CORRIEN ELS ANYS CINQUANTA

ALBERT HERNÀNDEZ I XULVI

    Corrien els anys cinquanta, però semblaven molt més lents per als meus amics i jo. Teníem aleshores les il·lusions dels xiquets de deu o dotze anys: els dies de Pasqua, els bous per Sant Miquel, les pel·lícules dels cinemes Chepa, Faus i Serrano, però també anàvem a nadar a l’estiu a la piscina Hervás, tan emblemàtica i coneguda per tots els pobles de la rodalia, o al port de Catarroja, exactament al partidor on l’aigua estava tan clara que podien veure’s les pedretes i les petxines del fons, o al motor de Naia, on els llauradors portaven els cavalls a rentar-los i, per descomptat, els jocs de temporada al carrer, com el pic i pala, les trompes, els canvis de tebeos. Després de sopar, amb el mos en la gola, jugàvem a conills amagar. Al matí, amb canyes verdes, solíem matar els parotets que volaven pels carrers, sobretot quan les dones arruixaven les voreres davant de les façanes. En aquest context, recorde la plaça de l’Ajuntament amb la font al centre, on els xiquets pujàvem fins a dalt i on se celebraven els esdeveniments principals, com l’acomiadament de les famílies dels llauradors abans d’emigrar a Santo Domingo, que eren acompanyades per llargues misses de campanya i, com quan la nostra banda internacional El Empastre se n’anava a fer una gira, pràcticament per quasi tots els països hispanoamericans. Era l’època en què el senyor alcalde, Alfredo Alapont Borja, des del balcó de l’Ajuntament en la mateixa  plaça de la Llotgeta, es dirigia als veïns del poble, després d’anunciar, més o menys, el programa de festes. Aleshores, va seguir explicant «Tenim un problema que posa en perill el pressupost d’aquest any perquè s’ha de netejar la riba del barranc». Unes veus exigents van sorgir de la multitud cridant: «Volem bous!» I l’alcalde, en adonarse’ n del que preferien, preguntà: «Voleu bous?» I la gent del poble des de baix del balcó responia: «Sí!» L’afirmació era esperada i sabuda quan després l’alcalde com en altres anys declarava: «Bous tindreu!» Òbviament, aquelles paraules pronunciades per la màxima autoritat eren acompanyades amb grans aplaudiments.

    El mes de setembre, després de la sega de l’arròs, com una tradició, sobre la una de la vesprada en eixir de l’escola, els amics ens reuníem a la mateixa plaça, i recorde, quan l’alcalde Alfredo Alapont, que era un home bastant corpulent, apareixia amb un cigar en la boca i un barret de palla, muntat en un bon cavall ornamentat com l’ocasió requeria caminant a pas lent, i els xiquets, i també els majors, hi anàvem darrere pel carrer de l’església de manera festiva cap al mercat, i prop d’allí s’encontrava el descampat anomenat El Xarco, en el qual instal·laven una plaça de bous de fusta bastant gran. S’hi celebrava a aquesta hora la vaqueta de la prova. Em ve a la memòria el bou trenca barreres que el ramader Vicentet, el del Puig, portava quasi sempre. El bou tenia l’habilitat que, després de donar diverses voltes per l’arena, li faltava el temps per a derrocar alguns pals que servien de barrera, això produïa pànic i rialles a la vegada, però també solia donar algun rebolcó que altre, fins i tot els que eixien a rodar les vaquetes.

    Allí, en aqueixa plaça portàtil, va ser quan vam veure per primera vegada els amics i jo la mítica banda internacional El Empastre i admiràvem bocabadats la imitació de «La Giralda», un dels millors trucatges en jocs i llums. Una estampa andalusa, en aquest número vestien amb el vestit típic i la introducció musical impactava amb Capricho español de Rimski Kórsakov i de manera suau desplaçaven amb precisió les notes a la Sevilla d’Isaac Albéniz en el canvi perfecte d’unes melodies amb la mestria i facilitat dels bons professionals. A continuació, en la part còmica ara vestien amb el frac de color verd, corbata de llacet i el barret canotier de la moda dels anys vint i, sobretot, el sentit de l’humor que desprenien els músics amb la ironia amb què tractaven al carismàtic mestre Alberto Muñoz,

de manera burlesca. No hi havia dubte que aquestes escenes també tindrien gran èxit a l’altra part de l’Atlàntic.

    Particularment, tinc una anècdota inoblidable, va ser per eixos primers anys de la dècada dels cinquanta que vam veure els meus amics i jo al cinema Faus una pel·lícula que als xiquets ens va agradar moltíssim, de la qual també col·leccionàvem cromos en àlbums, es tractava de Robin de los bosques protagonitzada per Errol Flynn i Olivia de Havilland. Mon pare era amic del gran artesà José María Peris, que era qui realitzava pràcticament tots els trucatges que necessitaven els membres de l’agrupació musical per tal d’emocionar gratament els espectadors que admiraven les seues originals posades en escena. Com que als xiquets d’aquells temps ens mancaven els joguets i érem molt imaginatius, vaig pensar que aquell home podia fer-me un arc com el de Robin i vaig començar a donar-li la tabarra a mon pare. Ell, amb tota la paciència, li va ensenyar un cromo a l’artesà on apareixia Errol Flynn tensant l’arc apuntant una diana. Uns dies després jo presumia de tindre el millor arc que mai no vaig poder imaginar, la imitació era tan perfecta que vam tornar a veure la pel·lícula una volta més. L’arc era igual, la mateixa forma, la grandària, però pense que, fins i tot, millor, ja que estava tensat amb una corda finíssima de guitarra. Les fletxes eren canyes de les eixides dels castells de focs artificials. Els meus amics i jo vam jugar molt de temps amb aquell arc tan especial, que va quedar oblidat una vesprada al barranc de Massanassa.

    La banda internacional El Empastre, moltes vegades a través dels anys va incorporar músics joves, amics nostres, que tindrien l’oportunitat de veure món, i per aquest motiu els admiràvem, com ara Francisco Tarazona, Pasqual Peris, Vicente Esteve, Antonio Alapont, Antonio Guillem... perquè havíem anat junts a l’escola pública de don Ignacio i don Andrés, que estaven situades a la plaça Vella en un primer pis, a la mateixa escala, una enfront de l’altra. Ells, després de classe, ja anaven a aprendre solfeig a la Societat Cultural ABC on Antonio Díaz, Tonico, el músic que impartia les classes, els infondria l’amor per la música. Després, cadascú triaria un instrument, i es convertirien en bons professionals, recorrerien països que tots nosaltres no coneixíem. En tornar de Sud-amèrica ens contaven les coses més exòtiques que es poden imaginar i que ens semblaven una gran aventura, de com els admiràvem a tots ells en aquelles terres i els personatges de diferents nacionalitats que hi van conéixer; en les seues explicacions hi havia molta qualitat humana. En la ment dels catarrogins hi ha figures emblemàtiques, com els directors que al llarg dels anys anaven canviant: Filiberto Rodrigo, l’esmentat Alberto Muñoz, Manuel Catalá, Antonio Claverol... Seria difícil anomenar-los tots i cada uns dels que destacaven en les manifestacions artístiques. O també els extraordinaris toreros còmics que els acompanyaven, com Rafael Pascual, el valenciano, o Angel Villaverde, Don Canuto, els noms dels quals sempre aniran units a El Empastre. Eixe temps, eixos anys eren el nostre microcosmos d’innocència que, a poc a poc, va anar eixamplant-se, però serà sempre nostre mentre el recordem.

    Fent un salt en el temps, aquells joves músics que van pertànyer a la banda internacional d’El Empastre seguiren amb les seues respectives carreres musicals, i es van convertir en mestres i compositors de bandes importants per tota la geografia espanyola; van ser professors en orquestres simfòniques, en l’Orquestra Nacional, bandes militars, la Banda Municipal de València i també en la de RTVE; van ser professors en els seus respectius instruments i impartint la seua sapiència als alumnes. Són, ara com ara, una mostra important de grans músics internacionalment, i és molt difícil enumerar-los a tots.

    No vull oblidar-me d’en Juan Marí, músic i representant d’El Empastre. Una de les seues composicions

més populars, escrita per ell i reconeguda ha sigut el pasdoble La feria de Manizales, que ha quedat com a himne d’aquella fira singular. Tant és així que, a finals dels anys noranta, Juan Marí va ser requerit pel govern d’aquella ciutat per a fer-li entrega d’una alta distinció. En la mateixa dècada, Juan em va proposar fer una recopilació d’un material que guardava de pel·lícules en format Súper 8. El fotògraf David Torres va muntar el delicat cel·luloide per a després poder realitzar un CD i projectar-lo a la Casa de la Cultura. Cal dir, que el recordatori es va convertir en un autèntic homenatge públic que, en un principi, només seria per als familiars i amics. És clar que també va participar la banda l’Artesana, ja que una bona part dels components d’El Empastre eixiren d’aquesta agrupació. L’endemà, els veïns demanaren que tornaren a passar la pel·lícula sobre aquella inoblidable banda que portà el nom de Catarroja per tot el món.

    Però, sobretot, queda el magnífic llibre de Pelegrín-Luís Llorens i Raga amb el títol: Aquí, “El Empastre”... Mosaicos de su arte y de su vida. Un autèntic i acurat treball d’investigació i estima perquè una agrupació tan singular artísticament no siga mai oblidada per les futures generacions. 

Plaça Llotgeta, 22 de març de 1955. Acte de recepció del poble 

a la vinguda de la Banda d’Amèria (2n. viatge).