secret que s’ocultava a la part de dalt de la casa d’El Empastre: «La Giralda», el monument metàl·lic que muntaven en cada plaça on actuaven. L’estructura metàl·lica feia molts anys que estava emmagatzemada i oblidada en aquell primer pis de la casa de l’Alqueria, juntament amb molts altres records que acumulaven tants anys com pols. El iaio em deia que, encara que volgueren, ningú no podria armar-la de nou, de tan complicat que era el mecanisme. No sé si era així, però el ben cert és que mai no es va tornar a exhibir. Eren els anys huitanta i la glòria associada a aquell monument de ferro quedava molt lluny.

    No debades, El Empastre dels anys huitanta era, certament, crepuscular, una ombra del que va ser, que amb prou feines aconseguia contractes per a tocar a les placetes dels pobles, gràcies en part a la glòria que portava darrere. Per això, el dia que ens van dir que el programa Vivir cada día de Televisió Espanyola venia a gravar un dels seus mítics docudrames es va armar ben grossa al carrer. Tots els veïns participàrem en el rodatge, que també va envair ma casa amb metres i metres de cables per alimentar la il·luminació i que, un mes després, es va traduir en una factura elèctrica de dimensions considerables... Però això importa ben poc: els veïns i els amics d’El Empastre estaven encantats, i el iaio el que més, juntament amb uns quants veïnets que, anys més tard, s’acabaren dedicant al periodisme. No sé si va ser un detonant, però qui sap.

Façana de la casa, amb el cartell

anunciador, on la banda treballava, al

carrer de l’Alqueria 19 de Catarroja.

    Allò va ser, possiblement, l’últim raig de lluentor d’El Empastre, que va acabar els seus dies amb la seua història desdibuixada pel pas del temps, la implacable acció de la fisiologia humana i la derrota d’un espectacle que ja no era, a ulls de la societat dels huitanta i els noranta, gens atractiu.

      Han passat molts anys d’aquells dies. Pocs rotagonistes hi queden, tot i que la casa aguanta, paralitzada en el temps, al número 19 del carrer de l’Alqueria. Qui sap si a l’espera de la piqueta o d’una rehabilitació que faria justícia amb la glòria d’una agrupació musical que va portar el nom de Catarroja arreu del món. I que, almenys en el meu cas, em va acompanyar durant la meua infantesa i forma part de la meua història familiar: del iaio, de mon tio, de ma mare, de mon pare. En tant que Parrandol (el malnom de la família), jo també sóc un empastrat.

Per a tota la vida.

.